No hi haurà govern.

No hi haurà govern.
 

Tall com si fos una pitonissa que prediu el futur, tot acaronant la bola de vidre, jo vaticino que no hi haurà govern els pròxims dies a Espanya. Aquí ho deixo, toma ya!

Espero equivocar-me.
 

Aquest futur negre que visualitzo, només pot ser fruit de l'absoluta desconfiança que em provoquen els partits polítics, sense distinció de colors. Tots i cadascun del polítics que aquests dies han constituït el Congrés dels Diputats, des dels que he votat amb una pinça al nas, fins als que no comparteixo la seva ideologia, i és clar, fins i tot  els que odio, sí odio, fins al moll de l’os, perquè ara hi ha polítics que odio, tots en definitiva em provoquen des de tristesa i  frustració fins a ira i ràbia.

Com he arribat a aquesta conclusió, errònia espero, sobre la manca de govern i, de retruc, a la convocatòria de noves eleccions? una reflexió sobre el que és l’amistat.
 

Tinc tres amigues que conservo des dels primers cursos d’EGB, sí, de quan hi havia EGB, BUP i COU. Aquí algun desocupat lector jove deduirà, amb aquestes sigles, que pertanyo a l’època dels dinosaures.

Em considero molt afortunada de tenir-les com a amigues i de que elles també me’n considerin. Evidentment que al llarg de tots aquests anys hem tingut èpoques que no ens hem vist gaire, per diferents circumstàncies (casaments, feines, fills), però sempre hem intentat trobar-nos, tot i viure separades. Hi ha determinades dates de l’any que són sagrades per a nosaltres, i, o soles, o amb les famílies, ens veiem. En els últims anys, totes quatre soles hem fet escapades tan de moda a partir dels quaranta anys. Sempre que torno d’aquets viatges constato la sort que tinc. Arribo a casa com si hagués fet teràpia de grup, després d’haver conviscut quaranta vuit hores seguides amb elles. Realment, el concepte “bona persona” s’aplica a elles cent per cent.

Totes tres estan involucrades d'alguna manera en la política municipal del seu poble, ja siguin elles o les seves parelles, i en partits polítics de diferent ideologia, la qual cosa m’omple d’orgull com a amiga i com a ciutadana. Sempre he pensat que els regidors i regidores de poble són l’últim mohicà de la autèntica política, entesa com la cerca del bé per al ciutadà i no per al partit.

Doncs bé, des del dia ú d’octubre de 2017, data d’inici d'una època convulsa per a Catalunya, data en què la política, volguessis sí o sí, va entrar a les cases de totes les famílies catalanes per quedar-se a la taula del menjador, no hem tingut mai una conversa profunda del fons de la qüestió. Sí que hem comentat moltes vegades la situació dels presos polítics, dels exiliats, del partit d’ultradreta, de les manifestacions independentistes a Brusel·les i Madrid, en que algunes d’elles han participat, etc. Però no hem entrat mai a opinar sobre el tema de fons, que en definitiva és parlar sobre política.

Si hi podia haver un exemple de persones raonables i assenyades per a debatre sobre l’autèntica política, érem nosaltres quatre. I no ho hem fet. No me n’havia adonat fins ara, per això l’entrada d’avui. Estic convençuda que entre totes quatre tenim la solució al problema. Però no ho hem parlat mai. No en tinc ni idea del perquè.  Cadascuna de nosaltres pot tenir el seu motiu per no haver-ho fet.

Així ha estat sempre que hem estat les quatre juntes i soles, ja sigui penjades al telefèric de l’illa de Capri, cruspint-nos una pizza a Nàpols, o passejant en cotxe de cavalls per Sevilla com unes turistones. Totes quatre parlant de la família, de la vida, de les feines, de malalties, del dolor de la pèrdua dels nostres pares... però de política de res.

Si nosaltres quatre no hem gosat debatre sobre el fons de la qüestió,  o no ho hem cregut convenient o jo què sé, però no ho hem fet, no espero en absolut que polítics,  que en definitiva viuen de mantenir la tensió i les diferències entre els ciutadans, puguin arribar a tendir ponts i a arribar a acords per formar govern.

D’aquí la meva frase d’inici de l’entrada d’avui