En escoltar aquesta notícia per la televisió, un calfred m’ha recorregut la columna vertebral, de dalt a baix. No era en absolut conscient que érem tan i tan pocs. Quasi que ens coneixem tots!
Vaig intentar confirmar aquesta dada per internet. En realitat no hauria d’haver remenat res. No us ho aconsello.
Vaig descobrir, en primer lloc, que el concepte “democràcia” és complex. Ja hi som! Winston Churchill ja la va ben definir i es va quedar a gust : “la democràcia és el pitjor sistema de govern, a excepció de tots els altres que s’han inventat”.
Segons les diferents pàgines d’internet que he visitat, el percentatge de qualitat de la democràcia fluctua en funció dels barems utilitzats per l’organisme o entitat que realitza els informes o estudis. Hi ha diferents graus de democràcia, des de “democràcia plena” a "democràcia defectuosa”, per exemple.
El calfred inicial es va anar transformant en terror, a mesura que anava bucejant. Les dades són extremadament alarmants. Tots els estudis coincideixen en el fet que aquest percentatge, en els últims deu anys, s’ha anat reduint. Només em faltava això!
O sigui que em trobo en perill d'extinció, exactament en la mateixa situació que el preciós linx ibèric. Només que una mica pitjor: ell no ho sap però jo sí.
Cada any que passa, els poderosos aconsegueixen un pessic més del 20 %, ja sigui a través d’un cop d’estat, o celebrant unes eleccions manipulades sense garanties. Altres vegades, simplement un país és ocupat per un altre que és antidemocràtic. O, com passa ha passat als Estats Units, un grup de persones d’extrema dreta guanya les eleccions, votat en democràcia
He descobert l’informe 2024 de l’Institut Varities of Democracy (V-Dem) sobre l’evolució de la democràcia al mon. He estudiat amb detall el mapamundi en colors de la pàgina 9. La part de població del globus terraqüi que viu en els països de règims democràtics, de color blau, en les seves diferents tonalitats, és ínfima, des del blau marí, on es troben els països nòrdics, fins al blau cel, on suposadament la qualitat democràtica és menor. Els països escandinaus (Finlàndia, Suècia, Noruega, Islàndia i Dinamarca) s’han convertit en el poble d’Astèrix i Obèlix a la Gàl·lia, que resisteix la invasió dels romans.
Espanya no destaca per ser blau marí. No m’estranya. Justament ahir, en la inauguració d’una exposició a Girona, un amic que actualment és Senador a Madrid, d’un partit independentista, em va confessar que durant els dies posteriors a l’1 d’octubre de 2017 va descobrir que tenia el telèfon hackejat amb una sèrie de missatges estranys i compromesos, que ell no havia escrit. Algú havia entrat al seu mòbil usurpant la seva identitat (vist del que son capaços els serveis secrets israelians, no m’estranya gens). M’ho va explicar en clau d’humor. Però amb això queda clar que Espanya s’ha guanyat el color blau cel a pols, i no el blau marí de Suècia. Espanya perd sempre davant Suècia, i no només a Eurovisió.
M’imagino al trio calavera, Trump, Zuckerberg i Musk, a la reunió de Mar-a-Lago tot jugant al golf. Examinen el mapa mundi de colors de l’Institut V-Dem de la Universitat de Göteborg, igual que he fe jo, mentre es prenen una copa al Club, ( per als profans en la matèria, sapigueu que qui guanya la partida, invita els que perden) Només els interessa els països de color blau ja que els altres colors del mapa ja estan agafats. I entre copa i copa, decideixen quina part li toca a cadascú. Es pensen, i no van desencaminats, que són Stalin, Winston Churchill i Franklin D. Roosevelt, a la Conferència de Ialta de 1945, quan es repartien el món després de la Segona Guerra Mundial (ja hi som una altra vegada amb la Segona Guerra Mundial, dirà algun desocupat lector).
El nostre partit ultradretà de capçalera, Vox, admet haver rebut 9,2 milions d’euros d’un banc Hongarés proper a Orbán, i en els seus inicis d’un grup iranià. A Catalunya Junts rebutja votar sempre en contra d’aliança Catalana com demanen els impulsors de cordó sanitari (no soc impulsora, però ho recolzo). El llop ja ha posat la poteta.
Totes aquestes informacions, digueu-me paranoica, denoten una estratègia mundial en tota regla per a aconseguir que el 20% del color blau del mapa reverteixi en granatós.
Què podem fer res nosaltres, pobres ciutadans de països democràtics? La sensació que m'envaeix en llegir les informacions del que preocupa els nostres polítics, de mails filtrats, de celebracions dels cinquanta anys de Franco, etc, és de que estem perduts i abandonats a la nostra sort. Els nostres polítics no s’adonen de l’arribada dels “Caminants Blancs” de Joc de Trons.
I Europa? Europa no està ni se l’espera. Les notícies que ens arriben no són gaire positives. Justament aquest darrer any he visitat dos capitals centreeuropees, Cracòvia i Budapest, i la impressió que em porto, és de que els europeus ens estem dedicant a viure la “dolce vita” sense ser del tot conscients del que ens ve a sobre. Una mica com el París de just abans de la invasió alemanya de l’any 1940 ( ja hi som pel tros amb la Segona Guerra Mundial!) Els parisencs omplien els teatres, els restaurants, les sales de festes, feliços, convençuts que l’exèrcit francès pararia els peus a l'alemany, com a la Primera Guerra Mundial. Però la crua realitat va ser que en trenta dies els alemanys es passejaven per sota la Torre Eiffel.
Mentrestant, he trobat una nova afició: veure, tal com si fossin les cotitzacions a borsa al web "Infobolsa” , l’evolució del mapamundi de l’Institut V-Dem, que he descobert per poder escriure la primera entrada del blog de 2025. Vull anar comprovant alegrement i sense complexos com canvia de color.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada