Apocalipsi

 

 

Dissabte no vaig tenir una millor idea que entrar en un supermercat de Platja d’Aro. Sóc originària del poble i sabia perfectament a què m’enfrontava anant-hi en ple mes d`'agost. Les meves ties i cosines que viuen a Platja d'Aro tot l'any coneixen perfectament la data de l'arribada de la marabunta. Igual que el protagonista del llibre  “La pell freda” envoltat  de criatures estranyes en una illa, i atrinxerat a la seva cabana, elles no surten de casa fins finals d'agost.

Jo  necessitava aprovisionar-me de vitualles, i tal com una lleona al Serengueti, vaig sortir de cacera per a la meva família. 

Ja m’estava penedint de la idea quan intentava aparcar el cotxe. No hi havia cap plaça d'aparcament lliure. Vaig haver de fer voltes i voltes fins aconseguir-ne una, això sí, ben lluny de la porta d’entrada.

 

Amb un sol espatarrant a l’aparcament vaig agafar un carretó i vaig entrar al supermercat. Una onada de vent del Nord em va envoltar un cop vaig travessar la porta automàtica. Vaig transportar-me al dia de l’Apocalipsi final.

 

Igual que jo, un munt de turistes havien tingut la mateixa idea. Ens trobàvem tots als passadissos del supermercat omplint els carretons fins a dalt de menjar com si no hagués demà i xocant com en uns autos de xoc. Els dependents del supermercat no donaven a l’abast col.locant novament enciams, tomàquets (carbassó l’havien exhaurit per cert). La peixateria feia basarda:  caixes enormes plenes d’orades, de seitons: cinc peixaters darrera el taulell i una multitud davant esperant la tanda. Una bacanal de menjar, d’envoltoris de plàstic, de consum, una orgia del despropòsit, una situació idèntica a un “Black Friday” dels Estats Units.

 

No vaig poder evitar sentir una convulsió i crec que vaig tenir una espurna d’odi als meus ulls, sí, heu llegit bé, odi (confiteor) cap a  ells, no com a turistes, sinó com a humanitat devoradora, consumista, igual que una plaga de llagostes.

 

I sí, jo també em trobava al mig de tot l'espectacle i en formava part. No m’haig d’amagar de res. Recordeu que no sóc Rebecca Sommer, l'activista que salva refugiats al Mediterrani. Jo critico molt, opino, escric aquí, però no em col.locaré davant del supermercat amb una pancarta bramant contra el consumisme, el turisme desbordat, i la mala distribució de la riquesa.

 

Vaig tornar a casa carregada de provisions i reflexionant sobre els meus sentiments d’odi en entrar al supermercat, els quals m'havien provocat una nafra al llavi.  Vaig constatar quan fàcilment qualsevol persona podia autoproduir-se aquells mateixos pensaments cap a d’altres grups de persones: immigrants, gais, lesbianes, feministes, consumidors desaforats, occidentals... I com eren de perillosos, si aquestes persones escoltaven polítics que els enaltien.

Quan endreçava la compra vaig escoltar per televisió la terrible notícia que una persona d’Estats Units havia entrat a un centre comercial de Texas i havia matat més de vint persones. Em vaig quedar de pedra.

 

Efectivament, un supermercat ple de gent que odies (una mica o molt) (siguin consumidors desaforats  o hispans com a Texas)  és un detonant per prémer el gatell d’una pistola. Els teus sentiments més obscurs afloriran si et trobes en un supermercat en hora punta. La diferència amb aquell assassí de Texas és que jo sóc conscient que són les reminiscències de quan érem animals ( dinosaures, micos o lleones al Serengueti) i se’m va passa ràpid. A més de no tenir accés a una arma fàcilment com als Estats Units.

Així em trobo avui: amb una nafra al llavi. No vaig fer cas de la meva tia. Quan els turistes marxen a finals d’agost, ella surt de casa  i torna a anar a als supermercats de Platja d’Aro. Així evita tenir males idees.

 

 

Camilleri

Avui, a primera ahora del matí, la persona que més em coneix,  m'ha enviat al mòbil la notícia de la mort de l'escriptor italià Andrea Camilleri. Ja suposaràs, desocupat lector, que m'encanten tots els seus llibres, per això l'entrada d'avui. He llegit tots els que és protagonista el Comissari Montalbano ( què maco l'homenatge a un altre dels meus escriptors favorits, Manuel Vázquez Montalban). De Camilleri també m'agrada molt un petit llibre, Un fil de fum, que és històric i no té res a veure amb el comissari ni amb assassinats però sí amb Sicília.

Un dia trist ha començat avui per mi amb aquesta notícia.He sentit la seva mort com si fos la d' un amic. El tenia en gran consideració. No em perdia mai una entrevista seva als diaris.  La seva història personal de comunista antifeixista, les seves opinions sobre Berlusconi, sobre els refugiats que arriben a Itàlia, tot en ell, fins i tot la seva aparença de savi entranyable, em provocava admiració i estima.

Camilleri no ho sabrà mai, però fa uns quants anys, ell i el seu comissari Montalbano em van ajudar a superar una situació dolorosa. També va ser un mes de juliol però de fa 8 anys que es va morir un familiar molt estimat. Com que no havia patit mai a la meva vida d'aquella manera, em vaig trobar amb un dolor insuportable dins meu. Necessitava prendre'm alguna cosa per calmar aquell mal que tenia al pit. Vaig consultar un amic metge per tal que m'informés de què podia fer o que em receptés alguna pastilleta anitdolor,  però es va negar. Em va dir que no estava malalta. Que ho havia de purgar jo sola. Va ser molt dur pèrò li vaig fer cas, quin remei. Llavors la persona que millor em coneix em va regalar tots i cadascun dels llibres del Comissari Montalbano, del primer a l'últim. Vaig començar a llegir-los dia i nit. Quan acabava un, immediatament començava el següent (com una sèrie a Netflix). D'aquesta manera vaig aconseguir superar els dos primers mesos de dol per aquella persona estimadíssima.

 Recordo perfectament estar estirada al llit, llegint a la nit amb una llumeta per no molestar, un darrera l'altre, tots els llibres fins a l'últim publicat,  com una drogaadicta. Perquè, quan els llegia, el dolor marxava. Fins i tot podia somriure amb alguna escena a la Comissaria de policia de Vigatà. Vaig arribar a conèixer al Comissari Montalbano millor que la seva nòvia.


Gràcies per aquells moments Sr. Camilleri. Descansi en pau.

Andrea Camilleri i Luca Zingaretti (comissari Montalbano)

Pànic a volar

No va ser fins que vaig tenir  27 anys que vaig viatjar per primera vegada en avió. Vaig anar a Nova York en viatge de nuvis. Amb tan mala sort, que vaig haver de patir una experiència terrible que em deixar traumatizada durant molt de temps.

Ens trobàvem al mig de l'oceà Atlàntic. L'avió de la companyia American Airlines va realitzar una sobtada maniobra de descens cap al mar. Va enfilar el morro de l'aparell cap a baix i el menjar  de les safates juntament amb les hostesses van rodar cap a la part del davant de l'avió. Tots els passatgers vàrem cridar i plorar mentre l'avió travessava els núvols i perdia alçada tot fent un soroll de kamikaze japonés. No he passat tanta por a la meva vida. 

Convençuda que anava a morir,  durant aquells segons o minuts vaig agafar les mans del meu marit i em vaig acomiadar mentalment dels meus pares, germana i àvia. Quan ja divisava perfectament les onades del mar, l'avió va començar a remuntar molt a poc a poc. Jo aguantava la respiració perquè em semblava que així pesava menys...fins que vam tornar a volar sobre els núvols. Només recordo de la resta del viatge que les meves cames tenien vida pròpia: tremolàven soles sense control. No vàrem saber mai el motiu d'aquella estranya maniobra.

Durant molt de temps no vaig poder tornar a pujar a un avió sense tenir pànic. Malhauradament,  les circumstàncies de la vida em van portar a haver de viatjar en  avió moltes més vegades de les que jo hauria desitjat.   En tals ocasions, m'havia de drogar ( sí, drogar) o emborratxar, per poder pujar a l'avió. Només així aconseguia volar.

Fins que un dia, un amic amb el que viatjava, es va riure tant de mi i de les meves pors que el meu cervell, tot i estar impregnat d'alcohol, va fer un "click". Ni el llibre d'Allen Car ni hòsties van ajudar-me tant a deixar de tenir por com les paraules màgiques del meu amic.

Aquell dia jo ja em trobava asseguda i feines tenia a cordar-me el cinturó de seguretat amb la borratxera i el pànic que m'envaia.  Mentre ell es col.locava al seu seient tan tranquil, en veure la meva transformació de persona sensata a boja, va dir tot rient, paraules textuals:

-  Ai  senyor , que tens por?  Però tú,  qui t'has cregut que ets? Que has descobert la cura del càncer, que ets  en Nelson Mandela? Nena, la humanitat no es perd res si et mors, o sigui que deixa de tenir una consideració tan alta de tu mateixa, que no ets ningú.

I sí: el meu amic em va posar en el meu lloc.  Jo era com una larva o una ameba.. o un pàràsit(?). La humanitat no em necessitava per res. Havia de deixar de tenir por a morir perquè jo era prescindible totalment. No era ningú. Era totalment vergonyós tenir por a morir. Evidentment que la meva família em ploraria, però perquè era mare, filla, neta... cap mèrit.

L'efecte d'aquestes paraules no va ser instantani, evidentment, però va aconseguir que deixés de tenir pànic a volar ( i a morir) a poc a poc. I em va posar en el meu lloc, no només a l'avió, sinó a la vida, que també va bé. Vaig anar millorant el control sobre la por  fins al punt que he aconseguit volar sense por i sense vi. Si aquest "tractament" del meu amic pot ajudar algún desocupat lector que estigui llegint aquesta entrada d'avui, aquest blog per primera vegada haurà servit d'alguna cosa...I si no el llibre d'Allen Car també funciona.
 

Jo no posaré fi al canvi climàtic, ni aconseguiré que cessi la guerra a Síria o Iemen. Au contraire, fixeu-vos quantes persones importants ( en el sentit que li vulgueu donar)  formen part del passatge dels avions estavellats. Sempre, sempre, viatjava algú que anava a fer alguna cosa bona per la humanitat. Si hi ha Déu, és un idiota. Poques persones malvades moren en un accident d'avió.
Tot recordant aquesta anècdota dels meus inicis al món de l'aviació, he imaginat per un instant el moment en què a les platges del Nord d'Àfrica pugen a una pastera una mare amb el seu fill. Saben que es juguen la vida a bord d'aquelles merdes de barques. No sé si s'han de emborratxar o drogar per pujar, ( també les amenacen), però la desesperació que viuen en els seus països d'origen ha de ser terrible.

Quan calmin els mals vents, tornaré



Portada del llibre de la Pilar Francés, "Quan calmin els mals vents, tornaré"

Des de fa temps, i ho saben la meva família i amics, vull visitar alguns dels indrets del sud de França que conformen la "ruta de l'exili" republicà. Començaria per trepitjar la sorra de la platja d’Argelers, on els francesos van instal.lar de pressa i corrents alguns dels mig mil.lió de refugiats republicans; després  continuaria amb la visita a la Maternitat d’Elna, i acabaria al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera.

Cada any penso a apuntar-me a les rutes que organitza el Museu d'Història de Girona però, quan m'adono, ja ha passat el dia o aquell diumenge tenia altra cosa a fer. I no he trobat ningú prou interessat en el tema que em vulgui acompanyar quan ho he demanat. Es tracta d’una excursió especial i emotiva, i no vull anar sola. Entre aquestes i d'altres excuses no he anat encara, i mira que tinc ganes!.

Alguns amics em pregunten el motiu del meu interès per l'exili republicà, si no tinc cap familiar exiliat. Jo tampoc ho entenc, la veritat.

Però tal com la protagonista del llibre “El azul de la Virgen” de Tracy Chevalier, que pateix i viu en el seu propi cos els dolors físics i mentals d'una noia del segle XVI, jo també vaig plorar sobre la tomba d'Antonio Machado, el nostre poeta estimat i desgraciat, quan vaig visitar-la ja fa uns quants anys. No sé què em va passar. Suposo que va influir l'estat de deixadesa en què es trobava. També tinc  altres moments "blaus de verge", com quan travesso la frontera de La Jonquera direcció França. En el cotxe i mirant a través de la finestra no puc evitar pensar, en blan i negre, en les caravanes d’exiliats, soldats d'Incerta glòria derrotats, mares amb nens, avis, embarassades...Els imagino fugint l’any 1939 sota els avions italians i alemanys que els bombardejaven. Total,  per anar a caure... a l'infern d’Argelers.

Amb tots aquests antecedents, quan la Pilar Francès em va dir que havia escrit un llibre sobre el seu avi i l’exili a França, vaig pensar que segur que m’encantaria,  i així ha estat. "Quan calmin els mals vents, tornaré" és el llibre que havia estat esperant sobre aquest tema. I no m'ha defraudat en absolut.

El llibre és un autèntic homenatge als seu avis Josep i Pietat, a tota la seva família, i de retruc als exiliats del la guerra civil . I també als que es varen quedar a Catalunya. No va ser fàcil per a ningú. A través d’en Josep Francès els lectors vivim en primera persona totes les misèries que els exiliats varen patir en el seu dia a dia als camps de concentració i les de després com a treballadors forçosos i fugint del nazisme. Amb el llibre he après també que va haver exiliats que varen marxar en vaixell.

He pogut posar nom a les fotografies i imatges tantes vegades vistes. Com va dir l'escriptor Jaume Cabré a la presentació del seu llibre “Jo confesso” a Gerri de la Sal, a la qual vaig tenir la sort d’assistir, necessitem els personatges dels llibres, que donen veu i ànima a totes aquestes persones. L’avi Josep, però, no és un personatge inventat, sinó que va existir. I tal com diu la Pilar Francès, tot el que s’explica en el llibre és autèntica veritat. No hi ha res inventat. A través d’en Josep coneixerem els patiments i misèries de les persones senzilles, que varen participar en la guerra civil espanyola, perquè era el seu deure, que van perdre aquesta guerra i que varen pagar un preu massa alt sense haver tingut gaire a veure en el conflicte.

Aquest llibre també m’ha fet pensar en el personatge real de "El monarca en les sombras” de Javier Cercas. Com la Pilar Francès va fer, també Javier Cercas va investigar sobre la vida del tiet de la seva mare,  Manuel Mena, i va intentar esbrinar per què un noi de 18 anys va decidir allistar-se al bàndol en aquest cas el  nacional, i morir per les seves idees, equivocades, però les seves.

Retornant al llibre de la Pilar Francés, haig de dir que m’ha agradat també perquè ens transporta a un Sant Feliu de Guíxols d’altres temps, al poble mariner que un dia va ser, al temps dels primers turistes de famílies burgeses, i a la meva estimada Conca. Jo també estimo aquell Sant Feliu que vaig conèixer quan anava a l'Institut, i que ja no existeix.

Quan acabeu de llegir el delicat llibre, que conté també unes precioses i entranyables fotografies i cartes familiars que la Pilar ha tingut el gust de mostrar-nos, quan hagueu tancat la contraportada,  només us demano una cosa: dediqueu un petit instant a pensar que aquesta història no s’ha acabat. L’avi Josep viu encara. Es troba a l’illa de Lesbos...

Deconstruint un votant d'extrema dreta

Ahir vaig tornar a veure la pel·lícula El laberinto del fauno de Guillermo del Toro. Em va posar els pèls de punta, i no va ser el pobre fauno. L’actor Sergi López interpreta un coronel feixista que té l’encàrrec d’aniquilar els pocs maquis que queden per les muntanyes de l'Espanya de 1944. En un sopar amb la gent important del poble on ha estat destinat el regiment, realitza un discurs de tan rabiosa actualitat que semblava escrit pel president del nostre partit d’extrema dreta (i no en diré el nom per no fer-li més publicitat). La pel·lícula va ser filmada l'any 2006,  abans de tota la radicalització que actualment estem patint a Espanya. Em vaig adonar que el llenguatge d’altres temps, que semblava políticament incorrecte, ara no està tan mal vist. El que no aconsegueixin els mitjans de comunicació...

Conec personalment un votant d’aquest partit d’extrema dreta,  i no és mala persona en absolut. No porta cap esvàstica, ni va de cacera d’homosexuals a les nits, ni té armes a casa. Fa una vida tan normal i tranquil·la com la meva. Ara bé, si em poso a analitzar-lo detingudament, potser puc entreveure petites esquerdes a la seva  vida personal. No té estudis, perquè no va voler. Treballa  en una feina molt dura i per un sou baix. Està gras i amb l’autoestima molt baixa. Ell creu tenir dret a coses com  un bon cotxe, una bona feina, independitzar-se dels pares, etc. Amb el sou de mileurista no s'ho pot permetre. Però sobretot hi ha un factor que ha influït extremadament en la seva concepció de la vida i del país: al seu barri s'han instal·lat els últims anys moltes famílies immigrants, amb tota la problemàtica de convivència que això comporta. Per a ell, la culpa de tots els seus problemes i els del país és dels de fora. A sobre, la seva frustració la descarrega a les xarxes socials tot sovint, sense cap tipus de mirament. Tots sabem el que pensa i ell no se n'està de fer-nos-ho saber.

Per suposat que no creu que amb les seves idees es pot arribar a la  construcció de camps semblants als camps d’extermini nazis. O que les dones perdran drets (només caldrà empresonar les  radicals de femen que ensenyen els pits). No pensa que, votant aquest partit, les dones de la seva família estaran menys protegides per l'Estat,  perquè per ell les idees d'aquest partit no les ha d'afectar per a res. Si el seu partit arriba al poder, no exterminarà  immigrants,  independentistes,  radicals d’esquerres,  homosexuals o feministes. Ell ja pertany al segle XXI i ara són altres temps. En el seu imaginari els veu marxant fora d’Espanya, potser en trens còmodes, no com a l'Alemanya nazi. Somia a les nits amb un mur de contenció africà tan llarg com tota la costa mediterrània, que eviti que arribin més veïns al barri.

Igual que els ciutadans alemanys dels anys 30 que varen votar Hitler. Ni se’ls passava pel cap que per als jueus, veïns de tota la vida i causants de tots els seus mals, caldria buscar una solució final. Cap país del món va voler acollir els refugiats jueus que volien marxar d'Alemanya, veient-les venir. Els alemanys es varen trobar amb el greu problema de què fer amb ells: per suposat els dirigents nazis ja tenien pensada la solució. Però el flequer berlinés que els va votar no ho crec.

"els jueus són
 el nostre infortuni"

La història ens ensenya moltes coses. Per això comprenc als votants d’aquest partit. 

Opino que és important per a tots els demòcrates que no pensem com ells, comprendre'ls. És essencial ser conscients que cal tenir empatia amb ells, perquè existeixen.  Sempre han existit, des dels anys 30. Havien estat diluïts per altres partits, i no es notaven gaire. A Espanya no han estat les condemnes per corrupció del partit que els acollia el que els ha empel·lit a crear-ne un de nou, no (deixant de banda les possibles ingerències internacionals en el seu finançament). Ha estat un motiu que ja van utilitzar els nazis als anys 30 a Alemanya: la por. No és odi: és por. És la por a tot allò que ve de fora: els immigrants que consideren que els trauran la feina, els independentistes que els desmuntaran els país, Europa que està decadent i que no els serveix per a res, (i sinó que preguntin als grecs).

Crec que és feina de tots els ciutadans demòcrates comprendre i raonar amb aquests votants, perquè realment no saben el que han fet. N'estic absolutament convençuda. Han estat manipulats pels dirigents d'aquest partit finançat no sabem com. ( segurament jo també ho estic manipulada per altres, no en tic cap dubte), igual que els dirigents nazis van manipul·lar els alemanys. 

Jo proposo com a mesures per deconstruir  aquests votants, entre d'altres, que visitin els camps d’extermini nazi, (amb un visita guiada si és possible) o les tombes dels desapareguts espanyols de la post guerra, o el camp de refugiats de l’illa de Lesbos, o que el vaixell Open Arms els enroli com a voluntaris uns dies, o que la Creu roja munti grades a les platges on solen arribar els cadàvers que suren per les nostres platges. Per últim, que visitin dones apallissades per les seves parelles a les UVIS dels hospitals. També homes, si és que en troben.

Els votants d'extrema dreta han de comprendre quin és el destí final del seu vot quan el dipositin a l'urna. Aquesta es la tasca que han de realitzar els partits demòcrates de Catalunya, Espanya i Europa.

Jo em proposo deconstruir el meu votant d'extrema dreta. Tinc feina!.

Mega-conclusió de final d'any

Estic absolutament convençuda que tenim la societat/el país/el món que ens mereixem. Ni més ni menys. Gran frase per començar l'entrada d'avui del blog, sí senyor. "A lo grande".

 

I és que els ciutadans responsabilitzem a d'altres del que passa en el nostre entorn, perquè és molt fàcil i còmode, però no. Les coses no funcionen de forma tan senzilla. Els jutges i els polítics no tenen tota la culpa.

 

Fa uns dies, en un programa de televisó, una periodista reflexionava en aquest sentit.

La periodista es feia ressó de la notícia sobre l´últim cas de dona assassinada per la seva parella i opinava que la nostra societat no considerava tan greu matar una dona com matar un nen. La societat no actuaria igual davant l'assassinat de nens que de dones, i per això no es mataven tants nens com dones. No em calen dades al respecte, però bucejant per internet he trobat que des de l'any 2003, data a partir de la que hi ha estadístiques, s'han assassinat per violència masclista 1000 dones i 25 nens. Més que la banda terrorista ETA.

 

En la nostra societat, ni els possibles assassins de nens veuen igual matar un nen que una dona, ni per suposat els jutges castigarien igual un assassí de nens, ni la societat ho permetria. En canvia amb les dones és diferent. Per prova recent va afegir, la  sentència confirmatòria del cas de La Manada. A la col.laboradora de 8tv no li havia estranyat la confirmació de la sentència condemnatòria per abusos sexuals i no per violació als membres de La Manada, ni moltes altres sentències,  va recordar,  que es dictaven per la justícia espanyola en aquest sentit, i sense tant de ressó mediàtic.

Per tant, segons ella, tots en el conjunt havíem tingut alguna cosa a veure.

 

I sí, totalment cert. Vaig recordar les opinions de molts altres periodistes que no només no els havia provocat indignació la sentènica en el seu moment, sinó que havien estat d'acord, o opinions d'homes del meu voltant que havien estat d'acord amb la sentència també. Totes aquestes persones són responsables del que passa amb les dones. Jo mateixa: què havia opinat o fet en el seu moment? Doncs 4 whatssaps indignats, una manifestació el dia 8 de març i poca cosa més. Si fa o no fa com tothom.

 

Amb horror arribo a la conclusió que l'opinió d'aquesta periodista també és aplicable a totes i cadascuna de les notícies que ens arriben: l'entrada de Vox al parlament andalús, la construcció del mur entre Mèxic i Estats Units, la mort cada dia d'immigrants al Mediterrani. Tots som responsables en la part que ens toca: andalusos, americans, catalans...  Ja no veig els jutges, periodistes i polítics tan culpables,..

 

Mega- conclusió de final d'any.

 

 

Ara San Juan RIP

Les notícies sobres submarins de guerra accidentats a les profunditats del mar m'esgarrifen. No puc evitar pensar en els últims instants de vida dels tripulants. .

Ahir quan vaig veure per televisió aquelles mares argentines plorant desconsoladament per la certesa fefahent de la mort dels seus fills ( 43 nois i una noia) a bord del submarí argentí Ara San Juan, tocat i enfonsat, i trobat a l'oceà Atlàntic, vaig sentir una barreja de dolor i de ràbia, entre un 60% i un 40% de pensar en aquells soldats joves que han mort per a no res.

 Entre totes les notícies de desgràcies de cada dia ahir, ves per on,  vaig plorar per pura empatia amb aquesta. Imaginar per un breu instant la desesperació de perdre un fill en aquelles circumstàncies em destarota el cos i l'ànima.  Una ràbia es va apoderar de mi per constatar l'eterna injustícia de l'existència d'uns exèrcits formats de Generals que no moriran mai en primera línea de foc i per soldats joves que seran enviats a les trinxeres: tots ells fills de mares com jo. Mares argentines, mares russes, mares nordamericanes,  mares yemeníes, mares etíopes, mares sudaneses, mares hondurenyes... Mares de nois i noies que moriran en el pitjor dels casos en guerres, o en el millors dels casos per accidents causats per maquinària de guerra defectuosa.

Us trasllado un paràgraf del llibre "Vida y  destino " on Ludmila, mare russa, va a buscar el cos del seu fill Tolia, mort en combat defensant Rússia durant la Segona Guerra Mundial.

"Liudmila cubrió con el faldón del abrigo los pies de Tolia. Se quitó el pañuelo de la Cabeza y lo envolvió alrededor de la espalda de su hijo.

−Dios mío, esto no se hace, ¿por qué no te han dado una manta?  Cúbrete al menos los pies.

Se encontraba en un estado de semiinconsciencia en el que continuaba hablando con su hijo,  le reprochaba por sus cartas demasiado breves. Se despertaba de aquel letargo y volvía a colocarle bien el pañuelo que el viento había movido.

Qué bien estaban los dos solos, sin que nadie los molestara. Nadie quería a Tolia. Todos decían que era feo porque tenía los labios gruesos y prominentes, porque se comportaba de un modo extraño, porque era violento y susceptible. A ella tampoco la quería nadie, los suyos sólo veían en ella defectos. Mi pobre niño, tímido, torpe, hijito querido… Sólo él la amaba, y ahora, de noche, en aquel cementerio, permanecía a su lado, nunca la abandonaría, y cuando se convirtiera en una viejecita inútil para todos, él seguiría amándola…  Qué desarmado estaba ante la vida. Nunca pedía nada, era tímido, ridículo; la maestra dice que en la escuela es el hazmerreír de todos, que le toman el pelo hasta sacarlo de quicio y él llora, como un niño pequeño. Tolia, Tolia, no me dejes sola.

 

Paraules escrites fa molt de temps...i aquesta nit a Argentina hi haurà mares dient-les novament pels segles dels segles...Amen

Gràcies Sra. Alcaldessa de Barcelona per intentar evitar que a la Fira de l'Ensenyament de Barcelona, l'any que vé hi hagi una paradeta de l'Exèrcit que pugui captar els nostres fills i filles . Paradeta ocupada per bultors enviats pels Generals dels exèrcits, per captar nois i noies, com una secta, i transportar-los a primera línea de foc on armes, bombes i submarins (defectuosos o no), fabricats per nosaltres mateixos, ens mataran a nosaltres mateixos, i de pas enriquiran als de sempre una mica més.

 

A veure si s'en surt...

Carrer La Rutlla de Girona

 

 

 

De matinada surto a caminar. Em llevo aviat sense problemes, tot i que aquests dies de finals d'octubre ja és negra nit quan surto i ... quan torno. Intento fer-ho tant com puc. Ho recomano totalment per al cervell. Per al cos ja és una altra història si serveix.  Després d'haver fet exercici durant una hora i en companyia de les meves amigues, em sento com nova. Si afegim una dutxa calenta i un cafè, no puc demanar més. I després vaig a treballar eh!

Avui, després d'acomiadar-me de les altres esportistes al carrer caldes de Montbui, he decidit tornar cap a casa seguint el carrer la Rutlla.  ( No diré on visc com comprendreu). 

Aquest matí contemplava algunes de les cases del final del carrer la Rutlla  que amenacen ruïna. Sempre havia pensat que estaven buides De sobte s'ha obert la porta d'una d'elles. Ha sortit una senyora gran i jo, encuriosida per l'hora que era (7.30)  i per la senyora, he ficat el nas just en el  moment que tancava la porta. He quedat sorpresa perquè no hi havia rebedor sinó que directament des del carrer s'accedeix a la sala d'estar de la casa (sofà, tele etc).  He comprovat que l’habitació era molt pobre, amb pocs mobles antics, però no antiquari... Hi havia una taula braser encesa, amb les brases que brillaven en la foscor. Sí, avui ja feia fred a la ciutat de Girona, ciutat rica.

He seguit una estona la senyora pel carrer la Rutlla direcció centre. Finalment  l'he  avançat i ella s’ha perdut en la foscor. M'ha fet una pena immensa.

Quan he tornat a la meva casa, calentona perquè  he programat la calefacció que s'engegui una miqueta just quan arribo, per dutxar-me sense passar fred, m’he pres el café. Avui no he sigut feliç.

A la tarda he anat a la farmàcia i hi havia comprant davant meu un marroquí vestit de paleta ( ho conec molt vé aquest unifrome pel meu pare) i ha pagat quasi més de 20 euros per les medicines. Ha preguntat per què eren tan cares i el farmacèutic intentava explicar-li que una de les capses eren antidepressius per l’ansietat.  També m’ha fet pena aquest senyor malalt que s’havia de pagar les medicines.

A  prop de casa viu gent com aquesta senyora que pot ser no passa gana però sí fred, o aquest senyor que no pot accedir a la sanitat pública i s’ha de pagar les medicines de la seva butxaca.

Pobres energètics, en diuen, malalts pobres...  També a la meva ciutat.

Plaça Catalunya de Girona finals d'octubre 2018