Aquest mes d’agost, cada nit després de sopar, he tornat a veure la sèrie de televisió “Joc de Trons”, tota sencera, les 8 temporades, i els 73 episodis. No me n’he saltat ni un.
Fa temps que l’havia vista i l’havia seguida com una autèntica friki, des de l’any 2011, esperant any rere any la temporada següent. Inclús vaig tenir el privilegi de poder assistir en directe l’any 2015 al rodatge a Girona de la fugida de Braavos d’Ayra Strak, des de les finestres del Museu d’Art, al Barri Vell de Girona. ( cortesia dels companys de feina).
Cal dir que una revisió continuada i sencera de tota la sèrie afegeix una nova perspectiva per als espectadors, tant de l’argument com dels personatges. És com veure una altra sèrie diferent. Ho recomano . Els nens i nenes de la Casa Stark del Capítol 1 es fan grans i creixen en tots els aspectes conforme avança la història. Això només es pot apreciar en una segona revisió seguida dels episodis.
El meu estiu 2023 no ha estat com jo me l’esperava però gràcies a les infinites bones lectures i sobretot a “Joc de Trons” a les nits, l’he pogut suportar. He aguantat una onada de calor sense precedents, gràcies a “ Joc de Trons”. Era la meva il·lusió de cada dia.
Amb les altes i perilloses temperatures que hem patit aquest estiu i que m’han obligat, per motius de salut, a estar-me moltes tardes tancada a casa en una bombolla d’aire condicionat ( tinc aquesta sort i privilegi), m’he sentit a estones identificada amb el jove Brandon de la Casa Stark, invàlid i atrapat en una cadira de rodes.
Brandon, després d’haver de fugir d’Invernàlia, casa seva, essent un nen, i haver viatjat a l’altre costat del Mur de gel, torna a casa transformat en una altra persona. El viatge l’ha convertit en el “corb de tres ulls”, el personatge més important de la sèrie, un ésser que pot veure el passat i el futur. Amb els seus poders ell també pot conèixer el passat de la gent i pot preveure el futur. Ha perdonat a tots els que li han fet mal, perquè molts s’havien redimit al llarg de la sèrie. Missatge d’en Bran: en el fons les persones no som ni bones ni dolentes. Som i fem el que podem i segons les circumstàncies.
Cap a la temporada final de la sèrie, l’hivern arriba a Invernàlia, i neva per fi, amb aquella caiguda suau de flocs de neu que no molesta ni mulla la roba. Bran s’asseu cada dia sota l’arbre savi de fulles vermelles i tronc blanquinós, l’Arciano. Sap massa coses preocupants: espera l’arribada a Invernàlia dels Caminants Blancs, l’exèrcit dels morts que amenaça el món dels vius. Contrasta la pau del jardí on s’està Brandon sota l’arbre, el paisatge tranquil, tot nevat, amb l’infern que s’està apropant i amb els preparatius al castell d’Invernália per part de tots els exèrcits del Nord de Ponent, al capdavant dels quals està el seu germà Jon Snow i a la Reina Targaryan, que intentaran repel·lir aquest exèrcit.
A estones m’he sentit identificada amb Brandon Stark. Tancada quasi hermèticament a casa, des de la finestra del menjador, aquests dies d’onada de calor de l’estiu, he vist dia sí i dia també la bardissa, i darrere d’ella unes palmeres, una olivera, un pollancre i gent que anava la piscina o la platja, com també ciclistes que sortien a primera hora de maltí igual que en Brandon assegut sota l’arbre. Les hores crítiques de la tarda, les de més calor, se’m feien llargues. Tot i que jo em sentia protegida per l’aparell d’aire condicionat, en realitat em faltava l’aire i tenia una mica d’angoixa i claustrofòbia: notava perfetament que s’acostava la fi del món ( “els caminants blancs”). Per mi els “Caminants blancs” són clarament el canvi climàtic.
Si hi ha algú que ha tingut hores aquest estiu per pensar a les tardes sobre el canvi climàtic que s’acosta irremeiablement, sóc jo, igual que Brandon Stark sota l’arbre. He notat i he vist que ja està a prop, i que no és qüestió d’anys.
He rebut diverses senyals a nivell personal, com Brandon, quan viatjava amb el pensament convertit en el corb dels tres ulls. La més clara la de Hawai. Tenia el somni de viatjar a Hawai, quan acabés aquest malson, perquè és l’indret exòtic més lluny de casa meva que he pogut trobar al mapa i que sempre he volgut visitar. Ves per on es crema el meu paradís, Maui. És com un avís per mi del Corb de tres ulls. Els estius seran així a partir d’ara, amb incendis devastadors com a a Grècia o a Tenerife o Canadà? Ens quedarem sense boscos abans del que ens pensem?
Una altre avís del corb ha estat la sequera, a la que ningú fa cas. He assistit a cases de gent amb la gespa del jardí completament verda, incomplint la normativa municipal de reg que ningú sancionarà. El meu marit va descobrir tot passejant en bicicleta per les Gavarres, la casa de l’editor més important de premis literaris d’Espanya, amb la gespa de l’immens jardí d’un color verd que semblava un camp de golf d’Escòcia. Aquesta aigua gastada a l’estiu ens serà molt necessària els properes mesos, però... no passa res!.
Ara bé, aquest estiu la premsa, per omplir pàgines i hores de televisió, ens ha desviat l’atenció a dos notícies de menor importància per a nosaltres, l’assassinat a Tailàndia d’un desconegut dentista per part del fill d’un actor espanyol, i l’impresentable Rubiales, que ja sabien qui era quan el van posar en el càrrec. Segons els periodistes són “serps d’estiu” aquestes notícies que surten quan no hi ha notícies importants.
Que el preu de l’oli d’oliva s’hagi duplicat, motiu que jo no entenc ( o sí) perquè representa que correspon a la collita de l’hivern passat, i la sequera és ara, en altres èpoques hauria provocat autèntiques revolucions socials, i que la gent sortís al carrer puny en alt . Ara estem anestesiats per l’assassí del dentista colombià i pel Rubiales.
I els caminants blancs s’acosten. A Brandon l’escoltaven i li feien cas. A mi ningú em vé a veure com a suposat oracle del canvi climàtic. Sense l’aire condicionat jo hagués mort aquest estiu, com moltes altres persones malaltes o grans. Hi ha gent gran han mort de la calor. Com seran els propers estius? Hi haurà aire condicionat per a tothom? Hi haurà aigua aquest hivern?
Protegida per l’aire condicionat de casa meva ( amb la qual cosa també aporto el meu granet de sorra al canvi climàtic) sento i noto perfectament que el canvi climàtic és immediat i real, no un futur llunyà.
Com la nena de la pel·lícula “Poltergeist”, quan sap que els extraterrestres han arribat, i vol avisar la família, sento una veueta semblant a dins meu que pugna per sortir i cridar el mateix que ella: Ja està aquííí.(*) ( el canvi climàtic, la destrucció del planeta, la fi del món, vaja )
(*) ( pronuncieu la “i” llarga)!
