El video

En espanyol

https://laisladelesbos2.blogspot.com/el video

En un sopar de fa uns quants  mesos em vaig ennuegar quan un bon amic em va preguntar què opinava sobre l’Alcaldessa de Ripoll. L'amic va suposar, erròniament, que jo hauria destinat un temps de la meva vida a pensar sobre el que ella pontificava. No se m’acudiria mai escoltar ni una paraula d’aquesta dona. 

 

La seva pregunta, però, denotava un interès cap al discurs de l’alcaldessa que em va sorprendre i alhora atemorir. Com, una persona catalana, independentista, amb casa a Sant Cugat del Vallès i la Cerdanya, que pertany al  2% dels més rics d’Espanya, podia tenir algun problema amb la immigració? I com és que podia arribar a pensar que una persona com l’alcaldessa li resoldria?. No em quadrava en absolut amb el perfil d’un possible votant  d’un partit d’extrema dreta. 

 

Vaig pensar que escriuria  una entrada sobre el tema però no ho vaig fer. Ara SÍ m’he decidit. No puc més. La cosa s'està anant de mare.

 

Corre per les xarxes un vídeo o reel que s’ha fet viral amb un discurs espantòs de l’alcaldessa. El qualifico de “espantós” sense haver-lo vist ni escoltat. Ni ho penso fer. Li ha arribat al mòbil al meu marit. He sentit la primera frase i ja m’he posat nerviosa. 

 

El meu marit s’ha hagut d’amagar a una altra habitació per a escoltar-lo perquè jo no el deixava. Em feia por que li passés el mateix que als protagonistes de la pel·lícula de terror  “The Ring” : tots els que vèien una determinada cinta de vídeo es morien misteriosament al cap de pocs dies. En el cas del present vídeo o reel  de l’alcaldessa, m'imaginava que qui escoltava el discurs, es transformava en una persona racista i homòfoba tal com una espècie de Hulk, esquinçant-se la roba i embogint. 

 

   

Em diràs, desocupat lector, que si no he vist el vídeo, com puc opinar sobre ell? Doncs senzillament perquè jo, sí jo, aquí on em veus, podria haver-li escrit el text. Sé perfectament com pensa l’alcaldessa de Ripoll, dona blanca i privilegiada del primer món.  L'alcaldessa i jo hem crescut al mateix hàbitat. Totes dues sabem el que volen sentir i escoltar els votants blancs del primer món: paraules tranquil·litzadores tipus “no estàs sol amb el que penses ”.

 

 

Són molts anys de cultura supremacista blanca entrant pels nostres ulls, de l'alcaldessa i meus. Hem estat adoctrinades des de ben petites pel cinema i la televisió ( les xarxes socials d’aquells anys). A les primeres pel·lícules del Far West  que recordo, els indis són els dolents i assassinen cruelment els colons blancs. Els únics negres que surten a les pel·lícules de Tarzan de  Johnny Weissmüller són els camàlics que carreguen a les seves esquenes l’equipatge dels blancs, i que òbviament són els primers a morir, estimbant-se per un barranc, perquè són així de ximplets.  També recordo un programa de televisió dels anys vuitanta de bromes amb càmera oculta. Les desafortunades víctimes de les bromes eren els negres de Sudàfrica en plena època de l’Apartheid. Per suposat ningú ens havia explicat que Nelson Mandela estava empresonat en aquell moment, ni del patiment d’aquelles persones sota el règim cruel de l’Apartheid. Els telespectadors només vèiem uns negres amb aparença de babaus que intentaven collir del terra un bitllet que es movia pel “vent”, mentre un fil invisible l’allunyava cada cop que el volien agafar. Ens pixàvem  de riure. Com no ser racista si ja des de ben petits ens ho han inoculat en vena?. 

 

Amb el seu llenguatge clar i català l'alcaldessa amaga les seves idees xenòfobes i populistes sota l’aparença de “seny català". Les anècdotes les converteix en generalitats i després inclou un parell de veritats òbvies entre un munt de mentides. Repeteixo que no he escoltat el vídeo, però sí algun de Trump i Hitler, i fan servir el mateix Manual de supervivència.

 

No acaba aquí el procediment, segons el Manual. Després es grava el discurs, es converteix en reel, s'impulsa a través de les xarxes pels robots especialitzats en aquests temes, i arriba a un munt de persones entre les quals es troben  l’amic de Șanț Cugat, el meu marit i  qui li ha enviat. La tempesta perfecta. 

 

Un munt de persones innocents  fan córrer aquests tipus de vídeos per les xarxes. Són bones persones que no es consideren racistes però que s’amoïnen quan veuen un hijab pel carrer, un negre a la consulta del metge, o una persona amb cognoms estrangers als jocs olímpics representant a Espanya... Tenen un gen rebel que emergeix a estones. 

 

A mi també em passa. Ja ho vaig confessar en l’entrada de 11 d'agost de 2022.   El que passa és que l’intento dominar.

lilladelesbos.blogspot.to ber or not to be

 

Per descomptat aquestes persones desconeixen que es comença enviant  reels entre uns adults suposadament assenyats, i aquests arriben a uns quants eixelebrats que acaben cremant mesquites, com recentment ha passat al Regne Unit. O  sinagogues, com va passar a l’Alemanya dels anys trenta del segle passat. La “nit dels vidres trencats” de 1938 els nazis van destrossar sinagogues, domicilis i botigues de jueus. Es considera actualment com la data d’inici de l’Holocaust. Vull pensar que l’alcaldessa de Ripoll desconeix que les seves paraules són el germen d’un futur genocidi. Ella no vol matar immigrants avui òbviament, però qui sap d’aquí uns quants anys, si arribés a un càrrec de poder més important, si començaria tancant-los en camps de treball per netejar els carrers d’immigrants, i després no sabria què fer amb tanta gent tancada i acabaria dissenyant un pla detallat d’extermini de persones en massa amb gas Zyklon i crematoris industrials per abaratir costos i temps? 

 

En el fons estic convençuda que l’alcaldessa només aspira ara mateix a tenir un lloc de treball ben pagat, mentre somia a convertir-se en la  Meloni o la Marie Le Pen de Catalunya. Una bellesa com La Meloni o una dona que podria ser la nostra padrina com la Le Pen no poden tenir idees perilloses  oi? Però darrera d’elles hi ha tota una maquinària de poder majoritàriament d’homes blancs. Elles són únicament un miratge, per dissimular. Quan els seus partits arribin al poder, els homes que maneguen els fils pel  darrera les enviaran amb una patada al cul a fer les feines de casa i a tenir fills. A elles tres i a totes nosaltres. A mi  a sobre, em prohibiran escriture aquest blog.  Ho vaig veure claríssim al llibre  “El cuento de la criada” de Margaret Atwood. L'escriptora ens avança com serà el món si arriben al poder aquestes ideologies. Però això serà motiu d’una altra entrada

 

Desocupat lector: voldria que amb aquestes quatre ratlles, ja veus,  pensessis que l’alcaldessa et dona informació massa òbvia, massa fàcil, per descriure i solucionar els suposats problemes de la immigració. No empadronant els immigrants, no els farà desaparèixer de Ripoll. Ni de Catalunya. No acollint menors no acompanyats no farà que tornin al seu país.  

 

 

No puc donar la solució (ni l’alcaldessa tampoc) a no ser quin problema tenen algunes persones amb els immigrants, però, desocupat lector, si t’arriba el vídeo, pensa que tu ets molt més intel·ligent del que ella es pensa.

Yad Vashem Photo Archive Les Juventuts hitlerianes varen destroçaar sinagogues, botigues i negocis jueus. La gent observa com un oficial nazi ataca un negoci jueu.

Nèmesi ( i no em refereixo al llibre de Jo Nesbo)

En castellano Laisladelesbos2.blogspot

 Nèmesi  

Tots pensem que tenim una nèmesi, un suposat enemic mortal del qual hem de defensar-nos a qualsevol preu. Aquesta nèmesi és imaginària, però nosaltres la veiem real, i el que és més greu, actuem com si existís de veritat. En el meu cas, la meva nèmesi és el mosquit tigre, i per a una amiga, les màfies okupes de pisos.

 

No visc a Kenya, on els mosquits causen problemes reals de salut com la malària, ni els mafiosos tampoc entraran al pis de la meva amiga, mentre ella està de viatge. Aquests individus coneixen perfectament el tipus d’habitatge susceptible de ser okupat: edificis embargats pels bancs, o construïts a punt per entregar als seus propietaris, o situats en barris degradats... Jo ara tampoc donaré pistes a aquesta gent... 

 

El mateix dia que la meva amiga feia venir els tècnics de “Securitas Direct” al seu pis, uns operaris entraven a casa meva per col·locar-me unes enormes mosquiteres. 

 

Goebbles, el ministre de propaganda nazi de Hitler, va saber utilitzar aquesta flaquesa humana per a les seves finalitats. Gràcies als seus mètodes i les seves mentides, els alemanys dels anys anteriors a la Segona Guerra Mundial consideraven que els jueus eren la causa de tots els seus mals, la seva nèmesi. El règim de Hitler va fer creure la població alemanya que, entre moltes altres mentides,  els jueus havien ajudat l’enemic per tal que Alemanya perdés la Primera Guerra Mundial. Una de tantes falsedats que el ministeri de propaganda nazi va predicar durant  aquells anys. I haig de dir que encara funcionen: una persona a la qual vaig explicar aquesta història recentment,  va  dubtar que pot ser era veritat...

 

L’enemic imaginari que utilitza la ultradreta és l’immigrant. És la causa dels infortunis  dels europeus. Canviem “jueu” per “immigrant” i tot quadra a la perfecció. Podem veure cada dia com els partits ultradretans fan servir al peu de la lletra el manual d’instruccions de Goebbles, però adaptat als temps actuals. Només cal obrir el mòbil o l’ordinador i  llegir tot de mentides, fake news o veritats a mitges, igual que les d’en Goebbles als anys trenta. I funcionen, vaja si funcionen. És que és tan fàcil donar soluciones simples a problemes complexos! A les eleccions em remeto.

 

https://aldescubierto.org/2021/01/01/asi-cumple-vox-los-11-principios-de-propaganda-del-nazismo-ideados-por-joseph-goebbels/

Fa uns dies vaig agafar un taxi a Cracòvia. El conductor va acabar explicant-me quina era la seva nèmesi: els “arabiens” que havien vingut d’Africa ( entre ell i jo no fèiem ni el primer curs d’anglès, però ens enteníem). En els cinc dies que vaig estar a Cracòvia no vaig veure ni un. Ni un!!! Per a ell, les imatges que li arribaven dels aldarulls de la Banlieue de París eren terrorífiques. Opinava que els immigrants havien de marxar de Polònia. Tenia por que al seu país  passés “el mateix”, que a França. No va ser fàcil frenar el meu marit que em demanava que li transmetés en anglès que afortunadament ells ja disposaven d instal·lacions preparades per ser ocupades pels immigrants ( en clara referència als camps de concentració d’Auschwitz-Birkenau que acabàvem de visitar). Jo també el vaig atacar, pobre noi. El vaig voler descol·locar dient-li que el veritable perill per a Polònia venia de l’est, no d’Àfrica. Putin tornaria a envair Polònia qualsevol dia. Rússia feia mesos que havia entrat en economia de guerra i per algun motiu seria. A més sempre ha suspirat Polònia. El taxista em va mirar ben sorprès, no s’ho esperava d'una turista. 

 

Pel que fa a la meva amiga, mentre sopava una nit d’estiu amb la seva família, un home va entrar a casa seva pel menjador, escalant els tres pisos de  la façana i els  va robar. No va ser un okupa. 

 

En el meu cas, una plaga de xinxes vinguda per no se sap on, pels endolls, per les sabates, ves a saber, em van cosir a picades al llit durant la nit, mentre els mosquits tigre s’ho miraven a l’altra banda de la mosquitera, morts de riure...

A dos mil quilòmetres

En castellà

A dos mil kilómetros blog Laisladelesbos2

A data d’avui,  a dos mil quilometres de distància de casa meva, direcció sud, pot ser jo ja no existiria. 

 

Desocupat i estimat lector, amb aquest començament tan contundent t’he deixat estupefacte. Ho sé i ho sento. Però, per una vegada, no m’estic referint a les guerres a Gaza i Ucraïna.

 

Tos érem coneixedors, jo la primera,  que molts tractaments mèdics que al primer món salven vides, al tercer món no estan a l’abast de la majoria dels malalts. Ho vàrem constatar amb les vacunes de la Covid. Mentre a Europa ens vacunàvem massivament, a l’Àfrica o Amèrica del sud els malalts morien als hospitals, i una variant del virus diferent es tornava a escampar pel món. Més recentment a l’Argentina, la vacuna contra el virus del dengue, només se la posen els argentins que poden pagar setanta euros. Als països pobres, on no hi ha sanitat pública que funcioni, les empreses farmacèutiques venen els seus productes a preu d’or als pocs malalts que els poden pagar, els quals s’han d’endeutar de per vida en el millor dels casos. 

 

Aquesta injustícia terrible, que tots acceptàvem com un fenonem inevitable de la naturalesa, ara em colpeja de primera ma per motius personals. Un medicament contra el càncer de mama com el “trastuzumad” no es pot subministrar a les dones africanes pels seus elevadíssims costos.

 

https://www.swissinfo.ch/spa/economia/pagar-para-sobrevivir-el-precio-mortal-del-cáncer-de-mama-en-kenia/48065934

Les afortunades malaltes de Kenya que poden arribar a operar-se i després tractar-se amb quimioteràpia, no poden acabar definitivament el  tractament amb “trastuzumad”, un inhibidor absolutament necessari que a Espanya sí és administrat a les malaltes durant un any. Per aquest motiu, l’índex de supervivència al primer món és més alt, com vaig constatar ahir justament. Tot prenent un cafè amb set companyes de feina, de les quals tres érem malaltes tractades a hospitals públics de Catalunya, vaig comprovar que dos d’elles ja disposaven de l’alta definitiva. Quin millor índex que aquest!

 

I certament, aquí em trobo jo, cada tres setmanes, a un Hospital públic del primer món, asseguda a una còmoda butaca donada per la Fundació Oncolliga de Girona, on una amabilíssima infermera o infermer segons el dia, m’injecta per via intravenosa el “trastuzumad”. I en aquells moments m’envaeix una immensa alegria perquè valoro l’esforç de la sanitat pública i del seu personal mèdic, per intentar curar-me, però alhora m’adono que aquella caríssima bossa groga que penja al meu costat, no es podrà posar a les dones de Kenya, i que no podran finalitzar el seu tractament.

 

Em sento com el soldat Ryan a l’escena final de la pel·lícula de Steven Speilberg “Salvar al soldador Ryan”. Ja saben els desocupats lectors seguidors d’aquest blog que m’interessa la història sobre la Segona Guerra Mundial. Sempre trobo connexions amb el present. A la pel·lícula de Spielberg, el President dels Estats Units signa tres telegrames adreçats a la Sra. Ryan: li anaven a  comunicar la mort de tres dels seus quatre fills que es trobaven lluitant al front de guerra. El President decideix donar ordres als seus generals per retornar a casa el fill que encara és viu. Molts soldats americans moriran a la pel·lícula per intentar trobar i rescatar el soldat Ryan, al desembarcament de Normandia. A l’última escena de la pel·lícula, ( atenció Spoiler), un Ryan ja vell viatjarà amb la seva família al cementiri americà d’Omaha Beach a Normandia. Agenollat davant les tombes dels que van morir per rescartar-lo, els explica que durant la seva vida ha intentat ser digne del que es va lluitar per ell. Així em sento jo. Em pregunto què he fet jo per merèixer aquest privilegi com no sigui haver nascut aquí, simplement. 

 

No fa gaires anys, a Cancerland, el país imaginari on ha darrerament havia viscut l’escriptor Paul Auster, una malaltia igualava reis amb súbdits. Per les nostres televisions  desfilaven les imatges del Xa de Pèrsia,  del rei Hussein de Jordània, o de la cantant Rocío Jurado, quan tornaven a casa en un avió medicalitzat, derrotats i decebuts, després d'haver intentat curar-se en les millors clíniques dels Estats Units. Però ara la investigació i els avenços recents contra la malaltia han beneficiat majoritàriament els malalts de Cancerland del primer món.

 

Tot sovint comparteixo la sala d’espera de l’hospital amb algunes dones immigrants. No puc evitar pensar, alleujada, que gràcies a que han emigrat a Catalunya i viuen i treballen aquí, rebran un millor tractament mèdic que en el seu país d’origen. Ho sento així, tot i que pot ser té un component paternalista, colonialista o inclús un pèl racista... aquest pensament tan maco. Els desocupats lectors ja saben que sóc conscient que a vegades se m’escapen rampells racistes perquè tinc el gen,  tot i que jo l’intento dominar. 

 

http://lilladelesbos.blogspot.com/2020/07/to-be-or-not-to-be.html 

M’agradaria que els ciutadans de Catalunya que es troben a la sala d’espera dels nostres hospitals valoressin d’una manera positiva el que hem aconseguit com a país o com a societat, però sospito que no és així. 

 

Parlo amb familiars i amics sobre aquests temes i un temor contra els immigrants que utilitzen la nostra sanitat s’apodera d’alguns d’ells. Veuen en aquestes persones malaltes immigrants la causa de que la sanitat pública no funcioni. Per ells, els retards, els col·lapses, la manca de recursos, són causats pels immigrants de la sala d’espera o d’urgències. Així de senzill. No se’ls acut pensar que a vegades front els nostres hospitals hi ha uns gestors ineptes, per exemple, com vaig constatar de primera mà al Servei d’Urgències una vegada, i així m’ho varen fer saber per escrit des de la direcció de l’Hospital Josep Trueta de Girona quan vaig formular la queixa. És molt més fàcil i senzill culpabilitzar dels nostres problemes el pobre i l’estranger, que no a un mal directiu, un mal gestor o un polític que privatitza la sanitat.

 

He hagut d’escoltar opinions de persones cultes i de nivell social alt que pensen que aquests immigrants només venen a Catalunya  per aprofitar els nostres serveis, com una espècie de turisme mèdic similar al dels pacients rics de la Clínica Teknon o la Barraquer de Barcelona, on els prínceps d’Aràbia Saudí són tractats. Opinen que com que no hi ha recursos per a tots, aquest sistema públic no es podrà mantenir amb els estàndards de qualitat que ara gaudim.  

Jo no puc aportar dades econòmiques que contradiguin aquestes opinions, però les persones que m’han fet arribar aquests judicis un pèl xenòfobs  tampoc me les han aval.lat amb cap informació tècnica o econòmica. Sospito que es tracta de la simple constatació a la sala d’espera d’un hospital.

 

Amb ciutadans que pensen d’aquesta manera, ho tenen molt fàcil els partits polítics d’extrema dreta per arreplegar vots apel·lant els nostres instints neantheratls que tan fàcil són de exacerbar... L’enemic és el jueu, a l’Alemanya nazi dels anys trenta del segle passat, o l’immigrant, al segle XXI. L’extrema dreta sempre té solucions fàcils a “problemes” complexos.  Es comença no empadronant els immigrants per què no puguin utilitzar els nostres serveis, i se’ls acaba muntant en un tren cap als camps de concentració.

 

Cal que l'Administarció doni tot tipus d’informació i dades a la societat sobre aquests temes perquè si no, els “caminantes blancos” de Joc de Trons s’apoderaran d’ Europa a les properes eleccions del 16 de Juny.

 

L’investigador Luis Gimeno, especialista aragonés de Medicina Familiar i Comunitària :

“Ampliar la atención sanitaria a inmigrantes ni satura ni endeuda el Sistema Nacional de Salud”.  

 http://saludineroap.blogspot.com/2021/02/uso-de-la-sanidad-publica-por-la.html

El politòleg holandès  Hein de Haas en diferents entrevistes:

“Los inmigrantes no acabaran con el estado del bienestar. Ni la derecha ni la izquierda quieren entenderlo.”

https://www.elmundo.es/la-lectura/2024/05/20/6646430efc6c83a06e8b45bc.html

La ONG Medicos del Mundo :

És fals que les persones immigrants col.lapsin els serveis d’atenció primària ja que l’utilitzen menys que els autòctons.

http://www.medicosdelmundo.es/derechoacurar/8-mitos-y-mentiras-sobre-inmigracion-y-sanidad/ 

Mentrestant,  jo acabo de decidir que, si puc, tornaré a visitar el cementiri americà d’Omaha Beach a Normandia. 

 

 

 

Una nit d'estiu

 

 

 

L’aristòcrata i escriptor José Luís de Vilallonga, quan vivia  a París, va patir dificultats econòmiques.  Una manera de menjar calent, sense perdre del tot la dignitat,  consistia a plantar-se als casaments que es celebraven a l’Hotel Ritz, fent veure que era un convidat més. Aquell senyor endrapava els canapès amb elegància i distinció tot dissimulant que pertanyia a qualsevol de les dos famílies.

 

Igual que ell,  una nit d’estiu, em vaig colar sense invitació en un hotel on es celebrava una festa de casament. 

 

Tornava cap casa amb uns amics tot passejant per la platja de Sant Pol a S’agaró, després de sopar. En el silenci de la nit, vàrem sentir música. Provenia de l’Hostal “La Gavina”, (el Ritz de la Costa Brava, per què ens entenguem), el qual es troba situat en un extrem de la platja. Ens hi vàrem acostar per tafanejar una mica. S’havia instal·lat una gran carpa blanca al jardí de l’hotel. Amb una amiga ens vàrem dirigir cap a la carpa. Ningú ens va aturar, ni cap vigilant de seguretat, ni cap marit ni amic assenyat. La música ens havia hipnotitzat,  tal com el flautista de Hamelín va captivar les rates ( suposo que sóc  la rata). Jo sabia perfectament que estava fent una malifeta, però per una estona no em va importar comportar-me com una nena entremaliada. Vàrem avançar a través del caminet dibuixat amb espelmes, cap a la porta d’entrada a la carpa. Vàrem ficar el nas dissimuladament, després les cames, el cos sencer...i finalment ja amb tot a dins vàrem comprovar que es tractava d’un casament. 

 

Els assistents anaven vestits elegantment, les senyores, vestits llargs, els senyors, d’esmòquing. Els nuvis i els convidats ballaven a la pista, alegres, feliços. Algunes dones ja duien el recollit desmanegat i ballaven a la pista sense sabates,  alguns d’ells ja portaven la camisa per fora els pantalons. Un dels cambrers ens va oferir una copa de cava.  Aquell va ser el punt d’inflexió per unir-nos a la festa. La meva amiga es va llançar sobre el bufet dels pastissos ( el casament ja estava a la fase del ressopó), i jo em vaig camuflar dins la pista de ball tot fent cabrioles al ritme de la música disco.   Pregava per dins  perquè cadascun dels assistents pensés que havia assistit al casament per l’altra part de la família, com amb en Vilallonga.

 

De cop i volta es va parar la música disco i va sonar la preciosa cançó “Hava Nagila “. Un grup de nois va instal·lar dues cadires a la pista de ball, varen fer seure els nuvis i van aixecar les cadires enlaire, per sobre els seus caps. Tots els convidats, incloses nosaltres dues, vàrem fer una rotllana al voltant dels nuvis voladors, i vàrem començar a cantar ( o fer veure que cantàvem, jo només conec les dos primeres paraules) . Vàrem aplaudir i aclamar els nuvis mentre aquests solcaven l’aire per sobre nostre, agafats amb força a les cadires. Es veien dos joves realment feliços.

 

No puc imaginar un moment més màgic per mi, una gran amant de la cultura jueva: envoltada de jueus i ballant música jueva.

 

Durant la meva infància i joventut vaig admirar el poble jueu. Llegia tot de llibres, mirava pel·lícules... Des de petita sempre havia somiat visitar Israel. M’interessava la seva cultura, la seva història ( i no sols la de l’Holocaust). Em meravellava la creació de l’Estat d’Israel l’any 1948 i l’esforç increïble dels supervivents de la Segona guerra mundial per començar de zero en una terra desèrtica, molt diferent de la que provenien. El que no em varen explicar les pel·lícules ni els llibres és que en aquell tros de terra, hi havia unes persones que vivien feia milers d’anys i que se’ls va fer fora. Ho vaig anar descobrint a poc a poc.

 

A la meva època universitària vaig interessar-me per treballar en un kibutz a Israel, durant les vacances d’estiu. Em semblava la idea més solidària i altruista del món. Una utopia: Joves de diferents nacionalitats de tot arreu treballant la terra de tots, menys dels palestins. Malauradament no vaig poder anar perquè no guanyava prou cèntims per pagar-me la Universitat a l’hivern. La realitat capitalista es va imposar als meus somnis “socialistes” de formar part d’un kibutz.

 

També em vaig animar a rebre classes d’hebreu, tal era el meu amor i admiració per la cultura jueva.  Encara ara puc llegir algunes paraules en alfabet hebreu si no estan escrites en majúscules. Es veu que el que creador de la seva llengua ( o sigui Jahvé) va decidir posar vocals només a les minúscules. Els que no som jueus nadius hem de memoritzar les paraules per a poder llegir-les. Vaig fracassar estrepitosament.

 

No fa gaire vaig  saludar l’equip de tècnics de la Biblioteca de Jerusalem que havien vingut a Girona a estudiar uns documents medievals, en hebreu, recuperats  gràcies a que s’utilitzaven per a les cobertes  dels llibres notarials dels cristians.

 

He passat per un procés transformació personal molt dolorós. Estic decebuda i desorientada. Tots els llibres, pel·lícules, llàgrimes vessades, tècnics saludats, tota l’admiració que sentia, tot... se n’ha anat en orris.

Justament perquè he estimat, he compadit i he plorat el poble jueu, sí,  literalment( he plorat al camp de concentració de  Shachsenhausen  a  Alemanya i al Museu de l’Holocaust de Jerusalem), em sento dolguda i perduda en els meus sentiments aquests últims mesos. Sento que una terrible desgràcia ha caigut sobre el poble palestí i que el poble jueu és la causa. Alguna cosa dels meus budells, de la meva ànima profunda o de l’amígdala del meu cervell, s’ha trencat. Confesso que ja feia uns quants anys que l’enamorament s’havia refredat, però aquests últims esdeveniments a Gaza han trencat tots els ponts. 

Jahvé fa molts anys va matar sense cap remordiment el fill primogènit de totes les famílies d’Egipte, per què el malvat faraó deixés marxar els  israelites cap a la Terra Promesa. Aquesta història es deu trobar incrustada en el gens dels jueus arribats a Israel durant el segle XX. Ells es senten el poble escollit per Deu i consideren que estan per sobre del bé i del mal. Han decidit, molts segles després de la matança d’Egipte, que, si és necessari, mataran nens palestins, i qui faci falta, per recuperar la Terra Promesa. 

 

Precisament per la terrible història que arrosseguen els jueus a les seves esquenes al llarg dels segles, de persecucions, de razzies a Rússia,  d’expulsions de tot arreu, com la de Girona, i principalment de l’Holocaust al segle XX, no m’entra al cap que els descendents de supervivents dels camps de concentració nazis, estiguin convençuts que Yahvé els ha donat permís per actuar contra el poble palestí d’una manera tan salvatge i cruel. Com si el volguessin eliminar de la faç de la terra.  Sembla que s’han convertit en els botxins dels camps de concentració i no s’han adonat. Han manllevat el llegat de pau i dignitat de tots els seus morts durant l’època del Nazisme. Justament perquè els jueus coneixen de primera mà el que és el patiment com a poble, haurien de tenir més empatia que ningú amb els palestins, també un poble com ells sense “Terra Promesa”. I és tot el contrari.

 

Dubto si ara ballaria ”Hava nagila” en cap casament jueu que em trobés una nit d’estiu. Jo us ho explicaré quan m’hi trobi.

HIPEREMPATIA

Hiperempatia

 

Fa dies vaig trobar un article interessant a internet amb el següent titular  ¿Te has encontrado irritable, triste o al borde de las lágrimas al ver las noticias últimamente? Si es así, no estás solo. Per una vegada, i sense que serveixi de precedent,  alguna cosa bona va sortir de la DEEPWEB en la que s’ha convertit internet.

 

https://www.bbc.com/mundo/noticias-60781994

L’article el signaven dos psicòlogues que escriuen per a la “ BBC News”,  Trudy Meehan i Iolanta Burke.  La BBC és la BBC, una institució en el món de les notícies, penso, excepte pel tema de la famosa entrevista a Diana de Gales i el presumpte plagi de la sèrie de Televisió Espanyola “El Ministerio del Tiempo”.

 

Llegint aquest article em vaig autodiagnosticar (aquí, qui estigui lliure de culpa de mirar google per cercar malalties, que tiri la primera pedra) i vaig arribar a la conclusió que patia el que aquestes dues professionals defineixen coms a  “excés d’empatia emocional”. 

 

Només em faltava això. L’hiperempàtic (o hiperempàtica en el meu cas), pateix  esgotament, angoixa, baixada de defenses etc. Segons Meehan i Burke,  “Queremos despersonalizarnos, adormecernos y mirar hacia otro lado”, per pal·liar els efectes de les males notícies.

 

Exacte. És el que feia i continuo fent, però ara ja diagnosticada, davant les notícies sobre el conflicte de Gaza que m’arriben des de la televisió o els diaris.

 

Em pensava que mirar cap a un altre costat, o similar com canviar de canal, ho feia perquè jo era una persona covarda i mediocre, com moltes altres.  Però es veu que no. Es tractava d’un simple excés d’empatia. 

 

Des que es va produir aquest darrer conflicte entre Israel i Gaza m’he trobat  pitjor. No sóc equidistant i ho intento,  de veritat. Alguns familiars i amics meus que sí que han pogut mirar i escoltar les notícies, pensen diferent. Es posen del costat d’Israel, o diuen que tots dos bàndols són igual de cruels i que tots tenen part de culpa. Però jo vaig decidir tancar-me i aïllar-me. En definitiva, volia mirar cap a un altre costat. Va ser molt fàcil durant uns mesos.

 

El que jo no comptava és que fos la meva filla qui em portés directament la  informació sobre les massacres, les injustícies o els abusos sobre el poble palestí. Tot això m’ha agafat desprevinguda.

 

La meva filla, que curiosament també es troba al llit avui, no sé si per hiperempatia, m’ha trucat i m’ha dit que el seu amic X., professional palestí de Jerusalem que viu i treballa a Barcelona des de fa uns anys, ha vingut aquesta tarda a veure-la. De primera mà li ha fet arribar notícies preocupants del conflicte. 

Tal com si la meva filla fos una periodista en guerra, m’ha explicat que els amics d’infància de X., que vivien a Gaza, han mort. Tots sense excepció.  

 

X. treballava per a una empresa catalana que operava a Orient, i els directius han decidit prescindir de tots els treballadors palestins per no tenir problemes amb les empreses d’Israel amb qui suposo que deuen tenir negocis.

 

Els amics que li queden a X. a Jerusalem estan a la presó per compartir a les xarxes socials notícies i informacions sobre Gaza. Van ser detinguts a plena llum del dia. Els familiars no saben res d’ells des de fa dies, sense advocats, sense cap dret. No saben si estan vius o morts o si hauran estat torturats. 

 

Els pares de X. viuen a Jerusalem i treballen per a una organització internacional. A hores d’ara això també constitueix una situació perillosa per a ells. X. els ha demanat que marxin però ells s’hi han negat. M’ha fet pensar en el doctor Viktor Frankl, psiquiatra jueu que, al 1941,va aconsellar als seus pares que marxessin de Viena. Ho explica al llibre “El hombre en busca de sentido”. Ells també van dir que no. De resultes d’això, el Dr. Frankl i la seva esposa embarassada,  que ja havien aconseguit  un visat per a fugir als Estats Units, van canviar de plans i es van quedar amb ells a Viena. Tots varen morir als camps de concentració menys ell, que va sobreviure miraculosament a 4 anys a Auschwitz. 

 

Aquestes informacions sobre Gaza m’han deixat abatuda. No he pogut mirar cap a un altre costat. No he tingut temps. M’han provocat esgotament, angoixa, baixada de defenses...

 

I tu, desocupat lector, “te has encontrado irritable, triste o al borde de las lágrimas al ver las noticias últimamente? Si es así, no estás solo”.

Brandon Stark

Aquest  mes d’agost, cada nit després de sopar, he tornat a veure  la sèrie de televisió “Joc de Trons”, tota sencera, les 8 temporades, i els 73 episodis. No me n’he saltat ni un.

 

Fa temps que l’havia vista i l’havia seguida com una autèntica friki, des de l’any 2011, esperant any rere any la temporada següent.  Inclús vaig tenir el privilegi de poder assistir en directe l’any 2015 al rodatge a Girona de la fugida de Braavos d’Ayra Strak,  des de les finestres del Museu d’Art,  al Barri Vell de Girona. ( cortesia dels companys de feina).

 

Cal dir que una revisió continuada i sencera de tota la sèrie afegeix una nova perspectiva per als espectadors, tant de l’argument com dels personatges. És com veure una altra sèrie diferent. Ho recomano . Els nens i nenes de la Casa Stark del Capítol 1 es fan grans i creixen en tots els aspectes conforme avança la història. Això només es pot apreciar en una segona revisió seguida dels episodis.

 

El meu estiu 2023 no ha estat com jo me l’esperava però gràcies a les infinites bones lectures i sobretot  a “Joc de Trons” a les nits, l’he pogut suportar. He aguantat una onada de calor sense precedents, gràcies a “ Joc de Trons”. Era la meva il·lusió de cada dia.

 

Amb les altes i perilloses temperatures que hem patit aquest estiu i que m’han obligat, per motius de salut,  a estar-me moltes tardes tancada a casa en una bombolla d’aire condicionat ( tinc aquesta sort i privilegi), m’he sentit a estones identificada amb el jove Brandon de la Casa  Stark, invàlid i atrapat en una cadira de rodes. 

 

Brandon, després d’haver de fugir d’Invernàlia,  casa seva, essent un nen,  i haver viatjat  a l’altre costat del Mur de gel, torna a casa transformat  en una altra persona. El viatge l’ha convertit en el “corb de tres ulls”, el personatge més important de la sèrie, un ésser  que pot veure el passat i el futur. Amb els seus poders ell també pot conèixer el passat de la gent i pot preveure el futur. Ha perdonat a tots els que li han fet mal, perquè molts s’havien redimit al llarg de la sèrie. Missatge d’en Bran: en el fons les persones no som ni bones ni dolentes. Som i fem el que podem i segons les circumstàncies.

 

Cap a la temporada final de la sèrie, l’hivern arriba a Invernàlia, i neva per fi,  amb aquella caiguda suau de flocs de neu que no molesta ni mulla la roba. Bran s’asseu cada dia sota l’arbre savi de fulles vermelles i tronc blanquinós, l’Arciano. Sap massa coses preocupants: espera l’arribada a Invernàlia dels Caminants Blancs, l’exèrcit dels morts que amenaça el món dels vius. Contrasta la pau del jardí on s’està Brandon sota l’arbre, el paisatge tranquil, tot nevat, amb l’infern que s’està apropant i amb els preparatius al castell d’Invernália per part de tots els exèrcits del Nord de Ponent, al capdavant dels quals està el seu germà Jon Snow i a la Reina Targaryan, que intentaran repel·lir aquest exèrcit.

 

A estones m’he sentit identificada amb Brandon Stark. Tancada quasi hermèticament a casa, des de la finestra del menjador, aquests dies d’onada de calor de l’estiu, he vist dia sí i dia també la bardissa, i darrere d’ella unes palmeres, una olivera, un pollancre i gent que anava la piscina o la platja, com també ciclistes que sortien a primera hora de maltí  igual que en Brandon assegut sota l’arbre. Les hores crítiques de la tarda, les de més calor, se’m feien llargues.  Tot i que jo em sentia protegida per l’aparell d’aire condicionat, en realitat em faltava l’aire i tenia una mica d’angoixa i claustrofòbia: notava perfetament que s’acostava la fi del món ( “els caminants blancs”). Per mi els “Caminants blancs”  són clarament el canvi climàtic. 

 

Si hi ha algú que ha tingut hores aquest estiu per pensar a les tardes sobre el canvi climàtic que s’acosta irremeiablement, sóc jo, igual que Brandon Stark sota l’arbre. He notat i he vist que ja està a prop, i que no és qüestió d’anys. 

 

He rebut diverses senyals a nivell personal, com Brandon,  quan viatjava amb el pensament convertit en el corb dels tres ulls. La més clara la de Hawai. Tenia el somni de viatjar a Hawai, quan acabés aquest malson, perquè és l’indret exòtic més lluny de casa meva que he pogut trobar al mapa i que sempre he volgut visitar. Ves per on es crema el meu paradís,  Maui. És com un avís per mi del Corb de tres ulls. Els estius seran així a partir d’ara, amb incendis devastadors com a a Grècia o a Tenerife o Canadà?  Ens quedarem sense boscos abans del que ens pensem?

 

Una altre avís del corb ha estat la sequera,  a la que ningú fa cas. He assistit a cases de gent amb la gespa del jardí completament verda, incomplint la normativa municipal de reg que ningú sancionarà.  El meu marit va descobrir tot passejant en bicicleta per les Gavarres, la casa de l’editor més important de premis literaris d’Espanya,  amb la gespa de l’immens jardí d’un color verd que semblava un camp de golf d’Escòcia. Aquesta aigua gastada a l’estiu ens serà molt necessària els properes mesos, però... no passa res!.

 

Ara bé, aquest estiu la premsa, per omplir pàgines i hores de televisió, ens ha desviat l’atenció a dos notícies de menor importància per a nosaltres, l’assassinat a Tailàndia d’un desconegut dentista per part del fill d’un actor espanyol, i l’impresentable Rubiales, que ja sabien qui era quan el van posar en el càrrec.  Segons els periodistes són “serps d’estiu” aquestes notícies que surten quan no hi ha notícies importants.

 

 

Que el preu de l’oli d’oliva s’hagi duplicat, motiu que jo no entenc ( o sí) perquè representa que correspon a la collita de l’hivern passat,  i la sequera és ara, en altres èpoques hauria provocat  autèntiques revolucions socials, i que la gent sortís al carrer puny en alt . Ara estem anestesiats per l’assassí del dentista colombià i pel Rubiales.

 

I els caminants blancs s’acosten. A Brandon l’escoltaven i li feien cas. A mi ningú em vé a veure com a suposat oracle del canvi climàtic. Sense l’aire condicionat jo hagués mort aquest estiu, com moltes altres persones malaltes o grans. Hi ha gent gran han mort de la calor. Com seran els propers estius?  Hi haurà aire condicionat per a tothom? Hi haurà aigua aquest hivern?

 

Protegida per l’aire condicionat de casa meva ( amb la qual cosa també aporto el meu granet de sorra al canvi climàtic) sento i noto perfectament que el canvi climàtic és immediat i real, no un futur llunyà. 

 

Com la nena de la pel·lícula “Poltergeist”, quan sap que els extraterrestres han arribat, i vol avisar la família, sento una veueta semblant a dins meu que pugna per sortir i cridar el mateix que ella: Ja està aquííí.(*) ( el canvi climàtic, la destrucció del planeta, la fi del món, vaja )

(*) ( pronuncieu la “i” llarga)!

Mocadors, vels, hijabs i monges

Per motius d’una malaltia que pateixo, porto un mocador al cap quan surto al carrer. He hagut d’aprendre a través de Youtube a lligar-m’ho de manera que em quedi una mica elegant. He  practicat i he descobert que es pot dur, per exemple,  tipus “pirata”,  lligant les puntes al clatell, tipus “ sultana “  envoltant el cap, tipus “boho chic“ deixant les llargues puntes caure pel davant, o tipus ” pin –up dels anys cinquanta”,  amb un llacet al front.

Per molt que m’esforci en col·locar-m’ho amb una mica de gràcia, una cosa sí haig de dir aquí i ara: és un autèntic pal  anar pel carrer tapada amb un mocador al cap, a l’estiu, i amb una onada de calor a Catalunya.

Afortunadament he descobert que es poden gaudir d’alguns aspectes positius d’aquesta experiència. Un cambrer em dona la millor taula a la terrassa d’una cafeteria o la caixera del supermercat em col·loca la compra a la bossa, sense jo demanar-li.  Fins i tot crec que el meu desballestat cotxe ha passat la ITV gràcies al mocador al cap!.  A aquestes persones per a les quals jo sóc una autèntica desconeguda, se’ls desperta una gran empatia i solidaritat quan han de tractar amb mi i el meu mocador.  Ho noto. Atesos els productes químics que porto al cos, tinc els meus sentits en alerta  i “en ocasions veig coses”.

Tot això m’ha provocat viure congraciada amb la humanitat i en estat de levitació durant uns dies. Existeixen moltes bones persones anònimes que no fan soroll, no són notícia, però en el seu dia dia són amables amb altres persones que no coneixen de res, només pel fet de dur posat un mocador lligat al cap.... tipus “boho-chic”. I tot el que comporta, naturalment.

Però l’estat de gràcia en què em trobava levitant em va durar poc, el temps de creuar-me en un pas de vianants de la Plaça Catalunya de Girona, amb un grup de dones que portaven...hijab..

Òbviament me les vaig mirar amb molta empatia i solidaritat també: totes estàvem al mateix barco, amb el cap cobert i a punt de desmaiar-nos a causa de la calor. Amb una gran  diferència, a mi ningú, ni per descomptat cap religió, m’ha obligat. En el meu cas es tracta d’un tema estètic,  de no voler sortir a passejar semblant Juan Luc Picart a StarTrek.

Aquelles dones  musulmanes a les quals la seva religió, o el seu pare, marit o germà, les obliga a anar pel carrer, ben tapades, em van fer reflexionar i deduir que pot ser ( no pot ser no, segurament) aquell cambrer simpàtic no els donaria la millor taula, la caixera no crec que els  col·loqui la compra, i la ITV no crec que la passin. O si? Deixa’m desocupat lector o lectora que sigui pessimista. Fa temps que escolto comentaris despectius cap a persones musulmanes per part d’amics o coneguts meus, sense cap rubor. Això em fa dubtar molt que les tractessin com a mi. Vivim temps obscurs ( VOX a tot arreu) i el racisme s’està normalitzant.

No descobreixo res si dic que les religions en general han considerat les dones, persones de segona categoria, que calia tapar o cobrir per no esverar els homes.  No només l’Islam.  La religió catòlica no està exempta de tapar-nos a les dones per molt que ara critiquem la musulmana. Viuen unes monges pel Barri Vell de Girona i passegen ben tapadetes, amb unes ales blanques immenses al cap. Només se’ls veu la cara.  Tinc fotografies de la meva mare a missa als anys seixanta, amb una mantellina negra posada al cap. ( Ai aquest cabell que atabala els homes!) Per la mateixa època, la mare d’una amiga va rebre una amonestació del mossèn perquè a missa no portava posada la mantellina correctament.  Aquesta senyora, que era guapíssima, es va sorprendre i va passar molta vergonya. Li va contestar que la portava col·locada exactament igual que la seva germana, com així era. Però el mossèn només tenia ulls per a  ella, no per al germana. Només sabia que s’havia posat calent i ho atribuïa al vel mal posat. Als homes i als mossens no els deté ni un vel ni res. Ja poden tapar-nos el cabell amb un mocador, vel, hijab, mantellina... que ells el continuen veient i imaginant el que volen.

Aquests dies que surto al carrer amb el mocador posat, he percebut en el meu cos el missatge subliminal i trepador que reben, senten i pateixen les dones musulmanes obligades a dur vel des de la infància:  has de ser invisible perquè ets inferior als homes. Aquesta sensació se’ls deu ficar per dins per molt que no vulguin. Algunes d’elles argumenten que voluntàriament el porten per motius religiosos o per reivindicar la seva cultura. No em convenceran. Ni a mi ni a l’escriptora Najat el Hachmi per exemple, la qual reivindica que les dones musulmanes no portin vel.

Des d’aquí exigeixo no obligar ningú a portar un mocador al cap, pel motiu que sigui. No hi ha motiu ni argument vàlid. I no em convenceran. Ni els homes musulmans, ni les poques convençudes musulmanes.  

I menys a l’estiu.

No em podia imaginar que portar el cap tapat em convertís en una bel·ligerant anti-hijab. Aquella visió al pas de vianants de la Plaça Catalunya de Girona, amb onada de calor inclosa, m’ha fet reflexionar molt.  

Jo et demano, desocupat lector, o desocupada  lectora, que facis una prova: surt a passejar amb el cap tapat a l’estiu. Miraràs les dones musulmanes obligades a dur vel, amb altres ulls.

I les monges.

Lilladelesbos 2022

Il·lusa de mi, realment pensava allá pel mes de gener de 2016, quan vaig començar a escriure aquest blog, que l'illa de Lesbos seria un títol i un tema temporal en el temps, que els refugiats en un o dos anys podrien tornar als seus països quan acabés la guerra, o viure a Europa. Que l'illa tornaria a ser un referent turístic per a les lesbianes. Òbviament no ha estat així.

Confiteor que l'illadelesbos ha estat força abandonada aquest 2022, per mi i per tothom, en sentit literal i literari. Les preocupacions personals (insignificants, algú les qualificaria) del dia a dia m'han absorbit de tal manera que l'últim dels meus pensaments ha estat  per a lilladelesbos. No sóc l'única culpable: per als diaris i televisions també ha deixat d'existir l'illadelesbos i tot el que significa: camps de refugiats, naufragis, despareguts al Mediterrani i al canal de la Mànega... Aquestes notícies passen desapercebudes: un llampec al cervell durant un segon, mentre llegim el titular i... fora, fora..cap a Instagram a descansar les neurones. Insensibles. Ja està tot dit sobre el tema.

Igual la pandèmia també ha tingut la culpa d'alguna manera. Com a efectes col·laterals ( són tants!) d'aquests mesos confinats, els europeus ens hem mirat massa el melic. Aquest últim any hem tingut guerra a Ucraïna, crisi, futbol, ... el que ens vulguin vendre els diaris, per a preocupar-nos segons els seus interessos o el de l'algoritme que ens manipula. No donem l'abast.

Buscant per internet les últimes informacions de l'illadelesbos he trobat un naufragi davant l'illa grega de Citera. Aquesta notícia, si és que la vaig llegir ( tampoc miro cada dia la premsa) em va passar totalment inadvertida. M'ha sabut molt greu: prova evident del que més amunt he confesat: no han estat una preocupació meva aquest any els habitants d'illadelesbos. 

Vaig visitar la petita illa de Cítera fa un temps. És un dels moments màgics dels meus viatges: passejada pels carrers buits d'un poble grec en temporada baixa, i un deliciós pop a la brasa amb vi blanc davant la platja. I jo amb vint anys menys.

5 d'octubre de 2022, 9 del vespre: veler enfonsat davant l'illa de Citera: onades de 10 metres, bombers i socorristes arrisacant la seva vida per salvar els pobres nàugrafs atrapats sota les roques. Un resultat de 5 persones mortes i vuitanta de rescatades.

La imatge dels carrers buits i el pop s'ha esvait per sempre. És el mínim que em mereixo per no haver tingut en els meus pensaments lilladelesbos.

Em quedo, però, amb la imatge positiva de les vuitanta persones que van salvar la vida. 

Malauradament de ben segur que socorristes,  bombers, rescatadors, hauran de continuar treballant de valent. És un fet irrefutable que els immigrants del món sencer, continuaran arriscant la seva vida per arribar a l'hemisferi nord i concretament a Europa. Mireu el mapamundi i constatareu que és on hi ha més privilegiats ( incloc els meus veïns d'escala,  companys de feina  i jo mateixa) per metre quadrat. És on es viu millor de tot el planeta terra: Europa. 

Des d'aquí vull donar les gràcies a totes les persones que ajuden els immigrants que fugen dels seus països cap a Europa. Salven vides, col·laboren en els camps de refugiats, tramiten permisos... tot això amb un afegit: han d'esquivar obstàcles. No són les enormes onades del Mediterrani, sinó un munt de polítics que no sols no ajuden sinó que els ho posen més difícil.

Aquí el meu petit homenatge en la primera entrada de 2023.