Trobar el camí cap a casa

Trobar el camí cap a casa

El desembre passat una senyora de La Bisbal de 47 anys va estar perduda a la muntanya durant 4 dies i va ser rescatada sense danys. També un avi de 70 anys de Sant Jaume de Llierca va estar 5 dies perdut i el van trobar just quan els equips de rescat desistien.

Què està passant als boscos i muntanyes de les comarques gironines? Mai de la vida m’hagués imaginat que fos perillós endinsar-se al bosc del costat de casa. Es veu que sí, com ho demostra la notícia del petit Jordi, el nen de tres anys de Sant Feliu de Guíxols que es va perdre la nit de cap d’any a Camós.  Afortunadament va ser trobat l’endemà, havent passat la nit al ras.

De ben petita, jo sempre ho he tingut molt clar. A tercer d’EGB, el professor va preguntar a tota la classe si ens agradaria viure l’aventura d’anar a la selva amazònica. Vaig alçar la mà immediatament per deixar ben clar que a mi no m'hi veurien mai allà.  Influenciada segurament per Rodríguez de la Fuente i l’anaconda que el  va estar a punt de matar, li vaig descriure amb pèls i senyals tots els perills als que m’hauria d’enfrontar si, Déu no ho vulgui, hi hagués d’anar: taràntules, mosquits, serps que es despengen per sorpresa d’una branca, pumes camuflats entre el follatge, formigues carnívores tipus “La marabunta” que se’t colen per la bota, i també indis emplomats que t’escupen una fletxa amb un verí mortal quan se't passa pel cap penetrar dins el seu territori. Encara no havia vist “La selva esmeralda”. El professor encara riu.

El petit Jordi de Sant Feliu de Guíxols ha viscut una experiència similar a la del meu imaginari. Espero realment que oblidi aquest malson per sempre més.

A Islàndia estan acostumats a aquets tipus de notícies. Ho vaig descobrir arran de llegir els llibres d’Arnaldur Indriadisson. És força normal, en aquell país, que de tant en tant desapareguin persones. Quan  vaig visitar el país, aquesta informació em va venir al cap sense voler. Es tracta d’un país molt deshabitat, on pràcticament tota població està concentrada a Reykjavik, la capital. La resta del país el conformen granges aïllades. Si afegim les nits eternes, el vent àrtic, les carreteres solitàries,  i l’alcohol, puc entendre que quan algú es perd, no pugui ser trobat com el petit Jordi. Però a Girona no va pasar, hi va haver un volum de voluntaris tan gran buscant el nen, que els mossos d’esquadra van haver de demanar que deixessin d’acudir al camí d’accés.

També penso en els boletaires gironins que es perden cada any al bosc. Què impulsa a unes persones a buscar bolets com si estiguessin tocats del bolet? Doncs que perden totalment el nord, mai més ben dit, cauen per un barranc i adéu-siau.  Quan he comentat aquesta notícia amb amics,  m’han dit amb resignació que tenen un familiar que sovint va a buscar bolets tot sol i que qualsevol dia també sortiran al diari.

 En definitiva,deu estar en els gens gironins, igual que en els gens islandesos, perdre’s per la muntanya.

Si desaparec, no em busqueu pels boscos gironins ni per l’amazones. Són llocs molt perillosos. Tant per tant, si haig de córrer algun risc, que sigui a Islàndia.