Dissabte no vaig tenir una millor
idea que entrar en un supermercat de Platja d’Aro. Sóc originària del
poble i sabia perfectament a què m’enfrontava anant-hi en ple mes d`'agost. Les
meves ties i cosines que viuen a Platja d'Aro tot l'any coneixen perfectament
la data de l'arribada de la marabunta. Igual
que el protagonista del llibre “La pell freda”
envoltat de criatures estranyes en una
illa, i atrinxerat a la seva cabana, elles no surten de casa fins finals d'agost.
Jo necessitava aprovisionar-me
de vitualles, i tal com una lleona al Serengueti, vaig sortir de cacera per
a la meva família.
Ja m’estava penedint de la idea quan
intentava aparcar el cotxe. No hi havia cap plaça d'aparcament
lliure. Vaig haver de fer voltes i voltes fins aconseguir-ne una, això
sí, ben lluny de la porta d’entrada.
Amb un sol espatarrant a l’aparcament vaig
agafar un carretó i vaig entrar al supermercat. Una onada de vent del Nord em
va envoltar un cop vaig travessar la porta automàtica. Vaig
transportar-me al dia de l’Apocalipsi final.
Igual que jo, un munt de turistes
havien tingut la mateixa idea. Ens trobàvem tots als passadissos del
supermercat omplint els carretons fins a dalt de menjar com si no hagués
demà i xocant com en uns autos de xoc. Els dependents del supermercat no
donaven a l’abast col.locant novament enciams, tomàquets (carbassó l’havien
exhaurit per cert). La peixateria feia basarda: caixes enormes plenes d’orades, de seitons: cinc
peixaters darrera el taulell i una multitud davant esperant la tanda. Una
bacanal de menjar, d’envoltoris de plàstic, de consum, una orgia del
despropòsit, una situació idèntica a un “Black Friday” dels Estats
Units.
No vaig poder evitar sentir una
convulsió i crec que vaig tenir una espurna d’odi als meus ulls, sí, heu llegit
bé, odi (confiteor) cap a ells, no com a turistes, sinó com a
humanitat devoradora, consumista, igual que una plaga de llagostes.
I sí, jo també em trobava al mig
de tot l'espectacle i en formava part. No m’haig d’amagar de res. Recordeu que
no sóc Rebecca Sommer, l'activista que salva refugiats al Mediterrani. Jo
critico molt, opino, escric aquí, però no em col.locaré davant del supermercat
amb una pancarta bramant contra el consumisme, el turisme desbordat, i la
mala distribució de la riquesa.
Vaig tornar a casa carregada de
provisions i reflexionant sobre els meus sentiments d’odi en entrar al
supermercat, els quals m'havien provocat una nafra al llavi. Vaig
constatar quan fàcilment qualsevol persona podia autoproduir-se aquells
mateixos pensaments cap a d’altres grups de persones: immigrants, gais,
lesbianes, feministes, consumidors desaforats, occidentals... I com eren de
perillosos, si aquestes persones escoltaven polítics que els enaltien.
Quan endreçava la compra vaig escoltar
per televisió la terrible notícia que una persona d’Estats Units havia
entrat a un centre comercial de Texas i havia matat més de vint persones. Em
vaig quedar de pedra.
Efectivament, un supermercat ple de
gent que odies (una mica o molt) (siguin consumidors desaforats o hispans
com a Texas) és un detonant per prémer el gatell d’una pistola. Els teus sentiments
més obscurs afloriran si et trobes en un supermercat en hora punta. La
diferència amb aquell assassí de Texas és que jo sóc conscient
que són les reminiscències de quan érem animals ( dinosaures, micos o lleones
al Serengueti) i se’m va passa ràpid. A més de no tenir accés a una arma
fàcilment com als Estats Units.
Així em trobo avui: amb una nafra al
llavi. No vaig fer cas de la meva tia. Quan els turistes marxen a finals d’agost,
ella surt de casa i torna a anar a als
supermercats de Platja d’Aro. Així evita tenir males idees.
