Hi ha persones que per la seva manera de ser, quan respiren, prenen massa oxigen de l’aire, i no en deixen suficient per a les altres persones, En les ciutats contaminades, aquesta dada hauria de ser analitzada i tinguda en compte potser per prendre algun tipus de mesura..
Segur que estàs pensant, desocupat/da lector/a, com a exemple d’aquest tipus d’individus, amb en Donald Trump. L’ex-president (8.11.2020?) dels Estats Units deu respirar fortament amb aquell tros de pit que se li endevina sota l’abric de llana (el nou uniforme dels feixistes). Aquesta manera de ser i respirar va acompanyada d’àpats amb hamburgueses dobles, i de viatges en cotxes molt contaminants ( mireu la cua de Hammer que l’acompanyen a.... jugar a golf ).
I quan camina pels passadissos de la Casa Blanca? Me’l puc imaginar emportant-se tot l’oxigen dels despatxos ovals, i també puc veure com els seus assistents i assessors es fan a un costat per deixar-li pas, no com a deferència i respecte cap al President, sinó per por a morir asfixiats.
Però no cal anar gaire lluny per trobar persones així. Al costat de casa, ( o del pàrking en el meu cas) en podeu trobar individus similars. Són homes d’un perfil potser no tan fascistoide però...també són homes roba-oxigen. Es compren un cotxe enorme que no hi cab al parking i a sobre et demanen que aparquis el teu ben allunyat de la línia divisòria, perquè si no, no poden sortir. O d’altres propietaris de pàrkings que no tenen cap inconvenient a ocupar amb la meitat del seu cotxe bigsize la zona de pas comunitari, complicant així la sortida dels vehicles dels altres veïns. Són majoritàriament homes blancs que avancen a trompades per la vida, i t’agafen la part de l’oxigen que et pertoca. T'aparten violentament a un costat per poder ells avançar i agafar el primer plàtan. Venim dels micos i és així com es demostra dia a dia.
Com els reconeixeràs?: Quan els tinguis a prop notaràs que no pots respirar: comença la vampirització del teu oxígen.
També els pots veure intentant aparcar un cotxe enorme en un aparcament petit. En alguns casos (pocs) amb aquesta actitud han perdut unes eleccions.
En el pol oposat a aquest tipus d'homes es trobava la meva mare. Una dona que intentava respirar menys cops al dia perquè els demés tiguéssim més oxigen. I si hagués pogut convertir-se en planta per produir-ne més, ho hauria fet.
No oblidaré mai el període que es va intal·lar a casa nostra per ajudar-nos en els primers dies la nostra filla. Era com un àngel invisible: la casa endreçada, el dinar fet, el bebè banyat. Ella sempre buscava escletxes per amagar-se i, segons ella, no molestar. Quan desapareixia, la descobríem asseguda a la taula de la cuina veient la televisió ( perquè no volia estar-se al menjador, que hi érem nosaltres) i cosint, no fos cas que descansés un segon.
Quan va marxar a casa seva al cap de quinze dies, perquè segons va dir, ens havíem d’espavilar tots sols, vàrem entrar en una depressió que no sé si va ser l'anomenada post part, però poc faltava. Els dies següents la buscàvem pels racons de la casa i notàvem la absència del seu cos per les habitacions, per la cuina, ... com aquelles esteles de llum de les fotografies nocturnes.
A la Casa Blanca, de ben segur que també notaran la no presència de Donald Trump ( si és que finalment marxa): el nivell d'oxigen augmentarà i els funcionaris, assistents i també plantes dels despatxos respiraran molt millor.
