dilluns, 1 de gener del 2018

Guerra i pau

Llegeixo les paraules del papa Francesc en la seva primera missa de l'any 2018 des de la Plaça de Sant Pere al Vaticà,  i en comptes d'animar-me perquè algú important com ell es recorda dels refugiats, em deprimeixo profundament.

El papa ha demanat a les institucions i als polítics que es garanteixi als refugiats un futur de pau. Mare de déu senyor.!!

Són paraules tan buides, tan sabudes, pronunciades des del balcó de la basílica de Roma,  que m'han acabat de convèncer del que ja he dit alguna altra vegada: que el gravíssim problema de la situació humanitària dels refugiats s'ha enquistat a Europa,  el meu món.  Els camps de refugiats ja formen part del paisatge quotidià de la nostra vida a Europa, com a Israel els refugiats a la franja de Gaza,  tal han semblat les paraules del papa.

El papa Francesc és igual d'innocent que una nena ( o sigui jo) que assitia a missa els diumenges a Platja d'Aro. Mossèn Pere feia participar els nens i nenes a la missa, des de cantar o llegir, fins a parlar en públic. En el moment de les pregàries tots els nens havíem d'acostar-nos al micròfon i demanar alguna cosa important per a nosaltres. Jo no canviava mai el discurs i cada setmana demanava que no hi hagués més guerres al món. No sabia quina era la guerra en concret que en aquells anys de la meva infància estava en curs, però em semblava un petició prou important per llançar-la cap al cel.  Eren paraules clares i també solemnes, pronunciades ben alt a través micròfon i que s'elevaven a Déu des de l'església de Platja d'Aro.

La història m'ha demostrat  sobradament que Déu ( Jahvé o Al·là ) és sord. Els desocupats lectors ja saben  que he tingut ocasió de viatjar a Jerusalem recentment ( entrada de l´onze de desembre),  i he visitat l'església del Sant sepulcre on Jesús va ser crucificat i va pujar al cel. Després de tants anys de pregàries a Deu per què posés fi a les guerres,  a Déu no se li acut res més que arreglar el mòbil del meu marit. El meu home fart de reiniciar i engegar l'aparell cada dia des de que vam arribar a Israel, el va fregar sobre la roca on representa que Jesús va ser embalsamat per ser enterrat. Ell havia observat  que els peregrins fregaven samarretes, fotos, bolígrafs, etc sobre la pedra. En aquell instant el mòbil va ressuscitar després de 3 dies sense funcionar.  Els altres companys de viatge no sabíem com agafar-nos la situació! No ens vam atrevir ni a riure. Va ser el nostre petit miracle a Terra Santa. Un guia de peregrins ja ens havia advertit que tot era possible a Terra Santa i efectivament així va ser.

Quina lectura podem fer de tot plegat? Que no hem d'oblidar l'illa de lesbos aquest 2018 perquè Déu sí ho ha fet.

Esperem que en aquest nou any es solucioni la situació dels refugiats! No he pogut evitar que la nena que porto a dins torni a tocar els nassos a Déu ( o a qui sigui) amb les guerres i les paus al món. Perquè... poques coses més podem fer, oi?