dissabte, 20 de febrer del 2021

De què parlo quan parlo de llegir (*)




Doncs per exemple que, quan llegeixo un llibre que m'ha semblat extraordinari, em costa trobar algú que també l'hagi llegit. M'encanta comentar la jugada amb altres lectors, igual que els periodistes esportius, que saben treure suc d'un partit de futbol per molt intranscedent que sigui. 


Amb el confinament de 2020-2021, aquesta solitud lectora s'ha agreujat. Si fa mesos que no tinc contacte amb familiars o amics per parlar de res, de llibres encara menys. Tot i que la lectura és un acte individual i solitari, jo em sento aillada i incomunicada en determinats moments. Quan una escena del llibre, o una frase o un capítol m'impressiona...a qui li explico?. A vegades, si algú em recomana un llibre,  corro a comprar-lo per a poder conversar sobre ell. Pel preu d'un llibre, dos plaers.


Per altra banda, reconec que també tinc part de culpa del que em passa, com en els divorcis. No sóc la bona de la pel·lícula, o de l'entrada del blog d'avui. En aquest acte em despullo davant els desocupats lectors ( igual que les instagramers nues a les banyeres d'escuma de les fotos, (al món exhibicionista d'internet, qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra)) per confessar que també classifico els meus amics o coneguts pels llibres que llegeixen. 


Intentaré explicar-me tot mirant de no quedar gaire malament. ( Photoshop on ets?!)


Tinc una amiga que està intentant trobar parella amb l'aplicació "Tinder". Doncs bé, quan el suposat candidat comença a escriure-li pel xat  i fa faltes flagrants d'ortografia, el descarta automàticament. Sense miraments i amb un sol dit. No cal perdre temps. Ella sap que no té res en comú amb una persona que no s'ha preocupat de saber la diferència entre "hem de quedar" i   "em de quedar". Classisme ortogràfic? Ni idea, però jo l'entenc perquè faig el mateix.


Quan un amic meu em va recomanar "50 sombras de grey" de E. L. James, ho sento, ho sento, ho sento, però el vaig desterrar de les meves converses de llibres. Vaig apretar el botó "bloqueja" com la meva amiga al "Tinder". No cal que em recomani cap més llibre aquest amic. No cal. Parlem de viatges, de fotografia, de vins o del que vulgui, però de llibres ....doncs no!.






En tenir fills vaig decidir crear dos Frankensteins per poder tenir algú amb qui parlar de llibres. Sense saber-ho, em vaig convertir en Aurora Rodríguez, la dona que va educar la seva intel·ligent filla Hildegart per convertir-la en una dona lliure, independent, abanderada del feminisme a la Segona república espanyola. Quan la jove Hildegart es va fer gran I va voler exercir la seva llibertat, per a la qual havia estat preparada des que va néixer, la mare no ho va suportar i la va matar.  Els meus fills ja exerceixen la seva llibertat quant a lectures. Intento recomanar. Ni cas. Ells a la seva, com la Hildegart, llegint el que volen. Entenc l'Aurora Rodríguez. Quan la meva filla  finalment llegeix  "La retornata"  de Donatella Dipietrantonio o el meu fill  "Prohido nacer"  de Trevor Noah, després de molt insistir, em donen la raó amb la boca petita. Jo sé perfectament el que els convé i el que no sobre llibres. Sóc així, jo, pitjor que l'Aurora. Aquests dies de protestes als carrers he desconsellat  el llibre "Ciutat princesa" de la Marina Garcés a la meva filla que l'estava llegint: no li convé, tan jove, desanimar-se i patir per Barcelona.


Els meus fills m'expliquen que amb tanta xarxa social, classes virtuals, i sèries de televisió, quan obren un llibre es relaxen de cop. S'introdueixen en un "País de les meravelles" silenciós i  tranquil. Troben una pau i una quietud que  els sorprèn. Quan tornen a la realitat dels reallitys, notícies sobre pandèmies, injustícies diverses i i ofegats al mar, reben un bon sotrac. Voldrien tornar al seu món immediatament.


Per això, considero que ara més que mai la lectura és una bona eina per a la salut mental dels joves, i per a la de tothom, durant aquests dies tan durs de pandèmia. Estic convençuda. Si les persones que llegeixen un llibre a l'any ( per dir una xifra optimista) sabessin el que s'estan perdent, segurament hi hauria menys consultes als psiquiatres i també...menys llibreries tancades. 


La lectura és terapéutica. Així de clar.


Les persones que no llegeixen de manera habitual ho desconeixen. Davant l'ansietat o l'angoixa d'avui en dia, a aquestes persones no se'ls acut res mes que anar al metge i prendre pastilles. No són conscients que un bon llibre en el moment adequat és com l'acupuntura, pot millorar la qualitat de vida.  Ho penso sincerament. Els metges haurien de recomanar encoratjadament, com a medicament coadjuvant,  la lectura. Però... quina? "50 ombres de Grey"? 


Els llibreters podrien fer aquesta tasca medicinal d'aconsellar llibres segons els nostres gustos o el nostre estat d'ànim. Aquesta idea no és meva. Pertany a Guillem Terribas, llibreter i propietari de l'emblemàtica Llibreria 22 de Girona. M'ho va explicar una vegada que vaig anar a comprar un llibre, en concret, la tercera part de la "Trilogia del Baztan" de Dolores Redondo, que justament aquell dia acabava de sortir publicada. Mentre  me'l cobrava, em va dir que tots els lectors hauríem de tenir un "llibreter de capçalera". Em va preguntar què estava llegint. Jo li vaig comentar que havia acabat "Incerta glòria" de Joan Sales. Em va aconsellar que no llegís encara el de la Dolores Redondo. Que agafés un altre. No era el moment adequat per gaudir de "Ofrenda a la tormenta".  Aquella mateixa nit, desobeint el meu llibreter de capçalera, em vaig cruspir el llibre prohibit i, llavors vaig entendre el seu advertiment.  L'empremta que m'havia deixat a l'ànim "Incerta Glòria" amb tristos soldats republicans fugint en desbandada cap a França, no podia continuar a la Vall del Baztan, amb ossos de nens i bruixes modernes. 


Tots necessitem un "llibreter de capçalera" em va dir el Sr. Terribas:  hi ha un llibre per a cada persona i per a cada moment de la vida. I no es poden barrejar llibres ni conceptes ni emocions.


Continuarà....



(*)Nota: No li arribo ni a la pols de sota les sabates al Sr. Murakami.  Aquest pretenciós títol és un petit homenatge a la seva obra.











 

dilluns, 8 de febrer del 2021

Trump: ni hi és, ni se l'espera

Des de fa dies trobo a faltar més informacions sobre l'assalt al Capitoli dels Estats Units.


Els dies posteriors a l'atac llegia tot allò que es publicava, ansiosa de novetats sobre el tema. Per una vegada que m'interessa aprofundir en una notícia, les televisions només retransmetien les mateixes imatges, una i una altra vegada, com en un bucle, sense una anàlisi profunda del que estava succeint. Vaig trobar que els periodistes no estaven a l'alçada del moment històric que estava passant als Estats Units.


Ara, a més, constato que només han transcorregut quatre setmanes des de l'atac i ja sembla una notícia caducada. 


Aquelles històriques imatges semblaven un "previously" a la sèrie de ciència ficció de la cadena HBO " El cuento de la Criada", però en directe i sense guionistes. Els actors estaven improvitzant per a major glòria del director de la sèrie. 


Com és que ara ja no interessa el tema? Vàrem quedar saturats de les imatges?


Amb el clic del ratolí els ciutadans passem les pàgines dels diaris al nostre ordinador i canviem les nostres preocupacions cap a on ens direccionin les grans cadenes de notícies a nivell mundial, com aquells ocells que volen junts en sincronitzada harmonia formant figures en el cel. Ara cap aquí ara cap allà...cap a on ens diguin, ja sigui el retard de les vacunes, les eleccions, o qualsevol immundícia amb la que ens obsequien els canals de televisió com  Tele 5. 


Quina va ser la meva primera inquietud en contemplar aquella riuada de gent fanàtica, volent visitar el Capitoli, sense cap guia turístic, però metralleta en mà com a ticket d'entrada?. Que el desastre tan temut finalment havia arribat, i també que  calia revisionar la sèrie d'HBO per saber cap a on irien...els trets!


Fa quatre anys jo reia com una boja escoltant els discursos de Trump. Dos coses se'm van quedar gravades d'aquells dies. La primera, que després d'escoltar les bajanades que el ja ex-president deixava anar durant la campanya electoral, estava  absolutament convençuda que Trump no guanyaria les eleccions. La segona, el resultat d'un experiment  periodístic de la televisió nordamericana el qual em va reafirmar en aquesta idea:  un personatge com Donald Trump no podia ser President d'un país com Estats Units. El reportatge consistia a entrevistar els seguidors de Trump quan sortien eufòrics després d'escoltar el seu discurs. Cap d'ells qüestionava el munt de mentides o mitges veritats del seu candidat. Els seus votants se les crèien, o se les volien creure. Els era indiferent. Els periodistes els preguntaven què opinaven sobre unes frases que suposadament havia dit Trump durant el míting.  Aquelles famílies, aquells joves, avis, aquells americans blancs, estaven totalment d'acord amb ell, "obviously" . A continuació els periodistes els informaven que la frase no pertanyia a Trump sinó a Adolf Hitler. Aquells futurs votants de Trump no quedaven ni mig sorpresos.


 "- Ah,  quina gràcia..jajaja. Quina brometa eh? "


Gent normal i corrent, que d'entrada haurien dit que Hitler era un monstre, ara votarien Trump sense cap complex. Jo encara reia veient leș cares absurdes dels votants.


Ara bé, tot va acabar en un drama quan, inexplicablement per mi i per Hillary Clinton, la seva contrincant a les eleccions,  aquell personatge perillós  les va guanyar. Vaig queda ben fumuda, igual que Hillary, que del disgust va tancar-se a casa seva quinze dies amb els gossos, sense veure a ningú. 


Què ha passat durant aquests quatre anys de Trumpisme? Doncs que fins a l'assalt al Capitoli jo encara pensava que tot havia anat prou bé. Trump, en definitiva no havia atacat Iran amb cap mísil nuclear, no havia provocat cap guerra civil ni cap crak de la borsa a nivell mundial, i semblava que marxaria de la Casa Blanca, fent soroll però no gaire. Quin nivell d'exigència, mare meva! 


Com que havia estat amb por durant tot el seu mandat, preocupada per què els Estats Units es convertissin en Gilead, l'Estat imaginari on transcorre "El cuento de la criada", poc a poc havia anat deixant de pensar en un suposat desastre mundial.  


Amb el resultat de les eleccions de 2020, estava ben cofoia per què finalment els americans (uns quants) havien fet fora ( per poc) aquesta espècie de Jesus Gil ianqui. Podia haver estat pijtor, pensava jo.


Ara, entre d'altres esquelets al seu armari, cinc persones mortes durant l'atac pesen sobre la consciència de Donald Trump.  Irònicament quatre d'elles pertanyien al seu bàndol, i han mort justament pel culpa del seu líder. No tinc el més mínim dubte que ell, els seus seguidors i votants no se senten en absolut responsables. Ni de tot el patiment que han provocat durant aquests quatre anys a molts ciutadans del seu país les seves polítiques. Puc imaginar a l'impresentable ex-president jugant al golf a Miami i fent plans per a concórrer novament a les properes eleccions.


Consti en acta que alguns sí el considerem culpable de la seva mort. Descansin en pau aquelles cinc persones la mort de les quals es podia haver evitat. Tan de bo l'impeachment " tiri endavant. I ens informin cada dia.