Tinc durícies al cor.
Sí, desocupat lector. No has llegit malament ni jo he tingut un lapsus. He teclejat bé la paraula
"cor" i no "peus".
Avui reflexiono sobre
aquest petit problema cardíac (o dermatològic)
amb la intenció de trobar altres malalts/lectors que pateixin els
mateixos símptomes. Pot ser hem descobert una nova síndrome.
Fa uns quants dies el
meu fill m'observava de reüll mentre sopàvem. Es sorprenia que jo no emetés cap
vocable/paraulota sobre tota la sèrie d'informacions, falses o no tan falses
que emetien els telenotícies. Ell em mirava estranyat de com jo col·locava els
plats bruts al rentaplats. Sense esvarar-me. Com una autòmata.
L'explicació mèdica
sembla força senzilla. Crec que la trompa d'Eustaqui de la meva oïda envia la
informació ( martellada) a l’amígdala del cervell, la qual transmet una lleu
descàrrega elèctrica al cor. Aquest reacciona latent fortament i alhora
generant una durícia. La sensació és de benestar físic total per a
la persona humana, o sigui jo mateixa.
Com és que he arribat a
aquesta conclusió mèdica? Els que em coneixen saben que sempre tinc el mateix
diagnòstic per a qualsevol malaltia: estrès. Malauradament en aquest cas
concret, vist el meu estat d'ànim, que no pateixo cap situació d'estrès, que no
estic deprimida ni esverada ni amb ganes d'assaltar la bastilla, no puc menys
que trobar aquesta explicació.. M'ha sortit una durícia al cor que ni podòleg
ni Mr. Scholl, ni hòsties. Gràcies a aquesta durícia, aconsegueixo una vida
plàcida i feliç cada dia. Sembla un anunci i tot.
Primera noticia. La Comissió europea insta els Estats membres
a expulsar més d'un milió de refugiats indocumentats.
El meu fill segurament
troba a faltar que jo hagués opinat el següent:
- No m’escandalitza tant el fet que Europa els
vulgui fer fóra, ni que siguin un milió de persones, que al cap i a la fi és
una xifra abstracta i inabastable com el 450.000 morts de la guerra de Síria.
El que m’ha provocat un micro infart ha estat el motiu pel qual ara els nostres
governants europeus prenen aquesta mesura. Tenen por que l'extremadreta política guanyi terreny electoral als partits
"assenyats". El ciutadà
modèlic europeu pot votar un Donald Trump si cap partit moderat no pren alguna
mesura "populista". Els governants europeus simplement estant portant
a terme el que intueixen que molts europeus volen. I tenen raó: molts tenen por
i volen que els refugiats marxin.
Segona notícia: L'eurocomissari d'immigració ni sabia que
Barcelona havia acollit aquella gran manifestació "Volem acollir" a
favor dels refugiats.
Comentari que el meu
fill esperava i no he arribat a dir:
- Mira que érem milers de manifestants!. Ara bé,
jo tampoc sabia que existia un eurocomissari d'immigració...jajajaja. Sembla un acudit.
Tercera notícia:
Les ONG que rescaten refugiats de les
aigües del Mediterrani, en realitat provoquen més morts. Les màfies del nord d'Àfrica, com que saben que hi ha tants
vaixells que rescaten persones, en porten molts més. Guanyen molts diners.
Abandonen els vaixells més lluny de la
costa europea. Segons l'exèrcit italìà,
les ONG, involuntàriment han provocat més morts.
Aquí el meu fill, ben preocupat, ha
anat a buscar el seu pare perquè no he obert la boca per dir el
següent:
- Aquesta notícia és absolutament falsa. Què
impulsa als grups periodístics a desprestigiar una tasca tan important
d'aquestes ONG, com Proactive Open Arms? Sembla que l'exèrcit italià opini que
les ONG han de marxar i no rescatar ningú. O sigui, que han de deixar ofegar-se
als refugiats, és el seu destí
inexorable. Moriran igual, però serà un
nombre menor?. Tot i que estic convençuda que a la llarga, el nombre de morts
será igual de nombrós. Si el primer món no ajuda al tercer món, les persones
continuaran fugint de la gana i de la misèria. Que els immigrans ens miren de
l’altra banda del nostre mur de Melilla amb ulls afamats? Ens és igual. Anirem
a jugar a golf just davant seu, carregarem el carretó del súper fins a dalt,
pagarem 250 euros per dinar a ca la Montserrat Ruscalleda o per veure un partit
del Barça, o comprarem joguines als nens que ni les obriran, entre d’altres
estupideses del primer món.
Quart notícia: La Unió europea avala que les dones
musulmanes tinguin prohibit dur el vel a la feina.
En aquest moment tant
pare i fill estaven convençuts que m'havia pres un ansiolític.
Ells esperaven que jo cridés alguna cosa així:
- Els governants europeus s'atreveixen amb la
part més dèbil dels musulmans. (Consti que jo opino que no l'haurien de dur). Però m'importa més que les dones, musulmanes, hindús o catòliques de l'opus dei puguin triar si volen dur vel, bindi al front o cilici. Amb aquesta mesura els
europeus, tan liberals i progressistes, ja no podrem criticar a aquests països
àrabs com Arabia Saudí, Iemen o Iran que
obliguen les dones a portar vel. Els nostres homes europeus són iguals de masclistes. Sempre
homes prohibint/imponsant coses a les dones.
Tot això m'he callat i
no ho he dit aquests dies, sobretot avui que fa SIS (6) ANYS del començament de la guerra a
Síria.
Per a la tranquil.litat del
meu fill he hagut de fer-li la promesa que aniria al podòleg i que ho escriuria al blog per als meus
desocupats lectors.
