dijous, 8 de març del 2018

Dedicat a les nostres mares


La meva mare va tocar fons una vegada quan era jove. Es va sentir vexada com a DONA.

A principis dels anys seixanta, ella i la meva tia van decidir guanyar uns cèntims collint cotó. Es van apuntar a collidores de cotó i van pujar a un autobús ple de dones amb les que conviurien durant dos mesos.

Només sentar-se a l'autobús ja no els va agradar el que van veure. Imagino a dues noies senzilles i ben educades, ( ni un crit, ni una paraula malsonant a casa dels meus avis) que no havien sortit mai de casa seva ni del poble, assegudes  enmig d'un grup de persones molt mal parlades i amb un llenguatge molt barroer. Impossible baixar de l'autobús. Haurien de conviure durant dos mesos amb aquelles noies.

Doncs totes aquelles noies van collir cotó sota quaranta graus, al mig dels camps la província de Còrdova, amb el cos i cara tapats totalment, per no respirar l'aire sec i contaminat del cotó, i per no tenir una insolació. A més portaven guants que no devien complir les mínimes normes de seguretat en el treball per poder collir la flor del cotó sense punxar-se. A la meva mare li sagnaven constantment els dits quan treia la flor. Aquestes penositats no la molestaven. Era jove, tenia tota la vida per davant i sentia que podia amb tot.

FEINA MOLT DURA PORTADA A TERME PER DONES.


Dirigia el grup de dones collidores un capatàs (HOME).  Aquest tipus va resultar ser un masclista ( paraula que va descobrir la meva mare de gran, en aquell moment la meva mare ni sabia el que significava aquella paraula) molt mal parlat.


 Aquest impresentable capatàs que les controlava mentre treballaven és el que la va molestar més de la feina. No parava de recriminar-les si paraven un momento a agafar aire, les insultava, els feia comentaris vexatoris, fastigosos, amb la total intenció de fer-les sentir que no eren res.  Aquell home no fotia ni brot mentre elles treballaven de sol  a sol (literalment) en aquella feina tan dura.

Un estúpid sense cap categoria moral que arribava a l'extrem de deixar anar ventositats davant d'elles tot rient. Sí, jo ara ric una mica mentre ho escric, i de fet algunes dones beneites també li reien la gracieta. Però la meva mare, la meva tia i la majoria de les altres noies del grup treballaven en silenci dolgudes i ultratjades en el més profund del seu cor, mentre observaven el penós espectacle del tirador de pets masclista.

Quan la meva mare va tornar a casa i va cobrar el sou dels dos mesos de treball, havent inclús dormit al ras, va descobrir que havia guanyat cèntims suficients per comprar-se unes sabates i....res mes. Li havien pagat una misèria. Li havien ROBAT per ser dona,a ella i a totes les dones del grup de collidores de cotó.

Aquell moment va ser el punt d'inflexió que la va fer decidir a fer un tomb a la seva vida. Igual que Vivien Leight a "Allò que el vent s'endugué" v agafar amb la mà un grapat de sorra andalusa i va decidir que no mai més l'explotarien. Va agafar una maleta ella soleta i va venir en tren a Barcelona a treballar.

Va ser una dona molt valenta per la seva època. Com tantes altres. Espero que els meus fills aprenguin d'ella.



Aquí, 8 de març de 2018, tenim a les noves generacions de dones de la familia manifestant-se per la mateixa Barcelona a la que va arribar la seva àvia i tantes dones treballadores  molts anys després.



La meva mare m'explicava aquesta història sense utilitzar cap paraula malsonant per descriure aquell estúpid home. Herència dels meus avis.









 

dilluns, 5 de març del 2018

Existeixo


Certament els mitjans de comunicació han oblidat els refugiats.  És un fet constatable des de fa un temps.  Altres notícies ocupen les portades dels diaris o dels telenotícies.  De tant en tant un reportatge, un  titular de la guerra a Síria, o dels rohignya. Quan no  una informació distorsionada per confondre més al personal en l'era de la postveritat: útlimament comprovem que els mitjans volen criminalitzar les ONG que ajuden els refugiats.

Si no se'n parla dels refugiats, no existeixen. I si no existeixen, no importa que morin.

Durant la segona guerra mundial  es van construir 42.500 camps de concentració, guetos, fàbriques de treballs forçats i altres llocs de detenció al llarg d'Europa, des de França a Rusia. En total, entre 15 y 20 millones de persones van morir o van estar internades en centres des de l'any 1939 ( o abans) fins el 1945,  segons l'últim estudi del Museu de l'Holocaust de Whashington. La majoria de la població europea ho desconeixia, perquè els diaris i les ràdios no en parlaven aquells anys. Fins i tot hi ha alemanys que diuen que no sabien res del que passava als camps de concentració del davant de casa. És possible. No sé. Tota aquesta terrible informació es va saber després de la guerra, no durant la guerra. 
 
Tampoc Europa va voler saber res d'aquestes misèries en els anys posteriors a la guerra perquè es volia reconstruir Europa i mirar endavant. Fins els anys setanta les històries de l'Holocaust no van arribar a interesar la majoria de la població. Els meus pares, (i  molts alemanys ) ho van descubrir amb la sèrie de televisó protagonitzada per Meryl Streep i James Woods "Holocaust" . Llavors van existir els jueus i el seu drama.
 
No sé si coneixerem d'aquí a uns anys les grans atrocitats que estan passant  als camps de refugiats del nord d 'Àfrica, o als camps de Jordània, o el nombre de cadàvers flotant al Mediterrari. No ha de trigar gaire que descobrirem horroritzats les xifres de tot els que els mitjans de comunicació en ple segle XXI, ens han amagat, o nosaltres no hem volgut saber.

Necessitarem una sèrie de televisió per fer-nos conmoure.
 
.



Camps de concentració francesos per a espanyols republicans a França.