Encén una espelma al teu carrer 29-M a les 22 hores

Durant la Segona Guerra Mundial, 120.000 persones van ser deportades a camps de concentració.  Les seves propietats van ser requisades pel govern del país. Famílies senceres van ser tretes de casa seva per la força i traslladades en camions o trens a barracons rodejats de reixes en mig del no res i vigilades per soldats. A aquestes persones se'ls penjava una targeta al coll per identificar-les. Qui intentava escapar-se del camp era afusellat pels soldats. Un d’aquests camps de presoners va ser construït a Tulelake. No va ser fins l’any 1946, molt després d’acabada la guerra, quan es van deixar marxar aquests presoners. Això sí, amb el bitllet de tren pagat.

Desocupat lector: No et vull enganyar més. Ja coneixes la meva dedicació al tema de l’Holocaust. No eren jueus. Eren ciutadans d’Estats Units però d’origen japonès. I el camp de concentració estava situat a Califòrnia.

Aquests camps d’internament, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, van ser destruïts ràpidament per tal que s’oblidés el que havia passat.

Durant aquesta setmana, les màquines excavadores del govern grec han passat per sobre del que quedava del camp de refugiats d’Idomeni. S’ho han emportat tot :  tendes de campanya, roba, plàstics, etc. L’objectiu, igual que el del govern d’Estats Units l’any 1946, és eliminar tot rastre i record del que va passar.

Anem a l’altre front de la Segona Guerra Mundial, concretament a Stalingrad ( Volgograd actualment). Stalin va prohibir a la població d’Stalingrad fugir quan s’estava acostant l’exèrcit alemany. També va prohibir als russos fer arribar aliments als civils de Stalingad. L’objectiu d’aquesta mesura va ser encoratjar els soldats russos a  defensar els seus conciutadans que estaven passant  gana i assetjats.

A les ONG que estaven ajudant els refugiats d’Idomeni no els han deixat portar aliments aquests últims dies. Aquesta mesura buscava aconseguir que els refugiats estiguessin dèbils i fos més fàcil desallotjar-los del camp. O per augmentar la desesperació d’aquestes persones. Qui ho sap?. Han fet passar gana a persones conscientment. Stalin està considerat un dictador i un assassí. Nosaltres i els nostres dirigents,  hem de pensar que estem al seu nivell actualment. 

Diferents amics m’han fet arribar avui per via wassap, peticions de posar a les 10 de la nit una espelma al carrer o al balcó, en record dels refugiats.  Davant aquests missatges de solidaritat  he tingut dos sentiments contraposats. D'una banda he pensat que no serveix de res ni posar l’espelma,  ni escriure aquest blog,  ni l’acampada que ara mateix està tenint lloc davant l’edifici del Govern Civil de Girona. He sentit com m’envaïa la desesperació per aquest tema, i que únicament escrivia aquest blog per motius egoistes.

La segona sensació ha estat que m’he sentit acompanyada. Som molts els que pensem igual i cal ser optimista. Esperem que tard o d’hora aquest drama tindrà solució.

Ja sabeu: 10 de la nit

No he tingut una vida aventurera

Hi ha personatges que formen part de la nostra vida. Com Miguel de la Quadra Salcedo: semblava immortal, però no ho era. La notícia de la seva mort amb 84 anys m'ha fet adonar que el temps passa... fins i tot per a ell.

L'he admirat des de petita. Recordo les notícies de Televisió Espanyola sobre guerres en blanc i negre. Es pot dir que vaig tenir un primer contacte amb la guerra a través dels seus reportatges. Sense saber res de Vietnam ni tan sols on estaba al mapa, jo m'empassava aquelles imatges de soldats disparant entre palmeres al no res. Jo no veia l'enemic. Per mi les guerres consistien en això:: uns trets a uns arbres o a unes dunes del desert. Res de perill, tot emoció.

En l'època que jo somiava en ser periodista, ell era el meu ídol. De la Quadra viatjava a països perillosos per denunciar les injustícies, (el Congo, Vietnam, Xile,) coneixia gent interessant ( soldats, indis de l'amazones, xinesos comunistes), entrevistava a grans personalitats ( Pablo Neruda, Indira Ghandi, Che Guevara).  Des de la televisió de casa meva, semblava una espècie d'Indiana Jones amb bigoti.

Darrerament va organitzar la Rutza Quetzal per a nens afortunats de diferents països que recorrien  Sudamèrica i coneixen cultures exòtiques. Quants nens feliços li han d'estar agraïts?

Quina vida tan interessant fins al final!

Avui també he constatat que no he tingut una vida d'aventures com la d'ell precisament. Però és que Miguel de la Quadra només hi ha un. Els demés som simples mortals.

Gràcies Miguel: Aconseguies transformar-me per uns moments en aquella nena que somiava en ser com tu.

Bon viatge Miguel!

EUROVISIÓ

Confiteor:  He tornat a situar-me davant el televisor per veure el festival d’Eurovisió. No tenia res més a fer en aquell moment.  La família em va avisar que estava apunt d’actuar la representant d’Espanya  i m’hi vaig afegir.

Quan era petita a casa no ens perdíem ni una edició del festival d’Eurovisió. Moltes imatges de la meva infància estan situades  amb els meus pares i la meva germana, emocionats davant el televisor en blanc i negre,  per comprovar any rera any que Espanya no guanyava.

Aquest any no tenia ni idea de quin artista ens representava i per això vaig sentir curiositat per comprovar quina seria la frikada d’aquest 2016:  una cançó discotequera  molt ballable. No era per tirar coets però era divertida. Considero que la gent que s’hi presenta ho fa amb il·lusió i, qui sóc jo per criticar-los?. Hi ha hores d’esforç darrera cada actuació.

ATurquia no l'he vist actuar i m’ha estranyat. He investigat per internet si hi havia motius polítics. Segons sembla, des de l’any 2012 no participa.  No està d’acord amb el reglament de les votacions. Realment jo tampoc estic gaire d’acord, però  a mi m’és absolutament indiferent qui guanyi.  Els països que hi participen estan representats per cantants o compositors  d’un altre.  La majoria de les cançons són en anglès. Es un concurs de cançons més que de països. Els organitzadors del festival s’ho munten perquè guanyi la que més interessa, no la que votem. I Turquia no s’ha enterat  de tot això?.

Europa dorm tranquil·la perquè el tractat entre Turquia i Europa funciona.S’ha reduït a la meitat el nombre de refugiats que arriben a Grècia des de Turquia.  Un amic em va comentar que l’allau de refugiats cap a Europa va començar l’any passat  degut a que Turquia els va empènyer. Volia aconseguir diners i concessions polítiques d’Europa i va utilitzar els refugiats com a moneda de canvi. Li va portar el problema a Europa i li va oferir solucions.  Li ha funcionat.

A veure com soluciona el tema de les votacions a Eurovisió. Tornarà a enviar refugiats cap a l’illa de Lesbos?

Estarem a l’aguait.

PD: Ada Colau ha dit a la ONU que s’avergonyeix la política europea sobre els refugiats.

“La pau és la meva major preocupació “ . No ha estat Ada Colau, Ho va dir un altre català a la ONU: Pau Casals.

Realment fan falta més catalans a la ONU.