divendres, 26 de febrer del 2016

Platja d'Aro mon amour


Ahir vaig passejar per Platja d’Aro i vaig veure el forat que ha deixat al carrer l’ensorrament de l’edifici dels Magatzems Vall per constuir una botiga d'Amancio Ortega. Vaig quedar impressionada: tal qual una bomba nuclear com a Hiroshima l’hagués derruït. Si afegim que era un dia d’hivern gris i que no hi havia gaire gent per carrer, vaig tenir la impressió que tot el poble s’enfonsava  a la mateixa velocitat que els Magatzems Vall.  En sóc conscient que els negocis no poden durar tota la vida, però els empresaris de Platja d’Aro  han anat caient com mosques.

Si Platja d’Aro tenia vida a l’hivern era pels Magatzems Vall.  Pot sonar molt estrany el que vaig a dir, però s’hauria d’haver subvencionat que els Magatzems Vall haguessin continuat. Els visitants d’ara no tenen cap interès a comprar a Massimo Dutti, Mango, i totes les grans empreses d’Amancio Ortega que poden trobar a la seva pròpia ciutat. La gent venia a Platja d’Aro a l’hivern perquè volia fugir de l’ambient d’un diumenge  tarda depriment que existeix a les ciutats on tot està tancat. Prenien un café a les cafeteries del carrer principal, com  Baviera, Cisne, Bona o  Hit Box, i entraven als Magatzems Vall que sempre estaven oberts. Ho hem fet tots encara que no haguem comprat res. Era un reclam per a les altres botigues i negocis de Platja d’Aro, i més a l’hivern, quan es necessiten clients, no a l’estiu que en sobren.  Tant podies comprar roba com perfum com les joguines de Nadal, ah  i unes pinces per estendre la roba. I de pas feies un vol per tot el poble. Ara mateix Platja d’Aro, com a centre comercial,  no es diferencia de la Roca Village o del Passeig de Gràcia.

Jo. que treballo a l’administació i he vist subvencionar l’insubvencionable, no hagués trobat estrany que se l’hagués ajudat a mantenir-se com, per exemple, facilitant-li el pagament d’alguns impostos locals.
Reculant en el temps i en la memòria puc dir el moment exacte en què va començar la davallada de Platja d’Aro. L'any que Platja d'Aro va deixar de ser Cannes o Capri i es va convertir en Magaluf: quan la cafeteria Ramiro, glamurosa com poques, amb la seva espectacular terrassa al centre de Platja d’Aro, es va convertir en un Mcdonalds, símbol del pitjor de la nostra societat de consum: malalties coronàries, empresa antiecològica, feina miserable, i turisme barat.  I poc a  poc  els altres negocis familiars van anant tancant i convertint-se en franquícies i marques internacionals.

 Hi ha algun culpable?  Sí, per suposat. Tots nosaltres, jo inclosa que també sóc de Platja d'Aro i no he fet res per evitar-ho. Diré encara més: vaig fugir de Platja d'Aro i el seu soroll i vaig emigrar a una altra ciutat.

P.D. Aquestes ratlles estan escrites des de la tristesa que produeix comprovar que el teu poble ja no existeix com el recordaves en el teu imaginari.


PD2: Per motius que no venen al cas, disposo a casa meva d’una relíquia: unes tasses de cafè amb llet de la cafeteria Ramiro. Precioses, amb la bora de color marró fosc, tipus Cafeteria Sacher de Viena.

dijous, 25 de febrer del 2016

Illa de Lesbos II

Illa de Lesbos II

 475.000

És la xifra de morts a Síria  en els últims cinc anys.  A mí aquesta xifra no em diu res. És una xifra que no la puc abastar. Ni un mort, ni 475.000. 

Permeteu-me que inclogui aquí la fotografia de Willy Brandt, canceller alemany,  agenojat a Varsòvia davant el monument a les víctimes  que va causar Alemanya durant la Segona Guerra Mundial.

 


 

 Mireu-la bé: Un dia haurem de fer aquest gest tots i cadascun de nosaltres, europeus de pro, cultes, intel·ligents i solidaris. Legions d’autobusos ens portaran en peregrinació a Lesbos, Lampedusa o Tenerife, a fer aquest gest davant petits monuments dedicats a milers de persones que van morir intentant arribar a Europa per viure dignament.
 
Hi ha un tema recurrent de la Segona Guerra Mundial que sempre m’ha intrigat pel que fa a l’Holocaust a Alemanya. Sabien els alemanys el que estava passant a Auswitz, Dachau o Sachsenhausen( a tocar de Berlin) ?  En algun llibre del gran d’Anthony Beevor, historiador de la Segona Guerra Mundial, he llegit que alguns soldats alemanys del front no donaven credibilitat a aquestes històries.


A Hermanos de Sangre, la sèrie de televisió d’Steven Spielberg, sobre el desembarcament de les tropes aliades a Normandia, els soldats americans que entren a Alemanya, es troben camps de presoners amb morts vivents caminant entre els barracons. No es creuen el que estan veient.  Els soldats americans obliguen els ciutadans alemanys dels pobles del voltant a ajudar aquests presoners. D’aquesta manera els consideren responsables del que passava al costat de casa. Encara que no haguessin fet res, o per no haver fet res precísament.
 

Els nostres descendents allà pel 2100, quan Siria I Irak hàgin desaparescut del mapa diran:
-          I no vàreu fer res per evitar-ho?
Doncs no, ni nosaltres, ni els nostres polítics.
 
Els ciutadans europeus no som els causants d’aquesta desgraciada guerra a Síria, o Sudan, però sí en som responsables de no acollir els refugiats d'aquets països.
 

I nosaltres sopant amb els nostres amics i opinant que això no és el nostre problema. “No sé on hauran d’anar aquesta gent, però aquí a Europa no hi tenen lloc. A més, alguns són terroristes". Toma ja!  "Que es quedin al seu païs i no vinguin a buscar problemes a Europa, que no hi tenim res a veure. L’Europa rica, la que per Nadal no sap què regalar als seus fill que ho tenen tot, si la Play 4 o la XBOX, la que llença menjar en bon estat per la porta del darrera dels supermercats, no pot acollir aquesta gent.
 
Si mirem el mapa d’Europa,  en mig del globus terraqüi, comprovarem que volguem o no, ( més aviat es veu que no) el flux de refugiats/emigrants va des d’Orient mitjà, Europa de l’Est, de Sudamèrica, d'Âfrica i d'Âsia, direcció Europa. I aquest fluxe migratori és imparable. No hi ha mur que ho aturi. Francesc Torralba dixit.

dimarts, 23 de febrer del 2016

L’últim sindicalista



Sóc endevina. La setmana passada sabia perfectament que la  vaga dels Transports Metropolitans de Barcelona convocada com cada any durant el Mobile World Congress, aquesta vegada sí es portaria a terme.  Per què? Simple intuïció femenina i, per suposat, per l'existència d'una alcaldessa nova i d'esquerres.
Realment no sabria dir quin és el motiu pel qual m’imagino que aquesta vegada, a diferència  d’altres anys, les parts no s’han posat d’acord en la negociació del conveni i els treballadors han decidit no desconvocar la vaga.  Segurament no hi ha una única causa.
Per motius de la meva feina conec de primera mà com funcionen aquestes negociacions col·lectives de convenis amb amenaça de vaga de fons. He participat com a part  mediadora en aquest tipus de conflictes laborals a Girona. Nosaltres, mediadors, proposàvem acords a cadascuna de les parts, fossin empresa o treballadors,  i intentàvem arribar a punts de connexió que ajudessin a desconvocar la vaga. Aquestes vagues es convocaven sempre pels treballadors d'empreses de neteja o de recollida d'escombraries.
Cada any hi ha negociació de conveni a l’empresa de recollida d’escombraries a Girona, es convoca una vaga, coincident amb  Temps de Flors- que seria el seu Mobile World Congress-. A mi em meravellava que l’alcalde o o l'alcaldessa de Girona mai assistissin a les negociacions.  No sé exactament quina estratègia buscaven no presentant-se,  però els va funcionar. Quan la setmana passada vaig llegir que l'Ada Colau volia participar en les negociacions de la vaga de TMb vaig pensar, millor dit, vaig cridar : “NOOOO”. Si Quim Nadal o Anna Pagans no havien vingut mai al Departament de Treball per Temps de Flors,  Ada, no hi havies d'anar. Vaig pensar vivament: "Ada, no hi vagis". 
No sé per què, però no hi vagis. I ho dic i ho manifesto des de la meva absoluta ignorància de l’estratègia buscada. Ada, has vist que t’han utilitzat i has caigut de quatre potes. Fins i tot Pilar Rahola ha fet un article a La Vanguardia criticant-te, que és el que més es buscava. Ella també ha estat manipulada pels interessats en què la vaga es tirés endavant i hi hagués un caos a Barcelona. Totes dues, política i periodista, han estat simples titelles d’interessos ocults.

Opino que no hi ha home més sexy que un sindicalista arengant una assemblea de treballadors. Pel que fa a les dones, no sabria dir si són sexys, però són igual o més impressionants.  Un advocat defensant el seu client o un polític defensant el seu programa no tenen el glamour d’un sindicalista convençut, ja que aquest defensa uns treballadors normalment en situacions laborals difícils i no hi guanya res. Si els treballadors estan fent vaga, no cobren, i per tant té una gran responsabilitat.
Fa deu anys vaig conèixer personalment l’últim sindicalista sexy que queda a Catalunya. Era de Barcelona. Els mediadors li vàrem proposar un principi d’acord i ens va contestar que no ho podia acceptar. Ens va donar uns arguments amb dades econòmiques i de condicions laborals que no vàrem poder rebatre, i vàrem  tirar enrere la proposta. Per la manera com parlava vaig imaginar-me´l uns anys enrere, jove, en temps de  la dictadura franquista, fent discursos als obrers de les fàbriques de Barcelona d’amagat,  perseguit per la policia, fugint de nit, un tipus com el fill de “La mare” de Gorki.  Em va impressionar molt aquell sindicalista. Res a veure amb els que jo tenia presents de Girona, que portaven els fills a col·legis elitistes, anaven a negociar a restaurants de luxe i conduïen Mercedes negres. Ell va tenir la culpa que a partir de llavors me’ls mirés amb altres ulls.
Els sindicats últimament ni hi són ni se’ls espera ( permeteu-me un petit homenatge avui al 23F). Han estat desapareguts aquets últims anys durant la gran crisi econòmica d’Espanya. Només s’atreveixen a convocar vagues quan els perjudicats som els ciutadans, que som els seus ostatges, com ara el Mobile World Congress. Només els veiem quan representen  treballadors d’empreses de neteja, controladors aeris, pilots, maquinistes de trens i conductors d’autobusos entre d’altres. Són sindicalistes que representen treballadors privilegiats i que no mereixen ser descendents dels històrics defensors dels miners a Astúries, a “Historia de una maestra” de Josefina R. Aldecoa,  o dels treballadors portuaris de Gdansk, per posar uns exemples.


No, ja no en queden d’aquests sindicalistes sexys.





Lech Walesa durant la manifestació a Gdanks de Solidarnos




dissabte, 6 de febrer del 2016

Secrets de família





Feia molt de temps que no llegia una entrevista sencera a la revista HOLA. Confiteor que la fullejo cada setmana a la cafeteria on vaig a esmorzar. La mestressa la compra pels clients i normalment miro només les fotos  (los santos, que diria la meva àvia) i el peu de foto.

Ahir vaig quedar colpida per l'entrevista a Manuel Díaz "el cordobés", el torero fill il·legítim, bastard, natural, no reconegut, o com se li vulgui dir, de Manuel Benítez  "el cordobés" (en endavant Manuel pare). La vaig llegir de dalt a baix, se'm va refredar el café, una senyora em va recollir la bufanda del terra i ni li vaig donar les gràcies,  però és que no podia parar de llegir. Em vaig submergir en aquest drama que em va perseguir tot el dia.  En arribar a casa la vaig comentar, i en veure que la familia també quedava impressionada, l'he volguda explicar als meus desocupats lectors.

Manuel pare, torero de fama mundial -fins i tot té una avinguda a Las Vegas amb el seu nom - va tenir un fill natural, que no artificial, amb una noia de Còrdova, però el cas és que no en va voler saber mai res més, ni d'ella ni de la criatura. Simplement els va abandonar. Aquest fill, que es va dir Manuel també, va créixer tota la vida sabent qui era el seu pare. No li van amagar ni a ell ni a ningú. Segons explica el fill, el pare no es va preocupar mai d'ell, ni afectivament ni econòmicament, tot i que ell i la seva mare van arribar a tenir moltes dificultats econòmiques.

Aquest noi, amb una gran força de voluntat, va aconseguir ser torero igual que el seu pare. Jo crec que ho va fer per demostrar al seu pare que podia ser digne d'ell. Amb aquesta idea al cap, i amb l'ajuda de la seva mare, va convertir-se en un torero important i famós. Si un és lector de l'hola habitual, com jo, aquesta part de la història ja la sap.

La gran notícia que publica la revista aquesta setmana és que Manuel fill, amb 47 anys,  ara que tothom sap qui és el seu pare, ha presentat una demanda de paternitat i li han admès. Hi ha una prova d'ADN que desmostra que és fill d'el "cordobés" en un 99,99 %. Suposo que la sentència li serà favorable.

Manuel fill ara és ric i  no necessita els cèntims del seu pare. No ha fet la demanda per l'herència - de fet,  el pare ja no té res al seu nom, ho ha traspassat tot als altres fills per tal que Manuel fill no pugui heretar res-.

Conec força bé el tarannà d'aquest noi i sé que no ho fa ni de bon tros pels diners. Ell, que ha passat gana en el passat, ara té cèntims de sobra i suficients per a ell i pels seus fills. Ha interposat la demanda perquè necessita tancar el cercle de la seva vida i pels seus fills, que s'estan fent grans i pregunten per què l'avi no els vol veure.

El que m'ha impressionat de l'entrevista és que no dedica ni una paraula d'odi al "cordobés". No hi ha cap retret, Aconsegueix que el seu pare no surti malparat de l'entrevista. Explica que l'ha trobat a faltar molt. Suposo que el fet de saber qui és el teu pare i que no li puguis dir res deu fer molt de mal. Afegeix que durant anys ha intentat un acostament. Només vol deu minuts de la vida del seu pare. Vol reunir-lo amb la mare i amb ell.  En ocasions  parla amb el seu pare en veu alta, li comenta coses, però Manuel Benítez té un cor de pedra, si és que en té. En  canvi, Manuel fill té un gran cor. (a veure...es dedica professionalment a fer patir i matar animals, ja ho sé...són  moltes hores de corrides de toros a la meva retina que fan que per un moment oblidi aquest tema i em concentri en com està patint  el toro i no ell).

 Manuel fill és un home molt familiar. S'ha casat dues vegades. Manté una excel·lent relació amb la seva ex dona i amb els seus ex-sogres. Va anar de viatge de noces de la segona boda amb tota la família: filla i avis. Tots junts en un complex turístic de Venezuela. Sempre està involucrat en activitats solidàries; s'apunta allà on el criden. Totes aquestes anècdotes que he anat seguint a la Hola, fan que sigui un personatge que es fa estimar pel gran públic.

Manuel Benítez, que va arribar a ser una gran figura dels toros, com a persona, ha estat un zero. Ha passat a formar part de la meva llista negra que un dia faré pública en quest blog. Els homes d'aquesta Espanya profunda i masclista potser li perdonaran aquest detall, pel fet de ser torero, igual que els barcelonistes perdonen els jugadors del barça que defrauden Hisenda. Però per a les dones, àvies i mares, que no hi entenen, de toros, "el cordobés" sempre serà aquest pare que va abandonar aquest fill, com tants altres fills que no han tingut pare.

Tots els diaris importants han fet ressó d'aquesta notícia. A les xarxes socials ton són paraules d'ànim cap a Manuel fill i aquí hi poso les meves:

Manuel,
Tens tot el dret a interposar la demanda i a que es reconegui qui és el teu pare. Quan tinguis la sentència, la hi passes als teus fills i desconnectes d'aquesta història. Perquè el teu pare no es mereix un fill com tu. Tota aquesta grandesa de torero no serveix de res si a la vida no ha actuat decentment. No t'arriba a la sola de la sabata, Manuel. En canvi tu, com a fill, sí que seràs un exemple impagable pels teus.

P.d: I treu el quadre d'ell de la sala d'estar de casa teva.


quadre del Manuel Benítez el cordobés a la sala d'estar de casa de Manuel Díez