diumenge, 31 de gener del 2016

Hi havia una vegada...


Hi havia una vegada...


Fa molt de temps, en un galàxia molt llunyana... hi havia un llop que escrivia articles al diari AVUI. No diré el nom d’aquest individu per no fer-li publicitat, però sorprenentment ( o no) les seves inicials coincideixen amb les d’una organització terrorífica del passat d’Alemanya.


Una de les idees que em va transmetre el llibre “Jo confesso” de Jaume Cabré, és que existeixen les mateixes persones malvades a totes les èpoques de la humanitat. Un inquisidor  a l’Espanya del segle XV és el nazi que dirigeix un camp de concentració al segle XX.  El mal existeix i es repeteix.


El llop, antic inquisidor i nazi, ara és tertulià a la caverna mediàtica de Madrid als diaris EL MUNDO  i ABC. Però té un passat bastant curiós al diari AVUI, actual PUNTAVUI. Sembla impossible però durant els anys que Jordi Pujol i família feien negocis, i tothom mirava cap a un altre costat, com en Rajoy no ha vist uns sobres, el llop escrivia articles al diari AVUI. El diari estava subvencionat per la Generalitat i per tant ell havia de defensar en aquell moment Jordi Pujol i després Artur Mas.


Aquest llop modern escrivia amb la mateixa rebel·lia i entusiasme que ho faria un marxista o un membre de la CUP, però a la dreta. La qual cosa sorprenia una mica. Llavors encara no estàvem farts de tertulians i periodistes cridaners i guerrillers comprats pel poder per fer-li propaganda. Com que al diari AVUI escrivien periodistes de prestigi, jo llegia els seus articles amb un cert interès al principi. Li reconeixia la valentia de ser membre sense complexes d’aquella dreta que no existeix a Espanya i sí (pensava jo il·lusa) a Catalunya. La dreta també tenia dret a ser protestona i “cupaire” oi?  Ell insultava i faltava al respecte des de la dreta més dretana, tot defensant iradament, com si algú els ataqués, Jordi Pujol i Artur Mas. Moltes vegades havia arribar a pensar que si jo fos un d’ells no m’agradaria gens ni mica que em defensés algú com el llop. Però com que ningú el frenava, aquest llop va anar perdent el nord,  i finalment el van fer fora de l’AVUI. Era el rotweiler de la dreta  catalana i van prescindir d’ell quan no els va interessar o quan devia atacar algú important.. Desconec quin article va ser el detonant de l’acomiadament, però estic segura que no va ser el mateix que a mi em va provocar deixar de llegir-lo. I la iaia mil·lionària que, a diferència del conte, el protegia, no el va poder salvar.Va haver d'emigrar a Madrid.

L’últim article que vaig llegir d’ell tractava de les persones que s'han d’aixecar de matinada per anar a treballar, i agafen el metro o l'autobús a Barcelona. Principalment el molestava que anessin malvestits. Els va descriure com una espècie d’escòria, de persones molt lletges, i brutes que alhora són tontes, segons ell. Venia a dir que havien de servir els rics, perquè s’ho mereixen, com un càstig diví per la seva ineptitud de no haver sabut tirar endavant a la vida i fer-se rics, com per exemple...ell. Que es mereixien ser uns espècie d’intocables i que havien d’existir per treballar per als rics intel·ligents com ell.

L'article volia provocar totalment i les cartes s'amuntegaven al despatx del director de l'AVUI. Però ell el mantenia en nòmina al diari,  pressionat segurament pel poder polític que el subvencionava.

Epílog

El llop no té estudis. Només ha arribat al COU i no és llicenciat en periodisme tot i que exerceix com a tal. Va heretar unes pastisseries de luxe de la iaia, i uns endolls a l’AVUI, perquè pertany a l’alta burgesia barcelonina. O això diu ell. Durant molt de temps  els seus articles missògins deixaven entreveure que pràcticament les noies se li tiraven a sobre a les discoteques, als bars... Quan finalment li vaig posar rostre en un programa de televisió d’Alfons Arús vaig pensar que el destí m’ho havia posat massa fàcil per venjar-me. No és que sigui lleig, és que fa fàstic. Sé que té una iaia pastissera i aquesta sí la deu tractar bé, pel tema herència bàsicament. No sé si té amics o està casat, però em costa imaginar que hi ha persones que vulguin estar al seu costat. Aquest llop del segle XXI té tots els istes: masclista, feixista, racista i classista. Actualment escriu a El MUNDO i ABC de Madrid, el seu veritable lloc. Al final se li ha vist el llautó.

És, en definitiva, una mala persona però molt perillós. Gent com ell van ser en el passat propagandistes del nazisme o de l’estalinisme i van provocar el patiment de moltes persones. Els seguidors dels seus articles i tertúlies televisives són els ecaputxats del centre català Blanquerna a Madrid,  els menors que van cremar viva una pidolaire en un caixer automàtic a Barcelona, o els cent homes suecs que divendres van atacar uns immigrants a l’estació d’autobusos d’Estocolm. 

Aquest llop és directament responsable d'aquests actes, i amb això estarem tots d’acord. Però també, per suposat, els directors dels diaris on escriu actualment i on ho va fer en el passat. Entre tots han alimentat al llop de la caputxeta i ha passat a ser un Alien.


"Els jueus són la causa del nostre infortuni"


dissabte, 30 de gener del 2016

L'illa de Lesbos I.




Desocupat lector: El tema per al 2016 d’aquest blog serà Europa i els regugiats. Sense embuts: el motiu de l’existència d’aquest blog són els refugiats. Oi que no has trobat cap entrada encara?  Ja fa massa dies que vull posar-m’hi i reconec que m’està costant molt.

Si hi ha dos paísos europeus que admiro des de sempre, i per diferents motius, són Dinamarca i Alemanya. La seva actuació respecte els refugiats m’està decepcionant fa setmanes. Llegeixo amb cautela les notícies que ens arriben des d’allà precisament perquè sé que Alemanya i Dinamarca destinen per als refugiats  molts més recursos que Espanya. Per tant ,  intento anar més enllà del titular. Entenc que les actuacions polítiques en la present situació no són senzilles i les coses no són ben bé com semblen.

El parlament de Dinamarca, ( sí sí, el mateix parlament que va aprovar una moció a favor del dret a decidir de Catalunya), ara ha aprovat una llei que, segons el El mundo, permet desvalisar els refugiats , o requisar, segons La Vanguardia, els béns dels refugiats.  Jo em pregunto què poden portar de valor a sobre aquestes persones que arriben congelades i xopes de dalt a baix a l’Illa de Lesbos, les quals ja han deuen haver pagat una fortuna per escapar del seu país. Segons les informacions, aquesta mesura del Parlament permetrà assegurar l’Estat del Benestar.
A Dinamarca no existeix la corrupció política com a Espanya. Els ciutadans de Dinamarca confien en general en els seus polítics. Dinamarca va defensar els jueus durant els primers anys d’ocupació nazi. Fins i tot existeix una llegenda no confirmada que el Rei de Dinamarca va portar l’estrella de David en solidaritat amb els jueus que es veien obligats a dur-la en públic. Dinamarca, que té una població de 5.617.000 habitants,  ha acollit durant el 2015 a 20.000 refugiats, mentre Espanya amb 46.700.000 habitants i una corrupció política instaurada a gran escala, n’ha acollit 2.739. Qui sóc jo per criticar la decisió del Parlament?. 
Alemanya durant els anys cinquanta i seixanta va convidar a treballar a turcs, italians, espanyols i portuguesos. Eren "treballdros convidats " Gastarbaiter" i els rebien als pobles amb tots els honors perquè eren molt necessaris. Quan un tren carregat amb treballadors turcs arribava a un poble alemany, aquests eren rebuts amb una banda de música i l'alcalde. Eren altres temps evidentment.  La recent notícia sobre la prohibició d'entrar a una piscina pública als refugiats sirians homes recorda altres temps llunyans i terribles. Sembla ser que es prohibeix només als homes i que s'aixecarà la mesura quan hagin après a comportar-se. Jo demanaria posar-nos en la situació d'aquests homes sirians. A la pel·lícula espanyola "Un franco 14 pesetas" uns emigrants espanyols a la Suïssa dels anys seixanta es queden petrificats en accedir per error a la platja nudista d'un llac. Les famílies suïsses s'enfaden molt amb els dos espanyols perquè la seva mirada al·lucianada es sembla a la d'aquests banyistes sirians que no deuen haver vist mai un bikini. I també deu ser la mateixa mirada dels catalans als cinemes de Perpignà quan veien una pel·lícula porno els últims anys del franquisme. Cal entendre i llegir bé la notícia.
Tot i això, aquestes informacions em neguitegen perquè els diaris estan utilitzant un llenguatge periodístic que remet a la Segona Guerra Mundial. Ha desaparegut l’individu, passem a ser xifres  -recordem els 6.000.000 de jueus morts- camps de refugiats que concentren a persones que hi malviuen, es requisen béns de valor als ciutadans més pobres - jueus als que en arribar als camps, els treien els caixals d'or,  i fileres de refugiats recorrent a peu els camins d’Europa, igual que a la finalització de la Segona Guerra Mundial.

Niklas Frank, fill de Hans Frank, governador nazi de Polònia, es dedica actualment a fer conferències a les escoles alemanyes per tal d’alertar als  joves sobre els perills del nazisme. A l’entrevista que li fan al documental  “Fills de Hitler”, subratlla sense embuts que a Alemanya, si es donessin les mateixes circumstàncies econòmiques, socials i polítiques d’ençà, tornaria a sorgir el nazisme, perquè segons ell, els alemanys ho porten als gens.  Vaig somriure quan vaig escoltar aquestes terribles paraules, perquè vaig pensar que era un exagerat, que era impossible no haver après la lliçó. Ja sé que els refugiats sirians en general no volen  veure una piscina ni en pintura, però no he pogut evitar que el rètol de la piscina m’encongeixi el cor.




divendres, 15 de gener del 2016

Actors i actrius anglesos


Actors i actrius anglesos 

Avui he tingut el petit disgust de conèixer la notícia de la mort d’Alan Rickman, impressionant actor anglès que m’agradava sobretot en el paper del Coronel  Brandon a “Sentit i sensibilitat”, i marit en hores baixes d’Emma Thomson a “Love Actually”. Dos papers meravellosos en dos pel·lícules precioses.

Sempre m’han agradat més els actors anglesos que els americans. Què voleu que us digui? De petita ja m’agradaven Lawrence Olivier i Peter Lawford. El meu primer amor platònic va ser Peter O’Toole a " Lawrence d’Aràbia".  Per concretar una mica més, i per si algú es posa tiquismiquis, diré que en realitat m’agraden els actors de les dos illes britàniques. El seu màrketing ha funcionat amb mi. Podria incloure en aquesta secció en  Jonathan Rhys Meyer, en Colin Firth, I també voldria afegir Kenneth Branagh, fins a arribar a Alan Rickman

No m’agrada gens en Jude Law, ara que hi penso...

La cultura anglosaxona ens ha bombardejat a occident, i finalment ha asonseguit domesticar-nos. He consumit llibres, pel·lícules, sèries de televisió, música.  Des de “Los cinco”, i  Agatha Christie, fins a coses més profundes com les germanes Bronte o Charles Dickens. Són autors importants per mi, llegits i rellegetis. Les sèries de televisió com  “Un hombre en casa” ,“ Arriba y abajo”, “La joya de la corona” formen part de la meva infància.  Els grups musicals i cantants de la meva joventut són anglesos: George Michael, Depèche Mode, Queen, The Communards. Tots gays per cert.


M’encanta anar de viatge cap a Gran Bretanya o Irlanda. Hi ha certes peculiaritats d’aquests països, que fan que tot el que fa olor a “british” m’agradi.  El paisatge rural el trobo molt bonic, aquelles carreteres sense trànsit pel mig dels pobles, els bed and breakfast, els penya-segats, els erms. M’agrada més una illa d’Escòcia que una platja caribenya....


I així, no és d’estranyar que en el meu gen estigués escrit que m’havien d’agradar els actors britànics. Destil·len un aire d’elegància, de “hight society”, que em deixa enlluernada. En realitat reconec que són una mica “pijos” tots ells, però no m’importa. És una pijeria amb classe. Interpreten obres de Shakespeare al Old Vic Theatre, que han de ser espectaculars m’imagino. Porten els smokings com ningú, per això s'anomenen gentlemen. Tenen dones guapes i no tan guapes, normalment també actrius, i viuen en unes cases precioses a Londres, al barri de Bollmsbury o Chelsea, o a la campinya anglesa...  Res a veure amb l’ambient de Hollywood.


Pel que fa a les actrius angleses, no podem oblidar a Vivien Leight, Emma Thommson, Helena Bonham Carter, Rachel Weiz. Últimament les que m’agraden són Judi Dench i Hellen Mirren. Jo de gran vull ser com elles.

Vaig descobrir per la premsa rosa que Helen Mirren s’havia anat tota sola a les platges del sud d’Itàlia.  Aquesta imatge s’ha convertit en el meu somni idealitzat: uns dies sola  a Sorrento, llegint, banyant-me i menjant pasta. 

Descansi en pau Alan Rickman. Gràcies per aquestes meravelloses pel·lícules que m'han fet feliç.









diumenge, 10 de gener del 2016

Muntanya russa de principis d'any


Muntanya Russa de principis d’any

L’actualitat informativa està anant a una velocitat vertiginosa i no em deixa ni agafar aire. Hi ha massa fronts d’informació oberts  i no em puc relaxar. Estava acabant una entrada sobre la CUP i ja no serveix...en part.

Ahir Artur Mas va decidir que no es presentaria a l’elecció del Parlament de Catalunya com a President de la Generalitat i que proposava a Carles Puigdemont, l’alcalde de la meva ciutat,  com a candidat. Confiteor: me'n vaig alegrar molt.

I és que tinc una relació molt propera amb ell ... ejem, ejem. M’explicaré:  Me’l trobo tot sovint pel carrer, ja que treballo a prop de l’Ajuntament. Esmorzo de tant en tant a la mateixa granja que ell i sempre em saluda tot i que no em coneix de res. Girona és una ciutat molt petita.

Avui, que serà investit President de la Generalitat, he volgut recordar aquell primer moment de fa alguns anys, quan el vaig veure en persona per primera vegada. Llavors “només”  era un  regidor  a l’oposició a l’Ajuntament de Girona.  Una nit d’hivern molt freda vaig assistir a un concert de Tomeu Penya organitzat per l’associació de comerciants del barri per recaptar fons. Vaig arribar al pavelló que l'acollia amb els meus acompanyants  i ens vàrem asseure a la primera fila, on teníem assignats els seients. Ell també hi era, més sol que un mussol, assegut també als primers seients que  encara eren força buits. Suposo que aleshores, una part de la seva tasca consistia a assistir a actes per fer-se conèixer entre els ciutadans de Girona, tot i ser regidor a l’oposició municipal. Jo el mirava de reull de tant en tant perquè també tinc una amiga que es dedica a la política municipal d'un altre poble, i em va fer pensar en ella i en tot el temps que dedica, amb molta vocació, a aquest tipus d’actes.  En Carles Puigdemont, ho admeto, em va causar admiració. El fet que assistís tot sol a aquest concert de barri,  una freda nit d'hivern amb tramuntanada inclosa era tota una proesa. En acabar el concert, alguns enxufats vàrem poder saludar a Tomeu Penya i menjar quatre patates fregides rere l’escenari. Ell també va venir un moment a saludar els organitzadors i el cantant i, després,  molt discretament, va marxar.  Aquesta presència del futur President de la Generalitat  al concert d’en Tomeu Penya una nit glaçada de dissabte, d'aquelles en què només vols arraulir-te entre les mantes al sofà, ara té per a mi un valor extraordinari. 

Ell no sabia en aquells moments, quan escoltava

“Plou i a defora bufa es vent

Que me fa sentir petit 

com un granet d'arena

Estic dins del llit estic ben calent

Avui ja no em mouré d'aquí.


que tal dia com avui, només uns anys més tard, seria investit President de la Generalitat de Catalunya. Ell abrigava tan sols, en el seu horitzó polític, una meta concreta:  ser l'Alcalde de Girona. 


diumenge, 3 de gener del 2016

Trobar el camí cap a casa


Trobar el camí cap a casa

El desembre passat una senyora de La Bisbal de 47 anys va estar perduda a la muntanya durant 4 dies i va ser rescatada sense danys. També un avi de 70 anys de Sant Jaume de Llierca va estar 5 dies perdut i el van trobar just quan els equips de rescat desistien.

Què està passant als boscos i muntanyes de les comarques gironines? Mai de la vida m’hagués imaginat que fos perillós endinsar-se al bosc del costat de casa. Es veu que sí, com ho demostra la notícia del petit Jordi, el nen de tres anys de Sant Feliu de Guíxols que es va perdre la nit de cap d’any a Camós.  Afortunadament va ser trobat l’endemà, havent passat la nit al ras.

De ben petita, jo sempre ho he tingut molt clar. A tercer d’EGB, el professor va preguntar a tota la classe si ens agradaria viure l’aventura d’anar a la selva amazònica. Vaig alçar la mà immediatament per deixar ben clar que a mi no m'hi veurien mai allà.  Influenciada segurament per Rodríguez de la Fuente i l’anaconda que el  va estar a punt de matar, li vaig descriure amb pèls i senyals tots els perills als que m’hauria d’enfrontar si, Déu no ho vulgui, hi hagués d’anar: taràntules, mosquits, serps que es despengen per sorpresa d’una branca, pumes camuflats entre el follatge, formigues carnívores tipus “La marabunta” que se’t colen per la bota, i també indis emplomats que t’escupen una fletxa amb un verí mortal quan se't passa pel cap penetrar dins el seu territori. Encara no havia vist “La selva esmeralda”. El professor encara riu.

El petit Jordi de Sant Feliu de Guíxols ha viscut una experiència similar a la del meu imaginari. Espero realment que oblidi aquest malson per sempre més.

A Islàndia estan acostumats a aquets tipus de notícies. Ho vaig descobrir arran de llegir els llibres d’Arnaldur Indriadisson. És força normal, en aquell país, que de tant en tant desapareguin persones. Quan  vaig visitar el país, aquesta informació em va venir al cap sense voler. Es tracta d’un país molt deshabitat, on pràcticament tota població està concentrada a Reykjavik, la capital. La resta del país el conformen granges aïllades. Si afegim les nits eternes, el vent àrtic, les carreteres solitàries,  i l’alcohol, puc entendre que quan algú es perd, no pugui ser trobat com el petit Jordi. Però a Girona no va pasar, hi va haver un volum de voluntaris tan gran buscant el nen, que els mossos d’esquadra van haver de demanar que deixessin d’acudir al camí d’accés.

També penso en els boletaires gironins que es perden cada any al bosc. Què impulsa a unes persones a buscar bolets com si estiguessin tocats del bolet? Doncs que perden totalment el nord, mai més ben dit, cauen per un barranc i adéu-siau.  Quan he comentat aquesta notícia amb amics,  m’han dit amb resignació que tenen un familiar que sovint va a buscar bolets tot sol i que qualsevol dia també sortiran al diari.

 En definitiva,deu estar en els gens gironins, igual que en els gens islandesos, perdre’s per la muntanya.


Si desaparec, no em busqueu pels boscos gironins ni per l’amazones. Són llocs molt perillosos. Tant per tant, si haig de córrer algun risc, que sigui a Islàndia.
 
 

divendres, 1 de gener del 2016

Atrapat pel seu passat


 

Atrapat pel seu passat

Desocupat lector/a :

Començar  l’any analitzant l’afair Sergi Guardiola indica simptomàticament que la temàtica  del present blog serà variada i  imprevisible.

Les últimes hores  de cada any sempre han estat un bon moment per a  reflexionar, fer-se bons propòsits i oblidar l'any anterior.  Em resulta curiós que jo vulgui dedicar aquestes primeres ratlles  a escriure sobre el jove futbolista  que va estar contractat pel Barça B durant 6 hores:  el temps que va trigar a descobrir-se que fa anys va escriure uns tuits de molt mal gust, insultant el Barça i  Catalunya.  Puc imaginar-me per un moment com es sent ara mateix aquest noi i la seva família, a primera hora de del dia 1 de gener de 2016.

Conec el món del futbol precisament des de la vessant no futbolística, des de la dels nens i adolescents semi-professionals que juguen a futbol, des de la de les famílies que segueixen als seus fills pels camps de futbol,  de la dels  representants de nens futbolistes... Sé  que jugar al Barça B per a qualsevol jugador jove és com aconseguir un paper a Star Wars per a un actor que comença.  És un trampolí a l’estrellat on el jugador, sigui  més o menys bo, pot ser observat per equips de primera divisió, clubs internacionals, representants de nivell, tindrà una certa publicitat,   per últim, pot obtenir l ‘oportunitat de jugar en el primer equip, o quasi.

El problema de les xarxes socials i dels twits que tots maneguem tranquil·lament consisteix en el desconeixement que,  com a les armes de foc, a aquestes també les carrega el diable. Semblen unes inofensives tecles i uns simpàtics ”intro” que ens poden arribar a canviar la vida. En el moment que creem un perfil passem a tenir un passat inesborrable  a les xarxes. ( I permeteu-me que ho digui també: un temps perdut per sempre més). On és aquest passat? En un núvol tipus Matrix on té accés tothom del globus terraqüi.  Alegrement  escrivim - com ara mateix estic fent jo- sense imaginar  les conseqüències dels nostres dits lliscant pel teclat.

Sergi Guardiola no deu ser més eixelebrat que altres jugadors que corren per aquests camps de futbol. No és un cas aillat. Segons  Ondevice Research, 1 de cada 10 joves entre 16 i 34 anys ha estat descartat en una feina a causa del seu perfil a les xarxes socials. Aquell segon d’inconsciència del passat del jugador ha estat públic i notori  a les xarxes. I per suposat no es va esborrar.

El jugador en aquests moments està molt penedit, és clar. La seva família també ho deu estar passant molt malament. La penitència que li ha estat imposada ha estat terrible i desproporcionada. Crec que ni Urdangarín ni Rato pagaran com ell la seva malifeta.  L’han portat al Paradís durant unes hores i l’han abandonat al Purgatori sobtadament. La suposada premsa esportiva s’ha fet d’or amb aquesta notícia. Es veu que els diaris esportius tenen periodistes d’investigació dedicats, no a buscar els fraus de Platini i Blatter,  sinó els comentaris a les xarxes socials de nens i joves jugadors de futbol amb possibilitats d’arribar a primers equips i zas!! , enganxar-los amb comentaris sucosos.  Pares de futurs futbolistes que teniu il·lusions, no vigileu només com juga  el vostre fill, sinó també com fa ús de les xarxes.

Doncs sí,  ara mateix Sergi  Guardiola està a casa seva amb el mòbil desconnectat, diu la premsa.  En fa de temps que ho hauria d’haver fet! També és veritat que les notícies se’ns esborren del cervell ràpidament per obra d’altres que vindran.  Sergi, no pateixis,  d’aquí a uns dies ja ningú se’n recordarà.

Espero que això serveixi de lliçó per a ell i per a d’altres joves jugadors. El món extra-futbolístic  és igual o més dur per als joves futbolistes que les lesions que puguin patir al camp. I no ho saben.


                                                       Cometa C/2013 US10>: passarà pel costat de la Terra els pròxims dies.

                                                       Foto de l'Institut d'Astrofísica de Canàries