Mega-conclusió de final d'any

Estic absolutament convençuda que tenim la societat/el país/el món que ens mereixem. Ni més ni menys. Gran frase per començar l'entrada d'avui del blog, sí senyor. "A lo grande".

 

I és que els ciutadans responsabilitzem a d'altres del que passa en el nostre entorn, perquè és molt fàcil i còmode, però no. Les coses no funcionen de forma tan senzilla. Els jutges i els polítics no tenen tota la culpa.

 

Fa uns dies, en un programa de televisó, una periodista reflexionava en aquest sentit.

La periodista es feia ressó de la notícia sobre l´últim cas de dona assassinada per la seva parella i opinava que la nostra societat no considerava tan greu matar una dona com matar un nen. La societat no actuaria igual davant l'assassinat de nens que de dones, i per això no es mataven tants nens com dones. No em calen dades al respecte, però bucejant per internet he trobat que des de l'any 2003, data a partir de la que hi ha estadístiques, s'han assassinat per violència masclista 1000 dones i 25 nens. Més que la banda terrorista ETA.

 

En la nostra societat, ni els possibles assassins de nens veuen igual matar un nen que una dona, ni per suposat els jutges castigarien igual un assassí de nens, ni la societat ho permetria. En canvia amb les dones és diferent. Per prova recent va afegir, la  sentència confirmatòria del cas de La Manada. A la col.laboradora de 8tv no li havia estranyat la confirmació de la sentència condemnatòria per abusos sexuals i no per violació als membres de La Manada, ni moltes altres sentències,  va recordar,  que es dictaven per la justícia espanyola en aquest sentit, i sense tant de ressó mediàtic.

Per tant, segons ella, tots en el conjunt havíem tingut alguna cosa a veure.

 

I sí, totalment cert. Vaig recordar les opinions de molts altres periodistes que no només no els havia provocat indignació la sentènica en el seu moment, sinó que havien estat d'acord, o opinions d'homes del meu voltant que havien estat d'acord amb la sentència també. Totes aquestes persones són responsables del que passa amb les dones. Jo mateixa: què havia opinat o fet en el seu moment? Doncs 4 whatssaps indignats, una manifestació el dia 8 de març i poca cosa més. Si fa o no fa com tothom.

 

Amb horror arribo a la conclusió que l'opinió d'aquesta periodista també és aplicable a totes i cadascuna de les notícies que ens arriben: l'entrada de Vox al parlament andalús, la construcció del mur entre Mèxic i Estats Units, la mort cada dia d'immigrants al Mediterrani. Tots som responsables en la part que ens toca: andalusos, americans, catalans...  Ja no veig els jutges, periodistes i polítics tan culpables,..

 

Mega- conclusió de final d'any.

 

 

Ara San Juan RIP

Les notícies sobres submarins de guerra accidentats a les profunditats del mar m'esgarrifen. No puc evitar pensar en els últims instants de vida dels tripulants. .

Ahir quan vaig veure per televisió aquelles mares argentines plorant desconsoladament per la certesa fefahent de la mort dels seus fills ( 43 nois i una noia) a bord del submarí argentí Ara San Juan, tocat i enfonsat, i trobat a l'oceà Atlàntic, vaig sentir una barreja de dolor i de ràbia, entre un 60% i un 40% de pensar en aquells soldats joves que han mort per a no res.

 Entre totes les notícies de desgràcies de cada dia ahir, ves per on,  vaig plorar per pura empatia amb aquesta. Imaginar per un breu instant la desesperació de perdre un fill en aquelles circumstàncies em destarota el cos i l'ànima.  Una ràbia es va apoderar de mi per constatar l'eterna injustícia de l'existència d'uns exèrcits formats de Generals que no moriran mai en primera línea de foc i per soldats joves que seran enviats a les trinxeres: tots ells fills de mares com jo. Mares argentines, mares russes, mares nordamericanes,  mares yemeníes, mares etíopes, mares sudaneses, mares hondurenyes... Mares de nois i noies que moriran en el pitjor dels casos en guerres, o en el millors dels casos per accidents causats per maquinària de guerra defectuosa.

Us trasllado un paràgraf del llibre "Vida y  destino " on Ludmila, mare russa, va a buscar el cos del seu fill Tolia, mort en combat defensant Rússia durant la Segona Guerra Mundial.

"Liudmila cubrió con el faldón del abrigo los pies de Tolia. Se quitó el pañuelo de la Cabeza y lo envolvió alrededor de la espalda de su hijo.

−Dios mío, esto no se hace, ¿por qué no te han dado una manta?  Cúbrete al menos los pies.

Se encontraba en un estado de semiinconsciencia en el que continuaba hablando con su hijo,  le reprochaba por sus cartas demasiado breves. Se despertaba de aquel letargo y volvía a colocarle bien el pañuelo que el viento había movido.

Qué bien estaban los dos solos, sin que nadie los molestara. Nadie quería a Tolia. Todos decían que era feo porque tenía los labios gruesos y prominentes, porque se comportaba de un modo extraño, porque era violento y susceptible. A ella tampoco la quería nadie, los suyos sólo veían en ella defectos. Mi pobre niño, tímido, torpe, hijito querido… Sólo él la amaba, y ahora, de noche, en aquel cementerio, permanecía a su lado, nunca la abandonaría, y cuando se convirtiera en una viejecita inútil para todos, él seguiría amándola…  Qué desarmado estaba ante la vida. Nunca pedía nada, era tímido, ridículo; la maestra dice que en la escuela es el hazmerreír de todos, que le toman el pelo hasta sacarlo de quicio y él llora, como un niño pequeño. Tolia, Tolia, no me dejes sola.

 

Paraules escrites fa molt de temps...i aquesta nit a Argentina hi haurà mares dient-les novament pels segles dels segles...Amen

Gràcies Sra. Alcaldessa de Barcelona per intentar evitar que a la Fira de l'Ensenyament de Barcelona, l'any que vé hi hagi una paradeta de l'Exèrcit que pugui captar els nostres fills i filles . Paradeta ocupada per bultors enviats pels Generals dels exèrcits, per captar nois i noies, com una secta, i transportar-los a primera línea de foc on armes, bombes i submarins (defectuosos o no), fabricats per nosaltres mateixos, ens mataran a nosaltres mateixos, i de pas enriquiran als de sempre una mica més.

 

A veure si s'en surt...

Carrer La Rutlla de Girona

 

 

 

De matinada surto a caminar. Em llevo aviat sense problemes, tot i que aquests dies de finals d'octubre ja és negra nit quan surto i ... quan torno. Intento fer-ho tant com puc. Ho recomano totalment per al cervell. Per al cos ja és una altra història si serveix.  Després d'haver fet exercici durant una hora i en companyia de les meves amigues, em sento com nova. Si afegim una dutxa calenta i un cafè, no puc demanar més. I després vaig a treballar eh!

Avui, després d'acomiadar-me de les altres esportistes al carrer caldes de Montbui, he decidit tornar cap a casa seguint el carrer la Rutlla.  ( No diré on visc com comprendreu). 

Aquest matí contemplava algunes de les cases del final del carrer la Rutlla  que amenacen ruïna. Sempre havia pensat que estaven buides De sobte s'ha obert la porta d'una d'elles. Ha sortit una senyora gran i jo, encuriosida per l'hora que era (7.30)  i per la senyora, he ficat el nas just en el  moment que tancava la porta. He quedat sorpresa perquè no hi havia rebedor sinó que directament des del carrer s'accedeix a la sala d'estar de la casa (sofà, tele etc).  He comprovat que l’habitació era molt pobre, amb pocs mobles antics, però no antiquari... Hi havia una taula braser encesa, amb les brases que brillaven en la foscor. Sí, avui ja feia fred a la ciutat de Girona, ciutat rica.

He seguit una estona la senyora pel carrer la Rutlla direcció centre. Finalment  l'he  avançat i ella s’ha perdut en la foscor. M'ha fet una pena immensa.

Quan he tornat a la meva casa, calentona perquè  he programat la calefacció que s'engegui una miqueta just quan arribo, per dutxar-me sense passar fred, m’he pres el café. Avui no he sigut feliç.

A la tarda he anat a la farmàcia i hi havia comprant davant meu un marroquí vestit de paleta ( ho conec molt vé aquest unifrome pel meu pare) i ha pagat quasi més de 20 euros per les medicines. Ha preguntat per què eren tan cares i el farmacèutic intentava explicar-li que una de les capses eren antidepressius per l’ansietat.  També m’ha fet pena aquest senyor malalt que s’havia de pagar les medicines.

A  prop de casa viu gent com aquesta senyora que pot ser no passa gana però sí fred, o aquest senyor que no pot accedir a la sanitat pública i s’ha de pagar les medicines de la seva butxaca.

Pobres energètics, en diuen, malalts pobres...  També a la meva ciutat.

Plaça Catalunya de Girona finals d'octubre 2018

La tornada

Aquest blog té una vida relativament curta, des del gener de 2016, però ja va nèixer desfasat. Segons m’informen, els blogs ja no estan de moda des de molt abans del 2016. A l’era d’internet tot passa a la velocitat de la llum. 

Sempre faig tard. Fa uns anys, si algun dia anava a la neu, demanava la roba d'esquí a la veïna de dalt. Quan em vaig decidir recentment a comprar-me l’equipació ( gràcies al Decathlon) va resultar que just quan torno a casa amb les bosses de la roba, ( contenta com Pretty Woman per Rodeo Drive) per la telvisió alerten que les estacions d’esquí catalanes no trigaran gaire a tancar definitivament per manca de neu a causa del canvi climàtic.  

Tot i així, desocupat lector, intentarem seguir amb el blog fins que la crisi dels refugiats passi totalment de moda per què s'hagi solucionat.

Les portades dels diaris s'han oblidat d'ells i semblava que jo també, com alguna desocupada lectora m'ha recriminat. No era així.

Aquest estiu una noticia ha passat despercebuda incrustada al costat d'altres. Crec que de manera interessada òbviament.. Suposa un pas mes enllà en la normalització a la nostra vida de la desesperada situció dels refugiats. La vull fer ressaltar en aquest blog perquè m'ha impactat molt però ha tingut molt poc ressó. Els refugiats ja no estan lluny de casa nostra. A Algecires s’ha construït el primer camp de refugiats d’Espanya. Tot i així encara juny de Catalunya. Però encara que estiguessin a La Jonquera no ens traurien la son. A Israel els camps de refugiats que Trump vol deixar d’ajudar econòmicament, es veuen des del sofà de casa d’alguns assentaments i us puc assegurar que els israelians fan la seva vida amb normalitat. Com aquí.

 

Em considero una privilegiada, ja ho sabeu: visc al primer món, la meva família té salut i jo tinc feina. Em puc dedicar a escriure aquest blog.
 

He visitat aquest estiu un país del tercer món i he vingut molt impressionada. La model Judit Mascó afirmava en una entrevista que ella solia anar cada any una temporada a Africa  a ajudar, però per pur egoisme. Perquè després d’haver estat ajudant a persones necessitades, ella rebia més d’ells del que ella donava a canvi. Durant uns mesos ella era feliç perquè qualsevol problema, greu i no tan greu, no la preocupaven en absolut. Aquesta sensació i estat de benestar durava pocs mesos. A la boràgine del dia a dia al primer món, tot tornava a preocupar-la. Malahuradament jo no he anat a ajudar si no de visita. He tornat amb una imatge de mi mateixa que ni la bruixa de la Blancaneus em supera al mirall. Des que he arrivat, una pregunta molt inquietant em supera: què he fet jo, per merèixer ser una privilegiada i viure al primer món? És la segona vegada que torno d'una visita al tercer món en un avió i amb la sensació que fujo en estampida, que els abandono a la seva sort,... Esperem que com a la Judit Mascó, aquesta sensació, de vergonya en el meu cas, se’m passi en els propers mesos.

 

Aquest estiu tmabé he llegit l'últim llibre de Paul Auster "4,3,2,1". El protagonista,  Archie, que  podria ser el mateix escriptor,  afirma que només publicarà després d’haver escrit, rectificat, rellegit i madurat el text durant molt de temps. Em vaig posar vermella com un tomàquet: jo, que faig intro a la primera de canvi   a " lilladelesbos" ....

És el que tenen els blogs, i per això passen de moda. És literatura efímera d’aquella que el desocupat lector oblidarà.

No us oblideu, però, de les persones amb veritables problemes i sí oblideu els vostres.

INTRO.

 

La mort d'un ciclista

Aquesta setmana ha mort un ciclista alemany a Mallorca quan ha estat envestit, juntament amb tot el seu grup, per una conductora que anava en un cotxe tot terreny i drogada. Hi ha dos ciclistes més del grup, ferits i en estat molt greu. A hores d'ara desconec si han sobreviscut a l'accident. Tota la resta de companys del grup també van resultar ferits lleus. Vaig veure per televisió les imatges de les restes de les bicicletes i vaig queda esgarrifada de com devia ser l'atropellament.

Aquestes notícies em retornen a la casella de sortida en un pols que mantinc amb el meu fill. Estic en cerca i captura d'un esport que no sigui competitiu, que el pugui practicar amb amics i que no es lesioni. Ell va provar la bicicleta i li va encantar, i jo em vaig negar rotundament a que practiqués aquest esport precísament per aquest tipus de notícies. ( 33 morts ciclistes a Espanya al 2016, 44 al 2017 segons La Vanguardia) .

Li he suggerit la bicicleta de muntanya però a ell li agrada la de carretera. Diu que les dos modalitats no tenen res a veure entre si, que amb la bicicleta de carretera es pot desplaçar a pobles preciosos del voltant de Girona,  que les carreteres i el paisatge urbà del Gironès són impresionants. Per a desgràcia meva té un grup d'amics que va cada cap de setmana. És una lluita constant que mantinc amb ell. El meu fill encara és menor d'edat i per ara el marcador va al meu favor, però quan sigui independent, la seva mare lleona de la sabana ja no el podrà protegir dels depredadors que hi ha fóra,  i segurament s'acabarà comprant una bicicleta i es posarà a la carretera.

Sóc una mare del primer món que protegeix exageradament el seu cadell dels pocs perills que existeixen al món occidental.

Fa dies vaig escoltar  en un programa de televisió l'entrevista feta a un refugiat somalí que vivia a Noruega. Es dedicava a fer d'entrenador de futbol femení i portava una vida molt feliç. El que més li agravada i valorava de la nova vida a Noruega era el fet de poder sortir al carrer i no tenir por que algú el disparés. Segons ell, nosaltres els occidentals no valoràvem el fet de poder deixar que els nostres fills sortissin al carrer a jugar i que no hi hagués violència. Precísament ahir vaig poder veure a Celrà l'escena d' un grup de tres nens petits negres de vuit o nou anys  creuant la carretera nacional que travessa el poble amb les seves petites bicicletes, sense els seus pares, i sense casc ( el meu fill no ha agafat mai la bicicleta sense casc ni quan tenia tres anys) . Vaig pensar en els seus pares que els deixaven sols sortir de casa i creuar la carretera, pot ser estaven treballant, no sé....Però segurament tot és relatiu segons d'on  vinguin aquells nens o els seus pares. Si han viscut situacions de violència als seus països d'Àfrica, com el ciutadà de Somàlia, segurament creuar la Nacional II per Celrà no deu suposar per als seus pares cap tipus de perill.

I mentre jo cada matí observo passar pel Barri Vell de Girona grups de ciclistes estrangers d'arreu del món, que esmorzen a les cafeteries hipster  del costat de la meva feina, un adolescent del primer món no pot agafar la bicicleta de carretera del seu pare perquè la seva mare (hiper protectora?) del primer món considera un perill per ell circular amb els seus amics per les precioses carreteres que envolten Girona, paradís dels ciclistes d'arreu del món.

Quins dubtes existencials oi?





Fotografia de Pere Duran "Nordmedia"

Dedicat a les nostres mares

La meva mare va tocar fons una vegada quan era jove. Es va sentir vexada com a DONA.

A principis dels anys seixanta, ella i la meva tia van decidir guanyar uns cèntims collint cotó. Es van apuntar a collidores de cotó i van pujar a un autobús ple de dones amb les que conviurien durant dos mesos.

Només sentar-se a l'autobús ja no els va agradar el que van veure. Imagino a dues noies senzilles i ben educades, ( ni un crit, ni una paraula malsonant a casa dels meus avis) que no havien sortit mai de casa seva ni del poble, assegudes  enmig d'un grup de persones molt mal parlades i amb un llenguatge molt barroer. Impossible baixar de l'autobús. Haurien de conviure durant dos mesos amb aquelles noies.

Doncs totes aquelles noies van collir cotó sota quaranta graus, al mig dels camps la província de Còrdova, amb el cos i cara tapats totalment, per no respirar l'aire sec i contaminat del cotó, i per no tenir una insolació. A més portaven guants que no devien complir les mínimes normes de seguretat en el treball per poder collir la flor del cotó sense punxar-se. A la meva mare li sagnaven constantment els dits quan treia la flor. Aquestes penositats no la molestaven. Era jove, tenia tota la vida per davant i sentia que podia amb tot.

FEINA MOLT DURA PORTADA A TERME PER DONES.

Dirigia el grup de dones collidores un capatàs (HOME).  Aquest tipus va resultar ser un masclista ( paraula que va descobrir la meva mare de gran, en aquell moment la meva mare ni sabia el que significava aquella paraula) molt mal parlat.

 Aquest impresentable capatàs que les controlava mentre treballaven és el que la va molestar més de la feina. No parava de recriminar-les si paraven un momento a agafar aire, les insultava, els feia comentaris vexatoris, fastigosos, amb la total intenció de fer-les sentir que no eren res.  Aquell home no fotia ni brot mentre elles treballaven de sol  a sol (literalment) en aquella feina tan dura.

Un estúpid sense cap categoria moral que arribava a l'extrem de deixar anar ventositats davant d'elles tot rient. Sí, jo ara ric una mica mentre ho escric, i de fet algunes dones beneites també li reien la gracieta. Però la meva mare, la meva tia i la majoria de les altres noies del grup treballaven en silenci dolgudes i ultratjades en el més profund del seu cor, mentre observaven el penós espectacle del tirador de pets masclista.

Quan la meva mare va tornar a casa i va cobrar el sou dels dos mesos de treball, havent inclús dormit al ras, va descobrir que havia guanyat cèntims suficients per comprar-se unes sabates i....res mes. Li havien pagat una misèria. Li havien ROBAT per ser dona,a ella i a totes les dones del grup de collidores de cotó.

Aquell moment va ser el punt d'inflexió que la va fer decidir a fer un tomb a la seva vida. Igual que Vivien Leight a "Allò que el vent s'endugué" v agafar amb la mà un grapat de sorra andalusa i va decidir que no mai més l'explotarien. Va agafar una maleta ella soleta i va venir en tren a Barcelona a treballar.

Va ser una dona molt valenta per la seva època. Com tantes altres. Espero que els meus fills aprenguin d'ella.

Aquí, 8 de març de 2018, tenim a les noves generacions de dones de la familia manifestant-se per la mateixa Barcelona a la que va arribar la seva àvia i tantes dones treballadores  molts anys després.



La meva mare m'explicava aquesta història sense utilitzar cap paraula malsonant per descriure aquell estúpid home. Herència dels meus avis.

 

Existeixo

Certament els mitjans de comunicació han oblidat els refugiats.  És un fet constatable des de fa un temps.  Altres notícies ocupen les portades dels diaris o dels telenotícies.  De tant en tant un reportatge, un  titular de la guerra a Síria, o dels rohignya. Quan no  una informació distorsionada per confondre més al personal en l'era de la postveritat: útlimament comprovem que els mitjans volen criminalitzar les ONG que ajuden els refugiats.

Si no se'n parla dels refugiats, no existeixen. I si no existeixen, no importa que morin.

Durant la segona guerra mundial  es van construir 42.500 camps de concentració, guetos, fàbriques de treballs forçats i altres llocs de detenció al llarg d'Europa, des de França a Rusia. En total, entre 15 y 20 millones de persones van morir o van estar internades en centres des de l'any 1939 ( o abans) fins el 1945,  segons l'últim estudi del Museu de l'Holocaust de Whashington. La majoria de la població europea ho desconeixia, perquè els diaris i les ràdios no en parlaven aquells anys. Fins i tot hi ha alemanys que diuen que no sabien res del que passava als camps de concentració del davant de casa. És possible. No sé. Tota aquesta terrible informació es va saber després de la guerra, no durant la guerra. 

 

Tampoc Europa va voler saber res d'aquestes misèries en els anys posteriors a la guerra perquè es volia reconstruir Europa i mirar endavant. Fins els anys setanta les històries de l'Holocaust no van arribar a interesar la majoria de la població. Els meus pares, (i  molts alemanys ) ho van descubrir amb la sèrie de televisó protagonitzada per Meryl Streep i James Woods "Holocaust" . Llavors van existir els jueus i el seu drama.

 

No sé si coneixerem d'aquí a uns anys les grans atrocitats que estan passant  als camps de refugiats del nord d 'Àfrica, o als camps de Jordània, o el nombre de cadàvers flotant al Mediterrari. No ha de trigar gaire que descobrirem horroritzats les xifres de tot els que els mitjans de comunicació en ple segle XXI, ens han amagat, o nosaltres no hem volgut saber.

Necessitarem una sèrie de televisió per fer-nos conmoure.

 

.

Camps de concentració francesos per a espanyols republicans a França.

(imatge: http://todoslosrostros.blogspot.com/)

 

 

Guerra i pau

Llegeixo les paraules del papa Francesc en la seva primera missa de l'any 2018 des de la Plaça de Sant Pere al Vaticà,  i en comptes d'animar-me perquè algú important com ell es recorda dels refugiats, em deprimeixo profundament.

El papa ha demanat a les institucions i als polítics que es garanteixi als refugiats un futur de pau. Mare de déu senyor.!!

Són paraules tan buides, tan sabudes, pronunciades des del balcó de la basílica de Roma,  que m'han acabat de convèncer del que ja he dit alguna altra vegada: que el gravíssim problema de la situació humanitària dels refugiats s'ha enquistat a Europa,  el meu món.  Els camps de refugiats ja formen part del paisatge quotidià de la nostra vida a Europa, com a Israel els refugiats a la franja de Gaza,  tal han semblat les paraules del papa.

El papa Francesc és igual d'innocent que una nena ( o sigui jo) que assitia a missa els diumenges a Platja d'Aro. Mossèn Pere feia participar els nens i nenes a la missa, des de cantar o llegir, fins a parlar en públic. En el moment de les pregàries tots els nens havíem d'acostar-nos al micròfon i demanar alguna cosa important per a nosaltres. Jo no canviava mai el discurs i cada setmana demanava que no hi hagués més guerres al món. No sabia quina era la guerra en concret que en aquells anys de la meva infància estava en curs, però em semblava un petició prou important per llançar-la cap al cel.  Eren paraules clares i també solemnes, pronunciades ben alt a través micròfon i que s'elevaven a Déu des de l'església de Platja d'Aro.

La història m'ha demostrat  sobradament que Déu ( Jahvé o Al·là ) és sord. Els desocupats lectors ja saben  que he tingut ocasió de viatjar a Jerusalem recentment ( entrada de l´onze de desembre),  i he visitat l'església del Sant sepulcre on Jesús va ser crucificat i va pujar al cel. Després de tants anys de pregàries a Deu per què posés fi a les guerres,  a Déu no se li acut res més que arreglar el mòbil del meu marit. El meu home fart de reiniciar i engegar l'aparell cada dia des de que vam arribar a Israel, el va fregar sobre la roca on representa que Jesús va ser embalsamat per ser enterrat. Ell havia observat  que els peregrins fregaven samarretes, fotos, bolígrafs, etc sobre la pedra. En aquell instant el mòbil va ressuscitar després de 3 dies sense funcionar.  Els altres companys de viatge no sabíem com agafar-nos la situació! No ens vam atrevir ni a riure. Va ser el nostre petit miracle a Terra Santa. Un guia de peregrins ja ens havia advertit que tot era possible a Terra Santa i efectivament així va ser.

Quina lectura podem fer de tot plegat? Que no hem d'oblidar l'illa de lesbos aquest 2018 perquè Déu sí ho ha fet.

Esperem que en aquest nou any es solucioni la situació dels refugiats! No he pogut evitar que la nena que porto a dins torni a tocar els nassos a Déu ( o a qui sigui) amb les guerres i les paus al món. Perquè... poques coses més podem fer, oi?