Em trobo moltes vegades que conec una dona i m'explica alguna cosa interessant de la seva vida, o bé m'arriba per televisió o internet alguna informació d'una dona, i no trobo l'adjectiu que la defineixi.
Fins que vaig trobar el llibre de la Marta Sanz, "Pequeñas mujeres rojas". Mai he comprat un llibre només pel títol. Com la majoria dels desocupats lectors, normalment miro l'autor o autora, i la contraportada també, per informar-me de què va. No ha estat així amb "Pequeñas mujeres rojas", que el vaig triar només per la perfecta combinació de les tres paraules juntes. Confiteor. M'encanta com sonen.
I és que fins a la descoberta d'aquest títol, quan topava amb determinades dones especials, em trobava balbucejant, tota bloquejada, cercant un adjectiu qualificatiu que les definís, ja que "especials" no té res d'"especial". No el trobava i el necessitava. Ni "braim storm", ni DIEC, ni Maria Molinero: l'adjectiu no existia per a determinades dones.
Amb la descoberta de les tres paraules, "Pequeñas mujeres rojas", ara em em sento com aquells botànics del segle XVII que descobrien una nova espècie de flor a la selva amazònica i la batejaven amb un nom en llatí, tot apuntant-la en una llibreta. Per a la humanitat només a partir d'aquell moment la flor havia començat a existir.
Recentement he conegut l'Eilyn, la nova cuidadora hondurenya d'un familiar molt gran que necessita assistència les vint-i-quatre hores del dia. Ja suposarà el desocupat lector que l'he qualificada de petita dona roja. El primer dia de treball la vaig examinar dissmuladament tot preguntant-li coses de la seva vida, on havia treballat o si tenia més família a Espanya.
Em va explicar, sense donar-li gaire importància, que des d'Hondures havia intentat entrar als Estats Units fins a sis vegades. Em vaig sorprendre que ho hagués provat tantes vegades i em va dir que allà a Hondures tothom ho fa. L'última vegada va aconseguir travessar la frontera (el mur d'Obama i Trump) i la van detenir a l'altra costat de la valla. La van ficar en un autobús, juntament amb altres immigrans i la van retornar a Hondures directament, sense parar a Mèxic.
Precíssament aquests dies m'ha sorprès la notícia de que els governadors de Miami i Texas, on hi arriba un gran volum d'immigrants que entren "il·legalment", com la nostra delinqüent Eilyn, els envien ben empaquetats en un autobús o en un avió, no a Hondures, sinó directament als pobles del President Jo Biden, de Kamala Harris o de Barak Obama. I els abandonen allà. A la ciutat de Nova York l'alcalde ha declarat l'estat d'emergència per què les ONG van de bòlit. No estan preparades per a aquesta arribada massiva d'immigrants.
Llàstima per a l'Eylin, que si hagués estat una d'aquests immigrants, ara estaria propulsada directament Nova York, on ella té alguna família i on volia anar.
L'Eylin em va explicar les misèries d'un viatge duríssim, amb la resignació assumida de que la vida és així d'injusta i difícil. Mentrestant li anava donant la papilla al nostre familiar.
Em va dir que ella és conscient que durant el trajecte la poden atracar, apallisar o violar, quan no matar, però ella ho accepta igual que quan s'inunda el seu poble o es desencadena un terretrèmol. Em va explicar que ella viatja a peu en petits grups d'homes i dones, sense l'acompanyament dels anomenats "coyotes" que són els guies i els porten en cotxe o camió. Diu que no es pot permetre contractar un "coyote" perquè cobren molt. Així vaig saber que també hi ha primera i segona classe per emigrar als Estats Units. Ella anava en classe turista, cosa que encara converteix el seu viatge en un punt més perillós.
L'Eylin va caminar durant un mes, de nit, amagant-se a la selva, i evitant les poblacions. Els immigrants tenen més por dels "maras", màfies que esperen amagats a aquests petits grups d'immigrants, que dels rèptils, aranyes i demès bèsties que corren de nit per la selva. Els "maras" són coneixedors dels cèntims estalviats que porten a sobre els immigrants per fer front al imprevistos del trajecte, i que viatgen indenfensos sense la protecció dels "coyotes". Els esperen per robar-los i violar les dones. Ella va tenir sort. No la van violar cap vegada, tot i que una li va anar d'un pèl. La van atracar totes les vegades menys l'última que la van retornar ja des d'Estats Units la policia de la frontera. A Mèxic els immigrants intenten pujar als trens de mercaderies que creuen el país, per viatjar més ràpid. És la part més perillosa del trajecte. Els immigrants es col·loquen al sostre dels trens, i agafats molt fort, viatgen hores i hores patint fred, mullant-se, travessant túnnels ajupits i passant molta, molta por.... Han de pagar a les màfies dels trens també per no ser llançats pels aires al terra. El seu marit no va voler pujar una de les últimes vegades i va ser quan els van atrapar. Els membres del seu grup que va aconseguir pujar al tren i superar els perills, va arribar a lloc. Fins i tot anava una cosina d'ella embarassada que va aconseguir entrar als Estats Units. Ella no tenia por però el seu marit es va bloquejar, li va agafar pànic perquè el ser germà va morir aixafat en un túnel.
Finalment em va dir que la seva intenció és tornar-ho a intentar quan estalviï cèntims a Espanya.
Jo li vaig preguntar el perquè d'aquest delit per aconseguir entrar als Estats Units si aquí a Espanya crec que té una millor qualitat de vida: bona sanitat o col·legi per als seus fills, cosa que als Estats Units no passa. No em va saber explicar el motiu exacte de la necessitat d'arriscar la vida d'aquesta manera, deixant els fills amb la seva mare... O jo no ho vaig entendre. Vaig intuir que per a ella i per a molts hondurenys els Estats Units són una espècie de "El Dorado". Suposo que s'ha de viure tota una vida de pobresa per entendre aquesta esperança al preu que sigui per aconseguir una vida millor.
En un sol dia de feina amb el nostre familiar, l'Eilyn havia après perfectament la seva pauta de medicació, com se li canvia el bolquer, com s'ha que de triturar l'aliment en una determinada textura, com s'ha d'espessar l'aigua per què el pacient amb afassia no s'afogui, com s'ha de mesurar la saturació d'oxígen cada tres hores, com funciona la grua elèctrica per treure'l del llit, com cal distreure i entretenir el pacient si es posa nerviós, com trucar a emergències en cas d'urgència,...
Com comprendreu, l'Eylin va passar el període de prova del contracte amb matrícula d'honor. Una dona a la que no li fa por viatjar durant dies en el sostre d'un tren, està sobradament qualificada per cuidar una persona invàlida i depenent.
Vaig incloure-la amb el número 1 del grup de les "petites dones roges" que he creat des que vaig descobrir les tres paraules.
Aquí a Europa, en una altra dimessió intergal·làctica, també trobem petites dones roges i també d'altres colors, que estudien, treballen, surten amb els amics, que ballen, que riuen. Les petites dones roges d'Europa a vegades també viatgen en tren per buscar una nova feina, però no al sostre. Són conscients que tenen una vida privilegiada però en seu dia a dia no volen deixar de posar el seu granet de sorra per deixar el món millor del que se'l van trobar, o com a mínim intentar-ho. I crec que s'han d'admirar com a l'Eylin, perquè renuncien a determintats privilegis sense que ningú els hi hagi demanat, ni tan sol l'Eylin. Podrien convertir-se fácilment en petites dones d'altres colors, i malgrat tot, es resisteixen a canviar el color vermell.
Les petites dones d'altres colors que no és el roig, (blaves?) són igual de privilegiades que les roges però no ho saben. Consideren que el món perfecte en el que hi viuen és l'estat natural de les coses, tan perfecte que per a les necessitats bàsiques com feina i pis no s'han hagut ni de preocupar per què el cercle en què es mouen ja els hi proporciona amb naturalitat. Pengen a "instragram" les claus d'un pis que s'han comprat amb vint-i-cinc anys amb la candidesa de no imaginar-se que la majoria dels joves de la seva edat no poden si no és amb l'ajuda dels pares en el millor dels casos. Són dones blaves felices, pot ser més felices que les roges segurament, i que només es volen envoltar d'altres dones de color blau, igual de felices. No fan mal a ningú, però no volen problemes tampoc, els defugen. Per a elles, l'Eylin i d'altres com ella són invisibles. No és cap delicte el que fan.
Però jo em trec el barret davant les petites dones roges privilegiades que viatgen "en" tren per Europa i que volen construir un món més just. I per suposat també em trec el barret davant les petites dones roges que creuen centreamèrica pujades "sobre" un tren per aconseguir arribar a un món més just del que tenen al seu país.
Les meves "pequeñas mujeres rojas" ja han començat a existir a la llibreta imaginària de l'illa de lesbos.
