En castellà
A dos mil kilómetros blog Laisladelesbos2
A data d’avui, a dos mil quilometres de distància de casa meva, direcció sud, pot ser jo ja no existiria.
Desocupat i estimat lector, amb aquest començament tan contundent t’he deixat estupefacte. Ho sé i ho sento. Però, per una vegada, no m’estic referint a les guerres a Gaza i Ucraïna.
Tos érem coneixedors, jo la primera, que molts tractaments mèdics que al primer món salven vides, al tercer món no estan a l’abast de la majoria dels malalts. Ho vàrem constatar amb les vacunes de la Covid. Mentre a Europa ens vacunàvem massivament, a l’Àfrica o Amèrica del sud els malalts morien als hospitals, i una variant del virus diferent es tornava a escampar pel món. Més recentment a l’Argentina, la vacuna contra el virus del dengue, només se la posen els argentins que poden pagar setanta euros. Als països pobres, on no hi ha sanitat pública que funcioni, les empreses farmacèutiques venen els seus productes a preu d’or als pocs malalts que els poden pagar, els quals s’han d’endeutar de per vida en el millor dels casos.
Aquesta injustícia terrible, que tots acceptàvem com un fenonem inevitable de la naturalesa, ara em colpeja de primera ma per motius personals. Un medicament contra el càncer de mama com el “trastuzumad” no es pot subministrar a les dones africanes pels seus elevadíssims costos.
Les afortunades malaltes de Kenya que poden arribar a operar-se i després tractar-se amb quimioteràpia, no poden acabar definitivament el tractament amb “trastuzumad”, un inhibidor absolutament necessari que a Espanya sí és administrat a les malaltes durant un any. Per aquest motiu, l’índex de supervivència al primer món és més alt, com vaig constatar ahir justament. Tot prenent un cafè amb set companyes de feina, de les quals tres érem malaltes tractades a hospitals públics de Catalunya, vaig comprovar que dos d’elles ja disposaven de l’alta definitiva. Quin millor índex que aquest!
I certament, aquí em trobo jo, cada tres setmanes, a un Hospital públic del primer món, asseguda a una còmoda butaca donada per la Fundació Oncolliga de Girona, on una amabilíssima infermera o infermer segons el dia, m’injecta per via intravenosa el “trastuzumad”. I en aquells moments m’envaeix una immensa alegria perquè valoro l’esforç de la sanitat pública i del seu personal mèdic, per intentar curar-me, però alhora m’adono que aquella caríssima bossa groga que penja al meu costat, no es podrà posar a les dones de Kenya, i que no podran finalitzar el seu tractament.
Em sento com el soldat Ryan a l’escena final de la pel·lícula de Steven Speilberg “Salvar al soldador Ryan”. Ja saben els desocupats lectors seguidors d’aquest blog que m’interessa la història sobre la Segona Guerra Mundial. Sempre trobo connexions amb el present. A la pel·lícula de Spielberg, el President dels Estats Units signa tres telegrames adreçats a la Sra. Ryan: li anaven a comunicar la mort de tres dels seus quatre fills que es trobaven lluitant al front de guerra. El President decideix donar ordres als seus generals per retornar a casa el fill que encara és viu. Molts soldats americans moriran a la pel·lícula per intentar trobar i rescatar el soldat Ryan, al desembarcament de Normandia. A l’última escena de la pel·lícula, ( atenció Spoiler), un Ryan ja vell viatjarà amb la seva família al cementiri americà d’Omaha Beach a Normandia. Agenollat davant les tombes dels que van morir per rescartar-lo, els explica que durant la seva vida ha intentat ser digne del que es va lluitar per ell. Així em sento jo. Em pregunto què he fet jo per merèixer aquest privilegi com no sigui haver nascut aquí, simplement.
No fa gaires anys, a Cancerland, el país imaginari on ha darrerament havia viscut l’escriptor Paul Auster, una malaltia igualava reis amb súbdits. Per les nostres televisions desfilaven les imatges del Xa de Pèrsia, del rei Hussein de Jordània, o de la cantant Rocío Jurado, quan tornaven a casa en un avió medicalitzat, derrotats i decebuts, després d'haver intentat curar-se en les millors clíniques dels Estats Units. Però ara la investigació i els avenços recents contra la malaltia han beneficiat majoritàriament els malalts de Cancerland del primer món.
Tot sovint comparteixo la sala d’espera de l’hospital amb algunes dones immigrants. No puc evitar pensar, alleujada, que gràcies a que han emigrat a Catalunya i viuen i treballen aquí, rebran un millor tractament mèdic que en el seu país d’origen. Ho sento així, tot i que pot ser té un component paternalista, colonialista o inclús un pèl racista... aquest pensament tan maco. Els desocupats lectors ja saben que sóc conscient que a vegades se m’escapen rampells racistes perquè tinc el gen, tot i que jo l’intento dominar.
http://lilladelesbos.blogspot.com/2020/07/to-be-or-not-to-be.html
M’agradaria que els ciutadans de Catalunya que es troben a la sala d’espera dels nostres hospitals valoressin d’una manera positiva el que hem aconseguit com a país o com a societat, però sospito que no és així.
Parlo amb familiars i amics sobre aquests temes i un temor contra els immigrants que utilitzen la nostra sanitat s’apodera d’alguns d’ells. Veuen en aquestes persones malaltes immigrants la causa de que la sanitat pública no funcioni. Per ells, els retards, els col·lapses, la manca de recursos, són causats pels immigrants de la sala d’espera o d’urgències. Així de senzill. No se’ls acut pensar que a vegades front els nostres hospitals hi ha uns gestors ineptes, per exemple, com vaig constatar de primera mà al Servei d’Urgències una vegada, i així m’ho varen fer saber per escrit des de la direcció de l’Hospital Josep Trueta de Girona quan vaig formular la queixa. És molt més fàcil i senzill culpabilitzar dels nostres problemes el pobre i l’estranger, que no a un mal directiu, un mal gestor o un polític que privatitza la sanitat.
He hagut d’escoltar opinions de persones cultes i de nivell social alt que pensen que aquests immigrants només venen a Catalunya per aprofitar els nostres serveis, com una espècie de turisme mèdic similar al dels pacients rics de la Clínica Teknon o la Barraquer de Barcelona, on els prínceps d’Aràbia Saudí són tractats. Opinen que com que no hi ha recursos per a tots, aquest sistema públic no es podrà mantenir amb els estàndards de qualitat que ara gaudim.
Jo no puc aportar dades econòmiques que contradiguin aquestes opinions, però les persones que m’han fet arribar aquests judicis un pèl xenòfobs tampoc me les han aval.lat amb cap informació tècnica o econòmica. Sospito que es tracta de la simple constatació a la sala d’espera d’un hospital.
Amb ciutadans que pensen d’aquesta manera, ho tenen molt fàcil els partits polítics d’extrema dreta per arreplegar vots apel·lant els nostres instints neantheratls que tan fàcil són de exacerbar... L’enemic és el jueu, a l’Alemanya nazi dels anys trenta del segle passat, o l’immigrant, al segle XXI. L’extrema dreta sempre té solucions fàcils a “problemes” complexos. Es comença no empadronant els immigrants per què no puguin utilitzar els nostres serveis, i se’ls acaba muntant en un tren cap als camps de concentració.
Cal que l'Administarció doni tot tipus d’informació i dades a la societat sobre aquests temes perquè si no, els “caminantes blancos” de Joc de Trons s’apoderaran d’ Europa a les properes eleccions del 16 de Juny.
L’investigador Luis Gimeno, especialista aragonés de Medicina Familiar i Comunitària :
“Ampliar la atención sanitaria a inmigrantes ni satura ni endeuda el Sistema Nacional de Salud”.
http://saludineroap.blogspot.com/2021/02/uso-de-la-sanidad-publica-por-la.html
El politòleg holandès Hein de Haas en diferents entrevistes:
“Los inmigrantes no acabaran con el estado del bienestar. Ni la derecha ni la izquierda quieren entenderlo.”
https://www.elmundo.es/la-lectura/2024/05/20/6646430efc6c83a06e8b45bc.html
La ONG Medicos del Mundo :
És fals que les persones immigrants col.lapsin els serveis d’atenció primària ja que l’utilitzen menys que els autòctons.
http://www.medicosdelmundo.es/derechoacurar/8-mitos-y-mentiras-sobre-inmigracion-y-sanidad/
Mentrestant, jo acabo de decidir que, si puc, tornaré a visitar el cementiri americà d’Omaha Beach a Normandia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada