Una nit d'estiu

 

 

 

L’aristòcrata i escriptor José Luís de Vilallonga, quan vivia  a París, va patir dificultats econòmiques.  Una manera de menjar calent, sense perdre del tot la dignitat,  consistia a plantar-se als casaments que es celebraven a l’Hotel Ritz, fent veure que era un convidat més. Aquell senyor endrapava els canapès amb elegància i distinció tot dissimulant que pertanyia a qualsevol de les dos famílies.

 

Igual que ell,  una nit d’estiu, em vaig colar sense invitació en un hotel on es celebrava una festa de casament. 

 

Tornava cap casa amb uns amics tot passejant per la platja de Sant Pol a S’agaró, després de sopar. En el silenci de la nit, vàrem sentir música. Provenia de l’Hostal “La Gavina”, (el Ritz de la Costa Brava, per què ens entenguem), el qual es troba situat en un extrem de la platja. Ens hi vàrem acostar per tafanejar una mica. S’havia instal·lat una gran carpa blanca al jardí de l’hotel. Amb una amiga ens vàrem dirigir cap a la carpa. Ningú ens va aturar, ni cap vigilant de seguretat, ni cap marit ni amic assenyat. La música ens havia hipnotitzat,  tal com el flautista de Hamelín va captivar les rates ( suposo que sóc  la rata). Jo sabia perfectament que estava fent una malifeta, però per una estona no em va importar comportar-me com una nena entremaliada. Vàrem avançar a través del caminet dibuixat amb espelmes, cap a la porta d’entrada a la carpa. Vàrem ficar el nas dissimuladament, després les cames, el cos sencer...i finalment ja amb tot a dins vàrem comprovar que es tractava d’un casament. 

 

Els assistents anaven vestits elegantment, les senyores, vestits llargs, els senyors, d’esmòquing. Els nuvis i els convidats ballaven a la pista, alegres, feliços. Algunes dones ja duien el recollit desmanegat i ballaven a la pista sense sabates,  alguns d’ells ja portaven la camisa per fora els pantalons. Un dels cambrers ens va oferir una copa de cava.  Aquell va ser el punt d’inflexió per unir-nos a la festa. La meva amiga es va llançar sobre el bufet dels pastissos ( el casament ja estava a la fase del ressopó), i jo em vaig camuflar dins la pista de ball tot fent cabrioles al ritme de la música disco.   Pregava per dins  perquè cadascun dels assistents pensés que havia assistit al casament per l’altra part de la família, com amb en Vilallonga.

 

De cop i volta es va parar la música disco i va sonar la preciosa cançó “Hava Nagila “. Un grup de nois va instal·lar dues cadires a la pista de ball, varen fer seure els nuvis i van aixecar les cadires enlaire, per sobre els seus caps. Tots els convidats, incloses nosaltres dues, vàrem fer una rotllana al voltant dels nuvis voladors, i vàrem començar a cantar ( o fer veure que cantàvem, jo només conec les dos primeres paraules) . Vàrem aplaudir i aclamar els nuvis mentre aquests solcaven l’aire per sobre nostre, agafats amb força a les cadires. Es veien dos joves realment feliços.

 

No puc imaginar un moment més màgic per mi, una gran amant de la cultura jueva: envoltada de jueus i ballant música jueva.

 

Durant la meva infància i joventut vaig admirar el poble jueu. Llegia tot de llibres, mirava pel·lícules... Des de petita sempre havia somiat visitar Israel. M’interessava la seva cultura, la seva història ( i no sols la de l’Holocaust). Em meravellava la creació de l’Estat d’Israel l’any 1948 i l’esforç increïble dels supervivents de la Segona guerra mundial per començar de zero en una terra desèrtica, molt diferent de la que provenien. El que no em varen explicar les pel·lícules ni els llibres és que en aquell tros de terra, hi havia unes persones que vivien feia milers d’anys i que se’ls va fer fora. Ho vaig anar descobrint a poc a poc.

 

A la meva època universitària vaig interessar-me per treballar en un kibutz a Israel, durant les vacances d’estiu. Em semblava la idea més solidària i altruista del món. Una utopia: Joves de diferents nacionalitats de tot arreu treballant la terra de tots, menys dels palestins. Malauradament no vaig poder anar perquè no guanyava prou cèntims per pagar-me la Universitat a l’hivern. La realitat capitalista es va imposar als meus somnis “socialistes” de formar part d’un kibutz.

 

També em vaig animar a rebre classes d’hebreu, tal era el meu amor i admiració per la cultura jueva.  Encara ara puc llegir algunes paraules en alfabet hebreu si no estan escrites en majúscules. Es veu que el que creador de la seva llengua ( o sigui Jahvé) va decidir posar vocals només a les minúscules. Els que no som jueus nadius hem de memoritzar les paraules per a poder llegir-les. Vaig fracassar estrepitosament.

 

No fa gaire vaig  saludar l’equip de tècnics de la Biblioteca de Jerusalem que havien vingut a Girona a estudiar uns documents medievals, en hebreu, recuperats  gràcies a que s’utilitzaven per a les cobertes  dels llibres notarials dels cristians.

 

He passat per un procés transformació personal molt dolorós. Estic decebuda i desorientada. Tots els llibres, pel·lícules, llàgrimes vessades, tècnics saludats, tota l’admiració que sentia, tot... se n’ha anat en orris.

Justament perquè he estimat, he compadit i he plorat el poble jueu, sí,  literalment( he plorat al camp de concentració de  Shachsenhausen  a  Alemanya i al Museu de l’Holocaust de Jerusalem), em sento dolguda i perduda en els meus sentiments aquests últims mesos. Sento que una terrible desgràcia ha caigut sobre el poble palestí i que el poble jueu és la causa. Alguna cosa dels meus budells, de la meva ànima profunda o de l’amígdala del meu cervell, s’ha trencat. Confesso que ja feia uns quants anys que l’enamorament s’havia refredat, però aquests últims esdeveniments a Gaza han trencat tots els ponts. 

Jahvé fa molts anys va matar sense cap remordiment el fill primogènit de totes les famílies d’Egipte, per què el malvat faraó deixés marxar els  israelites cap a la Terra Promesa. Aquesta història es deu trobar incrustada en el gens dels jueus arribats a Israel durant el segle XX. Ells es senten el poble escollit per Deu i consideren que estan per sobre del bé i del mal. Han decidit, molts segles després de la matança d’Egipte, que, si és necessari, mataran nens palestins, i qui faci falta, per recuperar la Terra Promesa. 

 

Precisament per la terrible història que arrosseguen els jueus a les seves esquenes al llarg dels segles, de persecucions, de razzies a Rússia,  d’expulsions de tot arreu, com la de Girona, i principalment de l’Holocaust al segle XX, no m’entra al cap que els descendents de supervivents dels camps de concentració nazis, estiguin convençuts que Yahvé els ha donat permís per actuar contra el poble palestí d’una manera tan salvatge i cruel. Com si el volguessin eliminar de la faç de la terra.  Sembla que s’han convertit en els botxins dels camps de concentració i no s’han adonat. Han manllevat el llegat de pau i dignitat de tots els seus morts durant l’època del Nazisme. Justament perquè els jueus coneixen de primera mà el que és el patiment com a poble, haurien de tenir més empatia que ningú amb els palestins, també un poble com ells sense “Terra Promesa”. I és tot el contrari.

 

Dubto si ara ballaria ”Hava nagila” en cap casament jueu que em trobés una nit d’estiu. Jo us ho explicaré quan m’hi trobi.