Equips de Protecció Individual (EPI)

Ja saben els desocupats lectors, per altres entrades de Lilladelesbos, que tinc un especial interès, un punt malaltís, per la Segona Guerra Mundial.  M’agrada llegir sobre tàctiques militars i també sobre les decisions polítiques que els països participants a la guerra varen prendre.



Soldats de la 6ª Dividió 'Aerotransportada
Antony Beevor." El dia D. La batalla de Normandia"

Ni idea de per què m’interessa el tema. Pot ser tinc un avantpassat militar... O simplement admiro aquells soldats,  herois d’altres èpoques. Moltes vegades em pregunto què va passar pel cap d'un noi d’Omaha, (USA )  per traslladar-se a Europa, desembarcar a Normandia enmig d’un infern de metralletes i bombes alemanes ( Veieu “Salvar al soldado Ryan”) i a sobre tenir la convicció que estava complint el seu deure.

El mateix que estan fent els nostres metges i metgesses, infermers i infermeres, els nostres soldats del segle XXI, portant a terme la batalla més gran després de la Segona Guerra Mundial, com molts diaris qualifiquen la situació que ens ha tocat viure aquests dies.

El desembarc a Normandia ho explica amb tota mena de detalls l’historiador i exmilitar Antony Beevor, en el llibre “El dia D. La batalla de Normandia”. Aquests dies de confinament l’he tornar a recuperar i rellegir ( sí, ho has llegit bé, sí tornar, segona vegada, sí, sí). Vaig començar fullejant les fotografies en blanc i negre que il.lustren els diferents capítols i sense adonar-me'n em vaig trobar al despatx de Winston Churchill, mentre es prenia la terrible decisió que afectaria les vida de milers de joves soldats aliats i de civils francesos.

La xifra total de morts a la Batalla de Normandia,  segons Antony Beevor, va ser de: 125.847 soldats americans, 70.000 civils francesos, 240.000 soldats alemanys i 83.000 soldats britànics, canadencs i polacs. A part dels ferits.

Quan vaig llegir per primera vegada aquestes dades, poc em podia imaginar que avui em trobaria escoltant notícies sobre quasi 11.000 persones mortes a Espanya per coronavirus, acostant-nos als 13.000 morts  d’Itàlia. I que jo assumiria cada nit, el nombre de morts, com una catàstrofe natural que ens ha tocat viure a  la nostra generació, quan no ho és.

El dia 5 de juny de 1944, de matinada, les forces aerotransportades dels Aliats, (més de 1.200 avions, havia de ser impressionant), varen creuar el canal de la Mànega en direcció la costa de Normandia carregats de soldats que anaven guarnits fins a les celles amb tota mena d’armes. Empreses del Regne Unit i Estats Units s'havien reconvertit per fabricar material armamentístic que seria utilitzat pels soldats aliats el dia D.

La nit abans els soldats es varen afaitar totalment el cap per facilitar la feina als metges en cas que fossin ferits. Els van donar també pistoles, metralletes, granades. Portaven cartutxeres de bales creuades pel cos, a l’estil “Pancho Villa”, cascos de  camuflatge que contenien a dins el botiquí  amb morfina, i vendes. Els van recomanar que, quan arribessin a terra, utilitzessin ganivets i granades per atacar, en comptes de pistoles, per evitar possibles confusions amb l’enemic, no fos cas que de nit disparessin un tret a un company per error. Van fer pujar aquells soldats als 1.200 avions, perfectament equipats per a la guerra contra els alemanys.

Els nostres governs actuals, sense haver après res de la història, i com al segle passat, s’han dedicat a fabricar material de guerra de la més alta tecnologia, drons, vaixells de guerra, avions,... per defensar-nos aquí o al Pròxim orient, on faci falta, de terroristes, però no d’un virus.

Els polítics que ens governen no han sabut preveure ( i ja fa dies que dura) que els nostre personal sanitari havia de tenir el material adequat  de protecció contra l’enemic invisible, igual que els Aliats al juny de 1944 van considerar prioritari equipar els soldats paracaigudistes amb armament i inclús medicines, fins i tot a sota el casc. Els nostres dirigents no han pogut preveure res de tot el que ens venia a sobre quan des del desembre de l’any passat, dos mesos abans de la debacle, es van detectar els primers casos de coronavirus a China. Fins a cinc vegades l'OMS, com San Pere, va advertir els nostres governants que compressin material de protecció indivigual, EPI, per al personal sanitari i per a la població.

Els nostres valents soldats del segle XXI estant lluitant per nosaltres, literalment, però equipats menys que un soldat de les unitats aerotransportades creuant el canal de la Mànega.

Els nostres soldats, no haurien de poder fer la seva feina sense riscos innecessaris? Són treballadors amb una gran vocació, però no tenim dret a demanar-los que es sacrifiquin per nosaltres. On està escrit que la meva vida val més que la d’un metge o un infermer o un cel.lador? I també s'estan sacrificant les seves famílies: poden contagiar-les quan arriben a casa.

En aquesta pandèmia s’han pres i es prendran, segur, decisions que han tingut i tindran com a resultat la pèrdua de vides humanes, no sols la dels malalts morts per manca de respiradors i de llits a les UCI. També persones membres del personal sanitari s'han infectat i inclús han mort contagiades per manca d’equips de protecció individual. No estem parlant d'una cartutxera de bales. Em referixo a una  simple mascareta, una bata... productes segur ben barats.

I sí, els Aliats van guanyar la batalla de Normandia, com nosaltres superarem aquesta pandèmia,  i van poder arribar a París, però el resultat va ser molt imperfecte. Si llegiu el llibre d‘Antony Beevor comprovareu que mariscals, generals i polítics amb noms grandiloqüents com Montgomery, Churchill o De Gaulle, van decidir erròniament sobre assumptes que van costar vides humanes tant de soldats com de civils francesos, i no em refereixo als anomenats danys col.laterals de les guerres, si no a greus equivocacions portades a terme per egos o interessos personals. 

Sortirem avui a les 8 del vespre al balcó per aplaudir els nostres valents soldats, com cada dia des del balcó, però no n’hi haurà prou. Quan tota aquesta situació es superi, i es faci una anàlisi en profunditat i un recompte dels errors, s’hauran de demanar responsabilitats, per no haver preparat adequadament el nostre personal sanitari, com als judicis de Nuremberg... (un altre capítol de la Segona Guerra Mundial, però deixem-ho per un altre dia).

entrevista a una enfermera UCI Catalnuya