Platja d'Aro mon amour

Ahir vaig passejar per Platja d’Aro i vaig veure el forat que ha deixat al carrer l’ensorrament de l’edifici dels Magatzems Vall per constuir una botiga d'Amancio Ortega. Vaig quedar impressionada: tal qual una bomba nuclear com a Hiroshima l’hagués derruït. Si afegim que era un dia d’hivern gris i que no hi havia gaire gent per carrer, vaig tenir la impressió que tot el poble s’enfonsava  a la mateixa velocitat que els Magatzems Vall.  En sóc conscient que els negocis no poden durar tota la vida, però els empresaris de Platja d’Aro  han anat caient com mosques.

Si Platja d’Aro tenia vida a l’hivern era pels Magatzems Vall.  Pot sonar molt estrany el que vaig a dir, però s’hauria d’haver subvencionat que els Magatzems Vall haguessin continuat. Els visitants d’ara no tenen cap interès a comprar a Massimo Dutti, Mango, i totes les grans empreses d’Amancio Ortega que poden trobar a la seva pròpia ciutat. La gent venia a Platja d’Aro a l’hivern perquè volia fugir de l’ambient d’un diumenge  tarda depriment que existeix a les ciutats on tot està tancat. Prenien un café a les cafeteries del carrer principal, com  Baviera, Cisne, Bona o  Hit Box, i entraven als Magatzems Vall que sempre estaven oberts. Ho hem fet tots encara que no haguem comprat res. Era un reclam per a les altres botigues i negocis de Platja d’Aro, i més a l’hivern, quan es necessiten clients, no a l’estiu que en sobren.  Tant podies comprar roba com perfum com les joguines de Nadal, ah  i unes pinces per estendre la roba. I de pas feies un vol per tot el poble. Ara mateix Platja d’Aro, com a centre comercial,  no es diferencia de la Roca Village o del Passeig de Gràcia.

Jo. que treballo a l’administació i he vist subvencionar l’insubvencionable, no hagués trobat estrany que se l’hagués ajudat a mantenir-se com, per exemple, facilitant-li el pagament d’alguns impostos locals.

Reculant en el temps i en la memòria puc dir el moment exacte en què va començar la davallada de Platja d’Aro. L'any que Platja d'Aro va deixar de ser Cannes o Capri i es va convertir en Magaluf: quan la cafeteria Ramiro, glamurosa com poques, amb la seva espectacular terrassa al centre de Platja d’Aro, es va convertir en un Mcdonalds, símbol del pitjor de la nostra societat de consum: malalties coronàries, empresa antiecològica, feina miserable, i turisme barat.  I poc a  poc  els altres negocis familiars van anant tancant i convertint-se en franquícies i marques internacionals.

 Hi ha algun culpable?  Sí, per suposat. Tots nosaltres, jo inclosa que també sóc de Platja d'Aro i no he fet res per evitar-ho. Diré encara més: vaig fugir de Platja d'Aro i el seu soroll i vaig emigrar a una altra ciutat.

P.D. Aquestes ratlles estan escrites des de la tristesa que produeix comprovar que el teu poble ja no existeix com el recordaves en el teu imaginari.

PD2: Per motius que no venen al cas, disposo a casa meva d’una relíquia: unes tasses de cafè amb llet de la cafeteria Ramiro. Precioses, amb la bora de color marró fosc, tipus Cafeteria Sacher de Viena.