Planetes que giren al voltant del Sol

 

en castellà:laisladelesbos2.blogstpot..com/2025/12/planetas-que-orbitan-alrededor-del-sol.html

Caroline Kennedy no em coneix, és clar, però jo la considero quasi com de la família ( llunyana, això sí).

Ella i jo hem crescut juntes. La vaig descobrir quan jo llegia la revista HOLA  a casa de la meva àvia. 

 

Durant anys, i portada a portada de la HOLA, Caroline Kennedy va ser el meu referent  del que se suposava que era viure com una persona privilegiada: filla del president dels Estats Units més estimat, guapa, jo passava els fulls del paper couché i seguia la seva vida entre l’àtic de l’Upper East Side de Manhattan, les vacances d’estiu a l’illa de Martha’s Vineyard o les esquiades a Gastaad. Va estudiar en els millors col·legis i universitats dels Estats Units i, a sobre,  no va haver treballar als estius.

Al llarg de la seva vida l’he admirada i l’he compadida a parts iguals. Òrfena de pare als cinc anys, la seva mare, Jacqueline Kennedy  es va tornar a casar per tenir un coixí econòmic amb una persona ben diferent i estranya,  Aristòtil Onassis. Caroline, a través de la revista HOLA,  va assistir al nou casament de la seva mare amb cara de no voler ser allà. Jacqueline va morir molt jove, de càncer. Quan  ningú s’ho esperava, el seu guapíssim germà petit John John Kennedy, l’hereu de l’anomenat Camelot, va patir  un accident d’avioneta amb només 40 anys. Van morir ell,  la seva dona i la seva cunyada.

 

Però Caroline es una Kennedy i va continuar amb la seva vida. Va participar activament en política, va escriure llibres, va arribar a ser l’ambaixadora d’Estats Units al Japó.

 

Caroline, però, es va convertir per mi en aquell familiar que deixem de veure  per circumstàncies de la vida. Durant uns anys va desaparèixer de la meva vida: jo també vaig fer la meva.

 

Malauradament fa uns dies la revista Hola ha publicat una nova notícia sobre Caroline Kennedy: la seva filla Tatiana té un càncer sense cura ni tractament. Li queda un any de vida.

 

Sí, desocupat lector. Ho has llegit bé. Estàs estupefacte, com jo. No és cap guió de pel·lícula ni cap fake new. 

 

He pogut palpar el seu dolor, a molts quilòmetres de distància. He deixat anar tota la compassió que em quedava per als famosos i privilegiats que viuen, no ja al no primer món, sinó a un àtic a  Manhattan, i no em queda ni gota.

 

Tatiana Schlossberg, la seva filla,  és periodista i ha publicat un article al Newyorker, la revista on treballa. 

https://www.blogger.com/blog/post/edit/7950076650575023625/2546383773325113074#

Explica objectivament, amb el punt just d’emotivitat, com va descobrir que tenia aquest tipus de càncer, i com va reaccionar en saber-ho. No vol que el lector es compadeixi de la seva situació. Davant de tot és periodista, i de les bones.

 

Tots coneixem personatges famosos que també comparteixen a les xarxes socials la seva malaltia. Possiblement ho fan perquè forma part de la seva teràpia emocional, o simplement per animar a altres malalts que pateixen càncer a superar-se. L’article de Tatiana Schlossberg  pertany a una altra lliga.

 

Tatiana és  filla, neta i besneta d’immigrants, en el seu cas ucraïnesos, irlandesos, francesos, jueus i catòlics.  No sé si aquesta barreja explosiva, que és el signe identitari de la majoria dels ciutadans dels Estats Units, ha modelat el seu caràcter i ha fet d’ella una persona excepcional, com ara descobreixo, i una periodista de raça.

 

M’imagino Tatiana, enmig del tractament quimioteràpia, que ara acaba segurament de descobrir que va ser inútil, teclejant al seu portàtil  l'article que després publicaria a la revista. 

 

Té temps i ganes per criticar la política de retallades a les universitats nordamericanes per part del president Donald Trump.  Tatiana constata que a la  Universitat de Columbia en particular, on ella rep el tractament, s’han deixat de rebre subvencions. Els metges i científics del centres d’investigacions sobre malalties estan esgotant els recursos per continuar amb la seva tasca. Ni tan sols saben si conservaran la feina gràcies a les retallades de la política de Donald Trump. Té ànims per denunciar el seu impresentable tiet Bobby Kennedy, que ha anul.lat la compra d’unes vacunes necessàries per a determinats tractaments de càncer.

 

I també òbviament ens fa saber que li fa molt de mal  pensar que deixarà els seus fills sense mare, un d’ells acabat de néixer, i que a sobre farà patir la seva mare Caroline, cosa que mai hauria volgut fer, ja que ella ha intentat portar-se sempre com una bona filla i no donar problemes. 

Ella, Kennedy-Sclossberg-Bouvier, aprofita la seva veu i posició privilegiada per denunciar que es necessiten investigadors per lluitar contra les malalties, ja que així avança el món, del qual que ella i jo formem part ( I Donald Trump).

Davant aquesta mostra de valentia i fortalesa sense precedents, els habitants de Cancerland, el país imaginari de Paul Auster, ens postrem davant ella tal com si aquesta jove mare fos una deessa.

 

Mentre alguns ens miràvem el melic i ens enfosàvem en la negror del patiment groc de la quimioteràpia, o només teníem temps i esma de superar el nostre dolor, que ens semblava únic,  o simplement envejàvem amb molta ràbia els que vivien fora de  Cancerland, Tatiana s’ha dedicat a preocupar-se pels que vindran quan ella ja no hi sigui.

 

La humanitat està formada per persones excepcionals i normals. Ja sabem  a quin grup va Tatiana. Els que només hem tastat una mil·lèsima part del patiment de Tatiana Schlossberg ens sentim petits, molt petits.

 Sento que sóc simplement un planeta que gira al voltant del Sol que és Tatiana Schlossberg.

Constato que ella, com la seva mare,  Caroline, ha passat a formar part de la meva vida i, per què no? de la meva família llunyana.

https://www.newyorker.com/culture/the-weekend-essay/a-battle-with-my-blood

 

It's the Cinema, STUPID

El seguidor o seguidora habitual d’aquest blog haurà constatat que el cinema  forma part del seu ADN. M’ho faig venir bé per entatxonar qualsevol pel·lícula a “Lilladelesbos” a les primeres de canvi.  Tan aviat plagio un títol  per a l ‘entrada del dia, com m’atreveixo analitzar les diferències entre els actors  anglesos i els americans tot fent perdre el temps al desocupat lector.

Atrapat pel seu passat

El sastre de Panamà

La gran aposta

Actors i actrius anglesos

Avui no serà diferent. 

Últimament m’he dedicat a revisar pel·lícules antigues que em van agradar. Qualsevol cosa és bona per fer l’estruç i evadir-me del soroll de les terribles notícies que ens envolten.  No ho he aconseguit, com es veurà a continuació.

Tot buscant per les plataformes em vaig “topar” amb  Topol, l'actor israelià protagonista del musical “El violinista en el tejado”, (1971).  Amb la primera cançó "If I were a Rich Man" em vaig tele-transportar,  mai més ben dit,  al sofà de casa de la meva infància, tal qual Michael J. Fox a "Regreso al futuro".

Vaig descobrir que la història es situa a Ucraïna els anys anteriors a la Revolució Russa, a l'època dels pogroms.  Aquella nena asseguda davant  del televisor als anys setanta desconeixia tot aquest entorn. Només tenia interès per una ínfima part de la història; els mals de cap d’un pobre patriarca jueu amb tres filles que, cantant i  ballant,  decideixen contravenir la seva voluntat per casar-se enamoradíssimes de tres candidats del tot inconvenients: un revolucionari comunista perseguit pels homes del Tsar, un sastre encara més pobre que ells, i un gentil... vés quins defectes ! Però si eren perfectes!

Em vaig adonar tristament que el context històric de la pel·lícula ( Ucraïna, guerres, jueus, persecucions, refugiats ) em perseguia tot i jo buscar fugir del tema amb un musical.

“El violinista en el tejado" es va representar inicialment als teatres de  Broadway.   Em va intrigar el fet que aquesta història singular, que passa a Ucraïna a principis del segle XX, hagués  interessat el públic d’una ciutat tan cosmopolita com Nova York. A la mateixa època, als anys seixanta,  a Nova York s’estaven produint musicals de temàtica ben diferent i universal com Cabaret,  Jesucrit Superstar, Hair o West Side Story.  

Vaig bussejar per internet i la resposta que vaig trobar en diferents webs jueus em va sorprendre  ( o no tant) com segurament et passarà a tu, desocupat lector. Els  productors musicals de Broadway, molts d’ells jueus, provenien d’aquella part d’Europa central majoritàriament, com molts altres jueus emigrants que s’havien instal·lat a Nova York a principis del segle XX. Aquells jueus  estaven constatant que la seva religió i les seves tradicions s’estaven diluint enmig de la cultura nord-americana. Van propiciar aquesta història senzilla, basada en un conte de l’autor rus d’origen jueu, Sholem Alecheim per enviar un missatge:  Jueus de Nova York, recordeu d’on venim i què ens pot passar si no ens mantenim units.

Aquests productors també s’havien traslladat  a Califòrnia i havien invertit en el negoci de  l’entreteniment de principis de segle. Varen començar a fer pel·lícules mudes i varen fundar Hollywood, anomenat també “Jewishwood”.  Recordeu tots aquests noms? Wiliam Fox (20th Century Fox), Louis B. Mayer, Joseph Schenk y Samuel Goldwyn (Metro-Goldwyn-Mayer), Adolph Zukor y Jesse Lasky (Paramount), els germans Cohn (Columbia), els Warner ( Warner Bros)...

Uns dies després de veure  “El volinista en el tejado”  i de descobrir  “Jewiswood” vaig mirar la sèrie de televisió “The offer”, (2022), que narra les vicissituds de producció i rodatge de la pel·lícula de gàngsters més important de tots els temps: “ El padrino”.

En un dels capítols, una de les protagonistes, una empresària de Los Angeles d’origen jueu, explica que no compra whisky irlandès perquè durant la Segona Guerra Mundial Irlanda va ajudar l’Alemanya nazi. I es va quedar tan ampla, ella... i el guionista de la sèrie. Aquesta frase de 10 segons no em va passar desapercebuda.  Jo ja em trobava en guàrdia a causa de la descoberta dels productors jueus de Broadway i Hollywood.

Davant una mentida tan evident, em vaig adreçar d’immediat a la wikipèdia per comprovar si hi havia alguna part de veritat en la frase ( sempre les grans mentides estan basades en una ínfima part de veritat per aconseguir l’efecte perfecte). La història d’Irlanda d’aquells anys és tan convulsa, tan complexa, que no em veig capaç,  ja no d’explicar-la ara mateix resumida en aquest blog, sense adormir el desocupat lector,  sinó tan sols d’entendre-la.  La Irlanda dels anys trenta intentava mantenir la seva recent independència de Gran Bretanya  (sense Irlanda del Nord). Els seus dirigents van tenir contactes amb l’alemanya Nazi igual que el príncep Eduard d’Anglaterra va visitar Hitler, igual que l’empresari de cotxes nord-americà Henry Ford va assessorar els nazis per facilitar la “solució final” de la manera més econòmica i barata. Irlanda no va ser l’excepció, però a un nivell en absolut comparable a altres fets de països afins a l’Alemanya Nazi. Fer de l’anècdota una frase tan demolidora ( “ va ajudar els nazis” ) pot provocar que alguns teleespectadors de la sèrie ( una nena de deu anys per exemple) es quedin amb la idea planera d’una Irlanda, molt catòlica, que va actuar contra els interessos i les vides dels jueus. No va ser així, ni molt menys.

Amb el que havia descobert sobre el violinista i l’empresària de Hollywood vaig decidir revisar la llista de pel·lícules de context jueu,  que varen ser importants per mi (moltes) i que ( ara, a aquestes alçades de la meva vida ) m’havien programat  el cervell. Pel·lícules que ens varen tocar a tots la ment i el cor.  Reconeguem-lo. 

Els llistat de pel·lícules amb històries sobre l’Holocaust és infinit. Moltes d’elles són obres mestres. Recordem només algunes: "Exodus" “ La vida es bella”, “La lista de Schindler”, “Shoah”, “El niño con el pijama de ralles”, “Los chicos del coro”, “El pianista”,... Impressionant.. Totes estan puntuades amb més d’un 7 a “Filmafinity”...i totes incrustades en el meu ADN i en el de molts ciutadans.

Són hores i hores de cinema. Estic absolutament programada per compadir el poble jueu  tota la meva vida. També he contagiat els meus fills. Les generacions futures estan alliçonades. Els missatge bàsic subjacent a totes les pel·lícules està sa i estalvi: Amb el que ha patit el poble jueu, té dret a defensar-se dels dolents de la manera que cregui més convenient.

Els espectadors d’aquestes pel·lícules som els mateixos  dels dels teatres de Nova York als anys seixanta després d’assistir a la representació del musical “El violinista en el tejado”. 

Vet aquí el motiu, entre d’altres, pel qual Europa no actua contra el genocidi que està cometent l’Estat d’Israel contra el poble palestí. No són qüestions econòmiques, geopolítiques, o que Europa ja no té cap poder polític, no. Les raons de la passivitat dels nostres dirigents ( i de nosaltres) cal buscar-les en el guió de tantes pel·lícules sobre jueus. El missatge està incrustat al cervell de Macron, Stamer, Metz, Meloni, Ayuso, i de mi per suposat

El final de la pel·lícula “ El violinista en el tejado” és demolidor ( atenció Spoiler)  Els habitants del poblet jueu han d’abandonar les seves cases. Fan les maletes i carreguen les seves vides sobre les esquenes mentre  els soldats del Tsar vigilen que el poble quedi buit.

L’escena d’aquelles pobres famílies duent a sobre totes les seves pertinences enmig de la fred i dels camps nevats de l’estepa infinita, cap a un destí incert és impressionant. No vaig parar de plorar. La música i el violinista no van ajudar a calmar-me. 

Jo era conscient que no plorava per la pel·lícula. Era pels palestins, perquè acabava de veure la mateixa escena, actual i demolidora, a la televisió.

M’adonava claríssimament que els humans no hem après res del nostre passat... ni de les pel·lícules. Que era inconcebible per mi que fossin justament els jueus els que provoquessin aquest horror. On eren el pianistes de Varsòvia, els nens del cor o els del pijama de ratlles, on era el capità Paul Newman per dir alguna cosa al respecte ?

Mentre em queien les llàgrimes vaig recordar una informació que havia trobat per internet al voltant de la pel·lícula.  La primera ministra d’ Israel als anys seixanta, Golda Maier, va veure la pel·lícula juntament amb Topol, l’actor israelià protagonista. Segons la premsa d’aquells anys, ella va plorar a l’escena final, ja que provenia d’una família del centre d’Europa que havia patit el mateix que els protagonistes.

Què diria Golda Meier de les imatges dels palestins, a pocs quilòmetres de casa seva, carregant les poques coses que els queden i dirigint-se a un destí que ni ells ni ningú saben? Que opinaria sobre que les víctimes del passat són els botxins del present? 

Alguns genocidis del s. XX

(*)Utilitzaré la definició que genocidi  efectuada al Judicis de Nuremberg i pensada òbviament per identificar el que havia patit el poble jueu per part dels nazis: ”L extermini de grups ètnics i nacionals perpetrada contra la població civil dels territoris ocupats amb la intenció de destruir ètnies, sectors de la població i grups nacionals ètnics o religiosos”.

Desocupat lector, apel·lo al teu criteri per no fer cas de la frase “Una mort és una tragèdia però una xifra només és una estadística” i mira'ls bé. Han tingut igual ressò en el cinema? Decideix  tu mateix, desocupat lector.

L’esperança d’un poeta i la por d’una lectora.

Laisladelesbos2 ( en castellano)

Pol Guasch, jove poeta i escriptor català que he descobert recentment, va intentar esperançar-nos, encoratjar-nos, il·luminar-nos, tranquil·litzar-nos, reconfortar-nos...   als assistents al Festival de Literatura MOT de Girona.

 

Desocupat lector, ja veus que vinc molt motivada i plena de nou vocabulari després d’escoltar Pol Guasch, Alicia G. Núñez i Karmele Jaio, les  altres dos poetes i escriptores invitades al MOT. 

Amb molta tristor i pena m’he adonat que aquest blog és absolutament feréstec i erm quant a verbs i adjectius. Intentaré millorar mínimament, perquè el món és més bonic quan se’l vesteix. Però a l’illa de Lesbos hi ha el que hi ha.

 

En el torn de preguntes del públic,  un dels assistents li va preguntar si creia que els joves estaven preparats per a la seva literatura. Els lectors de “Napalm al cor” sabíem perfectament el motiu de la pregunta.  Hi ha un abans i un després de la lectura de la novel·la. El títol ja és tot un advertiment per part de l’autor.

 

Pol Guasch, intel·ligent i educat,  a més de sensible i divertit, un escriptor que ha guanyat el Premi Anagrama amb només vint-i-quatre anys,  va respondre que els joves tenen dret a sentir i emocionar-se amb els seus llibres, com també a no sentir res, com també  a ni tan sols llegir-lo. Que això no representa cap problema per a ell. 

 

Va afegir que hem de vigilar de pensar en els joves com si fossin una massa amorfa que es desplaça tota ella en la mateixa direcció. No és així. No li preocupa en absolut el resultat de  l’enquesta que s’ha publicat recentment sobre l’augment del gir a la ultradreta i al masclisme dels joves entre disset i vint-i-quatre anys.  Amb una tranquil·litat admirable i amb tota la convicció de qui parla amb coneixement de causa (per això és jove) ens va explicar que hem de ser conscients que els joves estan madurant en aquesta etapa de la vida, que el còrtex frontal s’està formant i madurant. Tenen dret a equivocar-se i a tenir idees ultradretanes,  a adonar-se quan esdevinguin adults, de les estupideses que van fer i pensar a la seva joventut

 

Vaig marxar eufòrica cap a casa després de l’ovació al final de l’acte, i de la petita conversa que vaig mantenir amb l’autor, mentre em signava el seu últim llibre, “Ofert a les mans, el paradís crema”,  comportant-me tal qual una fan sense el còrtex tancat davant una estrella de rock. Em sentia alleujada i feliç sobre el futur dels nostres joves.

 

Però ja a casa el suflé es va desinflar. Avui ja no estic tan convençuda. Massa notícies negatives en obrir el mòbil i llegir els titulars dels diaris. Això sí que és “Napalm al cor” de bon matí.

 

La bondat del Pol, la seva manera dolça d’explicar els sentiments, la seva alegria, la seva mirada, em va pensar en un altre jove poeta com ell,  Federico García Lorca. Un calfred em va recórrer el cos quan vaig recordar la seva mort. El poeta va ser assassinat per uns homes que pensaven precisament com els nostres joves de l’enquesta i en els que en Pol Guasch manté l'esperança.

 

 

Podran canviar d'opinó els nostres joves, bombardejats  constantment a les xarxes socials amb missatges xenòfobs,  racistes i misògins a través de tiktocs, isntagrams, “x”,  ? Es podran desempallegar  de tota la informació tòxica enquistada al seu cervell justament abans que el còrtex es tanqui de manera definitiva? Vance, Bannon i els seu sequaços ultraconservadors  no inverteixen milions de dòlars a Europa per res.

 

 

Mentre en Pol Guasch conserva l’esperança, a mi em fa una por terrible el futur del món en mans d’aquests joves que un dia es convertiran en  adults. Estaran convençuts que la ultradreta solucionarà fàcilment tots els seu problemes a base de buscar i eliminar enemics: immigrants, dones, homosexuals, pobres... 

 

No hem d’oblidar mai  on ens portaran les idees ultraconservadores i xefòfobes : a un país i una societat com la descrita a “Napalm al cor”.

Em demano el color blau

( En castellà ) la isla de lesbos 2 blogspot

Segons el comissari de l’Exposició a Madrid “Un mundo dividido”, que finalitza el proper diumenge i que commemora els trenta-cinc anys de la caiguda del Mur de Berlín, només el 20% de la població mundial viu en països en democràtics.

En escoltar aquesta notícia per la televisió, un calfred m’ha recorregut la columna vertebral, de dalt a baix. No era en absolut conscient que érem tan i tan pocs. Quasi que ens coneixem tots!

Vaig intentar confirmar aquesta dada per internet. En realitat no hauria d’haver remenat res. No us ho aconsello.

Vaig descobrir, en primer lloc, que el concepte “democràcia” és complex. Ja hi som! Winston Churchill ja la va ben definir i es va quedar molt a gust : “la democràcia és el pitjor sistema de govern, a excepció de tots els altres que s’han inventat”. 

Segons les diferents pàgines d’internet que he visitat, el percentatge de qualitat de la democràcia fluctua en funció dels barems utilitzats per l’organisme o entitat que realitza els informes o estudis. Hi ha diferents graus de democràcia, des de “democràcia plena” a "democràcia defectuosa”, per exemple.

El calfred inicial es va anar transformant en terror, a mesura que anava bucejant. Les dades són extremadament alarmants. Tots els estudis coincideixen en el fet que aquest percentatge, en els últims deu anys, s’ha anat reduint. Només em faltava això!

O sigui que em trobo en perill d'extinció, exactament en la mateixa situació que el preciós linx ibèric. Només que una mica pitjor: ell no ho sap però jo sí.

Cada any que passa, els poderosos aconsegueixen un pessic més del 20 %, ja sigui a través d’un cop d’estat,  o celebrant unes eleccions manipulades sense garanties. Altres vegades, simplement un país és ocupat per un altre que és antidemocràtic. O, com passa ha passat als Estats Units, un grup de persones d’extrema dreta guanya les eleccions, votat en democràcia

He descobert l’informe 2024 de l’Institut Varities of Democracy (V-Dem) sobre l’evolució de la democràcia al mon. He estudiat amb detall el mapamundi en colors de la pàgina 9. La part de població del globus terraqüi que viu en els països de règims democràtics, de color blau, en  les seves diferents tonalitats, és ínfima, des del blau marí, on es troben els països nòrdics, fins al blau cel, on suposadament la qualitat democràtica és menor. Els països escandinaus (Finlàndia, Suècia, Noruega, Islàndia i Dinamarca) s’han convertit en el poble d’Astèrix i Obèlix a la Gàl·lia, que resisteix la invasió dels romans.

Espanya no destaca per ser blau marí. No m’estranya. Justament ahir, en la inauguració d’una exposició a Girona, un amic que actualment és Senador a Madrid, d’un partit independentista, em va confessar que durant els dies posteriors a l’1 d’octubre de 2017 va descobrir que tenia el telèfon hackejat amb una sèrie de missatges estranys i compromesos, que ell no havia escrit.  Algú havia entrat al seu mòbil usurpant la seva identitat (vist del que son capaços els serveis secrets israelians, no m’estranya gens). M’ho va explicar en clau d’humor. Però amb això queda clar que Espanya s’ha guanyat el color blau cel a pols, i no el blau marí de Suècia. Espanya perd sempre davant Suècia, i no només a Eurovisió.

M’imagino al trio calavera, Trump, Zuckerberg i Musk, a la reunió de Mar-a-Lago tot jugant al golf.  Examinen el mapa mundi de colors de l’Institut V-Dem de la Universitat de Göteborg, igual que he fe jo, mentre es prenen una copa al Club, ( per als profans en la matèria, sapigueu que qui guanya la partida, invita els que perden)   Només els interessa els països de color blau ja que els altres colors del mapa ja estan agafats. I entre copa i copa,  decideixen quina part li toca a cadascú. Es pensen, i no van desencaminats, que són Stalin, Winston Churchill i Franklin D. Roosevelt, a la Conferència de Ialta de 1945, quan es repartien el món després de la Segona Guerra Mundial (ja hi som una altra vegada amb la Segona Guerra Mundial, dirà algun desocupat lector).

Trump es demana Groenlàndia i Panamà. A Elon Musk li ha tocat Europa. A les notícies que he llegit últimament sembla que es planteja donar impuls a la ultradreta europea.  A través de les xarxes socials i altres sistemes, que amb milions es poden fer moltes coses, intoxicaran la població ( i ben predisposats que estem a aspirar el gas tòxic) No trigarem gaire a veure que la ultradreta va aconseguint entrar als governs.

El nostre partit ultradretà de capçalera, Vox, admet haver rebut 9,2 milions d’euros d’un banc Hongarés proper a Orbán, i en els seus inicis d’un grup iranià.  A Catalunya Junts rebutja votar sempre en contra d’aliança Catalana com demanen els impulsors de cordó sanitari (no soc impulsora, però ho recolzo).  El llop ja ha posat la poteta.

Totes aquestes informacions, digueu-me paranoica, denoten una estratègia mundial en tota regla per a aconseguir que el 20% del color blau del mapa reverteixi en granatós. 

Què podem fer res nosaltres, pobres ciutadans de països democràtics? La sensació que m'envaeix en llegir les informacions del que preocupa els nostres polítics, de mails filtrats, de celebracions dels cinquanta anys de Franco, etc, és de que estem perduts i abandonats a la nostra sort. Els nostres polítics no s’adonen de l’arribada dels “Caminants Blancs” de Joc de Trons.

I Europa? Europa no està ni se l’espera. Les notícies que ens arriben no són gaire positives. Justament aquest darrer any he visitat dos capitals centreeuropees, Cracòvia i Budapest, i la impressió que em porto, és de que els europeus ens estem dedicant a viure la “dolce vita” sense ser del tot conscients del que ens ve a sobre. Una mica com el París de just abans de la invasió alemanya de l’any 1940 ( ja hi som pel tros amb la Segona Guerra Mundial!) Els parisencs omplien els teatres, els restaurants, les sales de festes, feliços, convençuts que l’exèrcit francès pararia els peus a l'alemany, com a la Primera Guerra Mundial. Però la crua realitat va ser que en trenta dies els alemanys es passejaven per sota la Torre Eiffel.

Mentrestant, he trobat una nova afició: veure, tal com si fossin les cotitzacions a borsa al web  "Infobolsa” , l’evolució del mapamundi de l’Institut V-Dem, que he descobert per poder escriure la primera entrada del blog de 2025. Vull anar comprovant alegrement i sense complexos com canvia de color.

El video

En espanyol

https://laisladelesbos2.blogspot.com/el video

En un sopar de fa uns quants  mesos em vaig ennuegar quan un bon amic em va preguntar què opinava sobre l’Alcaldessa de Ripoll. L'amic va suposar, erròniament, que jo hauria destinat un temps de la meva vida a pensar sobre el que ella pontificava. No se m’acudiria mai escoltar ni una paraula d’aquesta dona. 

 

La seva pregunta, però, denotava un interès cap al discurs de l’alcaldessa que em va sorprendre i alhora atemorir. Com, una persona catalana, independentista, amb casa a Sant Cugat del Vallès i la Cerdanya, que pertany al  2% dels més rics d’Espanya, podia tenir algun problema amb la immigració? I com és que podia arribar a pensar que una persona com l’alcaldessa li resoldria?. No em quadrava en absolut amb el perfil d’un possible votant  d’un partit d’extrema dreta. 

 

Vaig pensar que escriuria  una entrada sobre el tema però no ho vaig fer. Ara SÍ m’he decidit. No puc més. La cosa s'està anant de mare.

 

Corre per les xarxes un vídeo o reel que s’ha fet viral amb un discurs espantòs de l’alcaldessa. El qualifico de “espantós” sense haver-lo vist ni escoltat. Ni ho penso fer. Li ha arribat al mòbil al meu marit. He sentit la primera frase i ja m’he posat nerviosa. 

 

El meu marit s’ha hagut d’amagar a una altra habitació per a escoltar-lo perquè jo no el deixava. Em feia por que li passés el mateix que als protagonistes de la pel·lícula de terror  “The Ring” : tots els que vèien una determinada cinta de vídeo es morien misteriosament al cap de pocs dies. En el cas del present vídeo o reel  de l’alcaldessa, m'imaginava que qui escoltava el discurs, es transformava en una persona racista i homòfoba tal com una espècie de Hulk, esquinçant-se la roba i embogint. 

 

   

Em diràs, desocupat lector, que si no he vist el vídeo, com puc opinar sobre ell? Doncs senzillament perquè jo, sí jo, aquí on em veus, podria haver-li escrit el text. Sé perfectament com pensa l’alcaldessa de Ripoll, dona blanca i privilegiada del primer món.  L'alcaldessa i jo hem crescut al mateix hàbitat. Totes dues sabem el que volen sentir i escoltar els votants blancs del primer món: paraules tranquil·litzadores tipus “no estàs sol amb el que penses ”.

 

 

Són molts anys de cultura supremacista blanca entrant pels nostres ulls, de l'alcaldessa i meus. Hem estat adoctrinades des de ben petites pel cinema i la televisió ( les xarxes socials d’aquells anys). A les primeres pel·lícules del Far West  que recordo, els indis són els dolents i assassinen cruelment els colons blancs. Els únics negres que surten a les pel·lícules de Tarzan de  Johnny Weissmüller són els camàlics que carreguen a les seves esquenes l’equipatge dels blancs, i que òbviament són els primers a morir, estimbant-se per un barranc, perquè són així de ximplets.  També recordo un programa de televisió dels anys vuitanta de bromes amb càmera oculta. Les desafortunades víctimes de les bromes eren els negres de Sudàfrica en plena època de l’Apartheid. Per suposat ningú ens havia explicat que Nelson Mandela estava empresonat en aquell moment, ni del patiment d’aquelles persones sota el règim cruel de l’Apartheid. Els telespectadors només vèiem uns negres amb aparença de babaus que intentaven collir del terra un bitllet que es movia pel “vent”, mentre un fil invisible l’allunyava cada cop que el volien agafar. Ens pixàvem  de riure. Com no ser racista si ja des de ben petits ens ho han inoculat en vena?. 

 

Amb el seu llenguatge clar i català l'alcaldessa amaga les seves idees xenòfobes i populistes sota l’aparença de “seny català". Les anècdotes les converteix en generalitats i després inclou un parell de veritats òbvies entre un munt de mentides. Repeteixo que no he escoltat el vídeo, però sí algun de Trump i Hitler, i fan servir el mateix Manual de supervivència.

 

No acaba aquí el procediment, segons el Manual. Després es grava el discurs, es converteix en reel, s'impulsa a través de les xarxes pels robots especialitzats en aquests temes, i arriba a un munt de persones entre les quals es troben  l’amic de Șanț Cugat, el meu marit i  qui li ha enviat. La tempesta perfecta. 

 

Un munt de persones innocents  fan córrer aquests tipus de vídeos per les xarxes. Són bones persones que no es consideren racistes però que s’amoïnen quan veuen un hijab pel carrer, un negre a la consulta del metge, o una persona amb cognoms estrangers als jocs olímpics representant a Espanya... Tenen un gen rebel que emergeix a estones. 

 

A mi també em passa. Ja ho vaig confessar en l’entrada de 11 d'agost de 2022.   El que passa és que l’intento dominar.

lilladelesbos.blogspot.to ber or not to be

 

Per descomptat aquestes persones desconeixen que es comença enviant  reels entre uns adults suposadament assenyats, i aquests arriben a uns quants eixelebrats que acaben cremant mesquites, com recentment ha passat al Regne Unit. O  sinagogues, com va passar a l’Alemanya dels anys trenta del segle passat. La “nit dels vidres trencats” de 1938 els nazis van destrossar sinagogues, domicilis i botigues de jueus. Es considera actualment com la data d’inici de l’Holocaust. Vull pensar que l’alcaldessa de Ripoll desconeix que les seves paraules són el germen d’un futur genocidi. Ella no vol matar immigrants avui òbviament, però qui sap d’aquí uns quants anys, si arribés a un càrrec de poder més important, si començaria tancant-los en camps de treball per netejar els carrers d’immigrants, i després no sabria què fer amb tanta gent tancada i acabaria dissenyant un pla detallat d’extermini de persones en massa amb gas Zyklon i crematoris industrials per abaratir costos i temps? 

 

En el fons estic convençuda que l’alcaldessa només aspira ara mateix a tenir un lloc de treball ben pagat, mentre somia a convertir-se en la  Meloni o la Marie Le Pen de Catalunya. Una bellesa com La Meloni o una dona que podria ser la nostra padrina com la Le Pen no poden tenir idees perilloses  oi? Però darrera d’elles hi ha tota una maquinària de poder majoritàriament d’homes blancs. Elles són únicament un miratge, per dissimular. Quan els seus partits arribin al poder, els homes que maneguen els fils pel  darrera les enviaran amb una patada al cul a fer les feines de casa i a tenir fills. A elles tres i a totes nosaltres. A mi  a sobre, em prohibiran escriture aquest blog.  Ho vaig veure claríssim al llibre  “El cuento de la criada” de Margaret Atwood. L'escriptora ens avança com serà el món si arriben al poder aquestes ideologies. Però això serà motiu d’una altra entrada

 

Desocupat lector: voldria que amb aquestes quatre ratlles, ja veus,  pensessis que l’alcaldessa et dona informació massa òbvia, massa fàcil, per descriure i solucionar els suposats problemes de la immigració. No empadronant els immigrants, no els farà desaparèixer de Ripoll. Ni de Catalunya. No acollint menors no acompanyats no farà que tornin al seu país.  

 

 

No puc donar la solució (ni l’alcaldessa tampoc) a no ser quin problema tenen algunes persones amb els immigrants, però, desocupat lector, si t’arriba el vídeo, pensa que tu ets molt més intel·ligent del que ella es pensa.

Yad Vashem Photo Archive Les Juventuts hitlerianes varen destroçaar sinagogues, botigues i negocis jueus. La gent observa com un oficial nazi ataca un negoci jueu.

Nèmesi ( i no em refereixo al llibre de Jo Nesbo)

En castellano Laisladelesbos2.blogspot

 Nèmesi  

Tots pensem que tenim una nèmesi, un suposat enemic mortal del qual hem de defensar-nos a qualsevol preu. Aquesta nèmesi és imaginària, però nosaltres la veiem real, i el que és més greu, actuem com si existís de veritat. En el meu cas, la meva nèmesi és el mosquit tigre, i per a una amiga, les màfies okupes de pisos.

 

No visc a Kenya, on els mosquits causen problemes reals de salut com la malària, ni els mafiosos tampoc entraran al pis de la meva amiga, mentre ella està de viatge. Aquests individus coneixen perfectament el tipus d’habitatge susceptible de ser okupat: edificis embargats pels bancs, o construïts a punt per entregar als seus propietaris, o situats en barris degradats... Jo ara tampoc donaré pistes a aquesta gent... 

 

El mateix dia que la meva amiga feia venir els tècnics de “Securitas Direct” al seu pis, uns operaris entraven a casa meva per col·locar-me unes enormes mosquiteres. 

 

Goebbles, el ministre de propaganda nazi de Hitler, va saber utilitzar aquesta flaquesa humana per a les seves finalitats. Gràcies als seus mètodes i les seves mentides, els alemanys dels anys anteriors a la Segona Guerra Mundial consideraven que els jueus eren la causa de tots els seus mals, la seva nèmesi. El règim de Hitler va fer creure la població alemanya que, entre moltes altres mentides,  els jueus havien ajudat l’enemic per tal que Alemanya perdés la Primera Guerra Mundial. Una de tantes falsedats que el ministeri de propaganda nazi va predicar durant  aquells anys. I haig de dir que encara funcionen: una persona a la qual vaig explicar aquesta història recentment,  va  dubtar que pot ser era veritat...

 

L’enemic imaginari que utilitza la ultradreta és l’immigrant. És la causa dels infortunis  dels europeus. Canviem “jueu” per “immigrant” i tot quadra a la perfecció. Podem veure cada dia com els partits ultradretans fan servir al peu de la lletra el manual d’instruccions de Goebbles, però adaptat als temps actuals. Només cal obrir el mòbil o l’ordinador i  llegir tot de mentides, fake news o veritats a mitges, igual que les d’en Goebbles als anys trenta. I funcionen, vaja si funcionen. És que és tan fàcil donar soluciones simples a problemes complexos! A les eleccions em remeto.

 

https://aldescubierto.org/2021/01/01/asi-cumple-vox-los-11-principios-de-propaganda-del-nazismo-ideados-por-joseph-goebbels/

Fa uns dies vaig agafar un taxi a Cracòvia. El conductor va acabar explicant-me quina era la seva nèmesi: els “arabiens” que havien vingut d’Africa ( entre ell i jo no fèiem ni el primer curs d’anglès, però ens enteníem). En els cinc dies que vaig estar a Cracòvia no vaig veure ni un. Ni un!!! Per a ell, les imatges que li arribaven dels aldarulls de la Banlieue de París eren terrorífiques. Opinava que els immigrants havien de marxar de Polònia. Tenia por que al seu país  passés “el mateix”, que a França. No va ser fàcil frenar el meu marit que em demanava que li transmetés en anglès que afortunadament ells ja disposaven d instal·lacions preparades per ser ocupades pels immigrants ( en clara referència als camps de concentració d’Auschwitz-Birkenau que acabàvem de visitar). Jo també el vaig atacar, pobre noi. El vaig voler descol·locar dient-li que el veritable perill per a Polònia venia de l’est, no d’Àfrica. Putin tornaria a envair Polònia qualsevol dia. Rússia feia mesos que havia entrat en economia de guerra i per algun motiu seria. A més sempre ha suspirat Polònia. El taxista em va mirar ben sorprès, no s’ho esperava d'una turista. 

 

Pel que fa a la meva amiga, mentre sopava una nit d’estiu amb la seva família, un home va entrar a casa seva pel menjador, escalant els tres pisos de  la façana i els  va robar. No va ser un okupa. 

 

En el meu cas, una plaga de xinxes vinguda per no se sap on, pels endolls, per les sabates, ves a saber, em van cosir a picades al llit durant la nit, mentre els mosquits tigre s’ho miraven a l’altra banda de la mosquitera, morts de riure...

A dos mil quilòmetres

En castellà

A dos mil kilómetros blog Laisladelesbos2

A data d’avui,  a dos mil quilometres de distància de casa meva, direcció sud, pot ser jo ja no existiria. 

 

Desocupat i estimat lector, amb aquest començament tan contundent t’he deixat estupefacte. Ho sé i ho sento. Però, per una vegada, no m’estic referint a les guerres a Gaza i Ucraïna.

 

Tos érem coneixedors, jo la primera,  que molts tractaments mèdics que al primer món salven vides, al tercer món no estan a l’abast de la majoria dels malalts. Ho vàrem constatar amb les vacunes de la Covid. Mentre a Europa ens vacunàvem massivament, a l’Àfrica o Amèrica del sud els malalts morien als hospitals, i una variant del virus diferent es tornava a escampar pel món. Més recentment a l’Argentina, la vacuna contra el virus del dengue, només se la posen els argentins que poden pagar setanta euros. Als països pobres, on no hi ha sanitat pública que funcioni, les empreses farmacèutiques venen els seus productes a preu d’or als pocs malalts que els poden pagar, els quals s’han d’endeutar de per vida en el millor dels casos. 

 

Aquesta injustícia terrible, que tots acceptàvem com un fenonem inevitable de la naturalesa, ara em colpeja de primera ma per motius personals. Un medicament contra el càncer de mama com el “trastuzumad” no es pot subministrar a les dones africanes pels seus elevadíssims costos.

 

https://www.swissinfo.ch/spa/economia/pagar-para-sobrevivir-el-precio-mortal-del-cáncer-de-mama-en-kenia/48065934

Les afortunades malaltes de Kenya que poden arribar a operar-se i després tractar-se amb quimioteràpia, no poden acabar definitivament el  tractament amb “trastuzumad”, un inhibidor absolutament necessari que a Espanya sí és administrat a les malaltes durant un any. Per aquest motiu, l’índex de supervivència al primer món és més alt, com vaig constatar ahir justament. Tot prenent un cafè amb set companyes de feina, de les quals tres érem malaltes tractades a hospitals públics de Catalunya, vaig comprovar que dos d’elles ja disposaven de l’alta definitiva. Quin millor índex que aquest!

 

I certament, aquí em trobo jo, cada tres setmanes, a un Hospital públic del primer món, asseguda a una còmoda butaca donada per la Fundació Oncolliga de Girona, on una amabilíssima infermera o infermer segons el dia, m’injecta per via intravenosa el “trastuzumad”. I en aquells moments m’envaeix una immensa alegria perquè valoro l’esforç de la sanitat pública i del seu personal mèdic, per intentar curar-me, però alhora m’adono que aquella caríssima bossa groga que penja al meu costat, no es podrà posar a les dones de Kenya, i que no podran finalitzar el seu tractament.

 

Em sento com el soldat Ryan a l’escena final de la pel·lícula de Steven Speilberg “Salvar al soldador Ryan”. Ja saben els desocupats lectors seguidors d’aquest blog que m’interessa la història sobre la Segona Guerra Mundial. Sempre trobo connexions amb el present. A la pel·lícula de Spielberg, el President dels Estats Units signa tres telegrames adreçats a la Sra. Ryan: li anaven a  comunicar la mort de tres dels seus quatre fills que es trobaven lluitant al front de guerra. El President decideix donar ordres als seus generals per retornar a casa el fill que encara és viu. Molts soldats americans moriran a la pel·lícula per intentar trobar i rescatar el soldat Ryan, al desembarcament de Normandia. A l’última escena de la pel·lícula, ( atenció Spoiler), un Ryan ja vell viatjarà amb la seva família al cementiri americà d’Omaha Beach a Normandia. Agenollat davant les tombes dels que van morir per rescartar-lo, els explica que durant la seva vida ha intentat ser digne del que es va lluitar per ell. Així em sento jo. Em pregunto què he fet jo per merèixer aquest privilegi com no sigui haver nascut aquí, simplement. 

 

No fa gaires anys, a Cancerland, el país imaginari on ha darrerament havia viscut l’escriptor Paul Auster, una malaltia igualava reis amb súbdits. Per les nostres televisions  desfilaven les imatges del Xa de Pèrsia,  del rei Hussein de Jordània, o de la cantant Rocío Jurado, quan tornaven a casa en un avió medicalitzat, derrotats i decebuts, després d'haver intentat curar-se en les millors clíniques dels Estats Units. Però ara la investigació i els avenços recents contra la malaltia han beneficiat majoritàriament els malalts de Cancerland del primer món.

 

Tot sovint comparteixo la sala d’espera de l’hospital amb algunes dones immigrants. No puc evitar pensar, alleujada, que gràcies a que han emigrat a Catalunya i viuen i treballen aquí, rebran un millor tractament mèdic que en el seu país d’origen. Ho sento així, tot i que pot ser té un component paternalista, colonialista o inclús un pèl racista... aquest pensament tan maco. Els desocupats lectors ja saben que sóc conscient que a vegades se m’escapen rampells racistes perquè tinc el gen,  tot i que jo l’intento dominar. 

 

http://lilladelesbos.blogspot.com/2020/07/to-be-or-not-to-be.html 

M’agradaria que els ciutadans de Catalunya que es troben a la sala d’espera dels nostres hospitals valoressin d’una manera positiva el que hem aconseguit com a país o com a societat, però sospito que no és així. 

 

Parlo amb familiars i amics sobre aquests temes i un temor contra els immigrants que utilitzen la nostra sanitat s’apodera d’alguns d’ells. Veuen en aquestes persones malaltes immigrants la causa de que la sanitat pública no funcioni. Per ells, els retards, els col·lapses, la manca de recursos, són causats pels immigrants de la sala d’espera o d’urgències. Així de senzill. No se’ls acut pensar que a vegades front els nostres hospitals hi ha uns gestors ineptes, per exemple, com vaig constatar de primera mà al Servei d’Urgències una vegada, i així m’ho varen fer saber per escrit des de la direcció de l’Hospital Josep Trueta de Girona quan vaig formular la queixa. És molt més fàcil i senzill culpabilitzar dels nostres problemes el pobre i l’estranger, que no a un mal directiu, un mal gestor o un polític que privatitza la sanitat.

 

He hagut d’escoltar opinions de persones cultes i de nivell social alt que pensen que aquests immigrants només venen a Catalunya  per aprofitar els nostres serveis, com una espècie de turisme mèdic similar al dels pacients rics de la Clínica Teknon o la Barraquer de Barcelona, on els prínceps d’Aràbia Saudí són tractats. Opinen que com que no hi ha recursos per a tots, aquest sistema públic no es podrà mantenir amb els estàndards de qualitat que ara gaudim.  

Jo no puc aportar dades econòmiques que contradiguin aquestes opinions, però les persones que m’han fet arribar aquests judicis un pèl xenòfobs  tampoc me les han aval.lat amb cap informació tècnica o econòmica. Sospito que es tracta de la simple constatació a la sala d’espera d’un hospital.

 

Amb ciutadans que pensen d’aquesta manera, ho tenen molt fàcil els partits polítics d’extrema dreta per arreplegar vots apel·lant els nostres instints neantheratls que tan fàcil són de exacerbar... L’enemic és el jueu, a l’Alemanya nazi dels anys trenta del segle passat, o l’immigrant, al segle XXI. L’extrema dreta sempre té solucions fàcils a “problemes” complexos.  Es comença no empadronant els immigrants per què no puguin utilitzar els nostres serveis, i se’ls acaba muntant en un tren cap als camps de concentració.

 

Cal que l'Administarció doni tot tipus d’informació i dades a la societat sobre aquests temes perquè si no, els “caminantes blancos” de Joc de Trons s’apoderaran d’ Europa a les properes eleccions del 16 de Juny.

 

L’investigador Luis Gimeno, especialista aragonés de Medicina Familiar i Comunitària :

“Ampliar la atención sanitaria a inmigrantes ni satura ni endeuda el Sistema Nacional de Salud”.  

 http://saludineroap.blogspot.com/2021/02/uso-de-la-sanidad-publica-por-la.html

El politòleg holandès  Hein de Haas en diferents entrevistes:

“Los inmigrantes no acabaran con el estado del bienestar. Ni la derecha ni la izquierda quieren entenderlo.”

https://www.elmundo.es/la-lectura/2024/05/20/6646430efc6c83a06e8b45bc.html

La ONG Medicos del Mundo :

És fals que les persones immigrants col.lapsin els serveis d’atenció primària ja que l’utilitzen menys que els autòctons.

http://www.medicosdelmundo.es/derechoacurar/8-mitos-y-mentiras-sobre-inmigracion-y-sanidad/ 

Mentrestant,  jo acabo de decidir que, si puc, tornaré a visitar el cementiri americà d’Omaha Beach a Normandia.