Des de fa dies trobo a faltar més informacions sobre l'assalt al Capitoli dels Estats Units.
Els dies posteriors a l'atac llegia tot allò que es publicava, ansiosa de novetats sobre el tema. Per una vegada que m'interessa aprofundir en una notícia, les televisions només retransmetien les mateixes imatges, una i una altra vegada, com en un bucle, sense una anàlisi profunda del que estava succeint. Vaig trobar que els periodistes no estaven a l'alçada del moment històric que estava passant als Estats Units.
Ara, a més, constato que només han transcorregut quatre setmanes des de l'atac i ja sembla una notícia caducada.
Aquelles històriques imatges semblaven un "previously" a la sèrie de ciència ficció de la cadena HBO " El cuento de la Criada", però en directe i sense guionistes. Els actors estaven improvitzant per a major glòria del director de la sèrie.
Com és que ara ja no interessa el tema? Vàrem quedar saturats de les imatges?
Amb el clic del ratolí els ciutadans passem les pàgines dels diaris al nostre ordinador i canviem les nostres preocupacions cap a on ens direccionin les grans cadenes de notícies a nivell mundial, com aquells ocells que volen junts en sincronitzada harmonia formant figures en el cel. Ara cap aquí ara cap allà...cap a on ens diguin, ja sigui el retard de les vacunes, les eleccions, o qualsevol immundícia amb la que ens obsequien els canals de televisió com Tele 5.
Quina va ser la meva primera inquietud en contemplar aquella riuada de gent fanàtica, volent visitar el Capitoli, sense cap guia turístic, però metralleta en mà com a ticket d'entrada?. Que el desastre tan temut finalment havia arribat, i també que calia revisionar la sèrie d'HBO per saber cap a on irien...els trets!
Fa quatre anys jo reia com una boja escoltant els discursos de Trump. Dos coses se'm van quedar gravades d'aquells dies. La primera, que després d'escoltar les bajanades que el ja ex-president deixava anar durant la campanya electoral, estava absolutament convençuda que Trump no guanyaria les eleccions. La segona, el resultat d'un experiment periodístic de la televisió nordamericana el qual em va reafirmar en aquesta idea: un personatge com Donald Trump no podia ser President d'un país com Estats Units. El reportatge consistia a entrevistar els seguidors de Trump quan sortien eufòrics després d'escoltar el seu discurs. Cap d'ells qüestionava el munt de mentides o mitges veritats del seu candidat. Els seus votants se les crèien, o se les volien creure. Els era indiferent. Els periodistes els preguntaven què opinaven sobre unes frases que suposadament havia dit Trump durant el míting. Aquelles famílies, aquells joves, avis, aquells americans blancs, estaven totalment d'acord amb ell, "obviously" . A continuació els periodistes els informaven que la frase no pertanyia a Trump sinó a Adolf Hitler. Aquells futurs votants de Trump no quedaven ni mig sorpresos.
"- Ah, quina gràcia..jajaja. Quina brometa eh? "
Gent normal i corrent, que d'entrada haurien dit que Hitler era un monstre, ara votarien Trump sense cap complex. Jo encara reia veient leș cares absurdes dels votants.
Ara bé, tot va acabar en un drama quan, inexplicablement per mi i per Hillary Clinton, la seva contrincant a les eleccions, aquell personatge perillós les va guanyar. Vaig queda ben fumuda, igual que Hillary, que del disgust va tancar-se a casa seva quinze dies amb els gossos, sense veure a ningú.
Què ha passat durant aquests quatre anys de Trumpisme? Doncs que fins a l'assalt al Capitoli jo encara pensava que tot havia anat prou bé. Trump, en definitiva no havia atacat Iran amb cap mísil nuclear, no havia provocat cap guerra civil ni cap crak de la borsa a nivell mundial, i semblava que marxaria de la Casa Blanca, fent soroll però no gaire. Quin nivell d'exigència, mare meva!
Com que havia estat amb por durant tot el seu mandat, preocupada per què els Estats Units es convertissin en Gilead, l'Estat imaginari on transcorre "El cuento de la criada", poc a poc havia anat deixant de pensar en un suposat desastre mundial.
Amb el resultat de les eleccions de 2020, estava ben cofoia per què finalment els americans (uns quants) havien fet fora ( per poc) aquesta espècie de Jesus Gil ianqui. Podia haver estat pijtor, pensava jo.
Ara, entre d'altres esquelets al seu armari, cinc persones mortes durant l'atac pesen sobre la consciència de Donald Trump. Irònicament quatre d'elles pertanyien al seu bàndol, i han mort justament pel culpa del seu líder. No tinc el més mínim dubte que ell, els seus seguidors i votants no se senten en absolut responsables. Ni de tot el patiment que han provocat durant aquests quatre anys a molts ciutadans del seu país les seves polítiques. Puc imaginar a l'impresentable ex-president jugant al golf a Miami i fent plans per a concórrer novament a les properes eleccions.
Consti en acta que alguns sí el considerem culpable de la seva mort. Descansin en pau aquelles cinc persones la mort de les quals es podia haver evitat. Tan de bo l'impeachment " tiri endavant. I ens informin cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada