Apocalipsi

 

 

Dissabte no vaig tenir una millor idea que entrar en un supermercat de Platja d’Aro. Sóc originària del poble i sabia perfectament a què m’enfrontava anant-hi en ple mes d`'agost. Les meves ties i cosines que viuen a Platja d'Aro tot l'any coneixen perfectament la data de l'arribada de la marabunta. Igual que el protagonista del llibre  “La pell freda” envoltat  de criatures estranyes en una illa, i atrinxerat a la seva cabana, elles no surten de casa fins finals d'agost.

Jo  necessitava aprovisionar-me de vitualles, i tal com una lleona al Serengueti, vaig sortir de cacera per a la meva família. 

Ja m’estava penedint de la idea quan intentava aparcar el cotxe. No hi havia cap plaça d'aparcament lliure. Vaig haver de fer voltes i voltes fins aconseguir-ne una, això sí, ben lluny de la porta d’entrada.

 

Amb un sol espatarrant a l’aparcament vaig agafar un carretó i vaig entrar al supermercat. Una onada de vent del Nord em va envoltar un cop vaig travessar la porta automàtica. Vaig transportar-me al dia de l’Apocalipsi final.

 

Igual que jo, un munt de turistes havien tingut la mateixa idea. Ens trobàvem tots als passadissos del supermercat omplint els carretons fins a dalt de menjar com si no hagués demà i xocant com en uns autos de xoc. Els dependents del supermercat no donaven a l’abast col.locant novament enciams, tomàquets (carbassó l’havien exhaurit per cert). La peixateria feia basarda:  caixes enormes plenes d’orades, de seitons: cinc peixaters darrera el taulell i una multitud davant esperant la tanda. Una bacanal de menjar, d’envoltoris de plàstic, de consum, una orgia del despropòsit, una situació idèntica a un “Black Friday” dels Estats Units.

 

No vaig poder evitar sentir una convulsió i crec que vaig tenir una espurna d’odi als meus ulls, sí, heu llegit bé, odi (confiteor) cap a  ells, no com a turistes, sinó com a humanitat devoradora, consumista, igual que una plaga de llagostes.

 

I sí, jo també em trobava al mig de tot l'espectacle i en formava part. No m’haig d’amagar de res. Recordeu que no sóc Rebecca Sommer, l'activista que salva refugiats al Mediterrani. Jo critico molt, opino, escric aquí, però no em col.locaré davant del supermercat amb una pancarta bramant contra el consumisme, el turisme desbordat, i la mala distribució de la riquesa.

 

Vaig tornar a casa carregada de provisions i reflexionant sobre els meus sentiments d’odi en entrar al supermercat, els quals m'havien provocat una nafra al llavi.  Vaig constatar quan fàcilment qualsevol persona podia autoproduir-se aquells mateixos pensaments cap a d’altres grups de persones: immigrants, gais, lesbianes, feministes, consumidors desaforats, occidentals... I com eren de perillosos, si aquestes persones escoltaven polítics que els enaltien.

Quan endreçava la compra vaig escoltar per televisió la terrible notícia que una persona d’Estats Units havia entrat a un centre comercial de Texas i havia matat més de vint persones. Em vaig quedar de pedra.

 

Efectivament, un supermercat ple de gent que odies (una mica o molt) (siguin consumidors desaforats  o hispans com a Texas)  és un detonant per prémer el gatell d’una pistola. Els teus sentiments més obscurs afloriran si et trobes en un supermercat en hora punta. La diferència amb aquell assassí de Texas és que jo sóc conscient que són les reminiscències de quan érem animals ( dinosaures, micos o lleones al Serengueti) i se’m va passa ràpid. A més de no tenir accés a una arma fàcilment com als Estats Units.

Així em trobo avui: amb una nafra al llavi. No vaig fer cas de la meva tia. Quan els turistes marxen a finals d’agost, ella surt de casa  i torna a anar a als supermercats de Platja d’Aro. Així evita tenir males idees.