dilluns, 1 d’abril de 2019

Quan calmin els mals vents, tornaré



Portada del llibre de la Pilar Francés, "Quan calmin els mals vents, tornaré"


Des de fa temps, i ho saben la meva família i amics, vull visitar alguns dels indrets del sud de França que conformen la "ruta de l'exili" republicà. Començaria per trepitjar la sorra de la platja d’Argelers, on els francesos van instal.lar de pressa i corrents alguns dels mig mil.lió de refugiats republicans; després  continuaria amb la visita a la Maternitat d’Elna, i acabaria al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera.

Cada any penso a apuntar-me a les rutes que organitza el Museu d'Història de Girona però, quan m'adono, ja ha passat el dia o aquell diumenge tenia altra cosa a fer. I no he trobat ningú prou interessat en el tema que em vulgui acompanyar quan ho he demanat. Es tracta d’una excursió especial i emotiva, i no vull anar sola. Entre aquestes i d'altres excuses no he anat encara, i mira que tinc ganes!.

Alguns amics em pregunten el motiu del meu interès per l'exili republicà, si no tinc cap familiar exiliat. Jo tampoc ho entenc, la veritat.
Però tal com la protagonista del llibre “El azul de la Virgen” de Tracy Chevalier, que pateix i viu en el seu propi cos els dolors físics i mentals d'una noia del segle XVI, jo també vaig plorar sobre la tomba d'Antonio Machado, el nostre poeta estimat i desgraciat, quan vaig visitar-la ja fa uns quants anys. No sé què em va passar. Suposo que va influir l'estat de deixadesa en què es trobava. També tinc  altres moments "blaus de verge", com quan travesso la frontera de La Jonquera direcció França. En el cotxe i mirant a través de la finestra no puc evitar pensar, en blan i negre, en les caravanes d’exiliats, soldats d'Incerta glòria derrotats, mares amb nens, avis, embarassades...Els imagino fugint l’any 1939 sota els avions italians i alemanys que els bombardejaven. Total,  per anar a caure... a l'infern d’Argelers.

Amb tots aquests antecedents, quan la Pilar Francès em va dir que havia escrit un llibre sobre el seu avi i l’exili a França, vaig pensar que segur que m’encantaria,  i així ha estat. "Quan calmin els mals vents, tornaré" és el llibre que havia estat esperant sobre aquest tema. I no m'ha defraudat en absolut.

El llibre és un autèntic homenatge als seu avis Josep i Pietat, a tota la seva família, i de retruc als exiliats del la guerra civil . I també als que es varen quedar a Catalunya. No va ser fàcil per a ningú. A través d’en Josep Francès els lectors vivim en primera persona totes les misèries que els exiliats varen patir en el seu dia a dia als camps de concentració i les de després com a treballadors forçosos i fugint del nazisme. Amb el llibre he après també que va haver exiliats que varen marxar en vaixell.

He pogut posar nom a les fotografies i imatges tantes vegades vistes. Com va dir l'escriptor Jaume Cabré a la presentació del seu llibre “Jo confesso” a Gerri de la Sal, a la qual vaig tenir la sort d’assistir, necessitem els personatges dels llibres, que donen veu i ànima a totes aquestes persones. L’avi Josep, però, no és un personatge inventat, sinó que va existir. I tal com diu la Pilar Francès, tot el que s’explica en el llibre és autèntica veritat. No hi ha res inventat. A través d’en Josep coneixerem els patiments i misèries de les persones senzilles, que varen participar en la guerra civil espanyola, perquè era el seu deure, que van perdre aquesta guerra i que varen pagar un preu massa alt sense haver tingut gaire a veure en el conflicte.

Aquest llibre també m’ha fet pensar en el personatge real de "El monarca en les sombras” de Javier Cercas. Com la Pilar Francès va fer, també Javier Cercas va investigar sobre la vida del tiet de la seva mare,  Manuel Mena, i va intentar esbrinar per què un noi de 18 anys va decidir allistar-se al bàndol en aquest cas el  nacional, i morir per les seves idees, equivocades, però les seves.


Retornant al llibre de la Pilar Francés, haig de dir que m’ha agradat també perquè ens transporta a un Sant Feliu de Guíxols d’altres temps, al poble mariner que un dia va ser, al temps dels primers turistes de famílies burgeses, i a la meva estimada Conca. Jo també estimo aquell Sant Feliu que vaig conèixer quan anava a l'Institut, i que ja no existeix.


Quan acabeu de llegir el delicat llibre, que conté també unes precioses i entranyables fotografies i cartes familiars que la Pilar ha tingut el gust de mostrar-nos, quan hagueu tancat la contraportada,  només us demano una cosa: dediqueu un petit instant a pensar que aquesta història no s’ha acabat. L’avi Josep viu encara. Es troba a l’illa de Lesbos...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada