Carrer La Rutlla de Girona

 

 

 

De matinada surto a caminar. Em llevo aviat sense problemes, tot i que aquests dies de finals d'octubre ja és negra nit quan surto i ... quan torno. Intento fer-ho tant com puc. Ho recomano totalment per al cervell. Per al cos ja és una altra història si serveix.  Després d'haver fet exercici durant una hora i en companyia de les meves amigues, em sento com nova. Si afegim una dutxa calenta i un cafè, no puc demanar més. I després vaig a treballar eh!

Avui, després d'acomiadar-me de les altres esportistes al carrer caldes de Montbui, he decidit tornar cap a casa seguint el carrer la Rutlla.  ( No diré on visc com comprendreu). 

Aquest matí contemplava algunes de les cases del final del carrer la Rutlla  que amenacen ruïna. Sempre havia pensat que estaven buides De sobte s'ha obert la porta d'una d'elles. Ha sortit una senyora gran i jo, encuriosida per l'hora que era (7.30)  i per la senyora, he ficat el nas just en el  moment que tancava la porta. He quedat sorpresa perquè no hi havia rebedor sinó que directament des del carrer s'accedeix a la sala d'estar de la casa (sofà, tele etc).  He comprovat que l’habitació era molt pobre, amb pocs mobles antics, però no antiquari... Hi havia una taula braser encesa, amb les brases que brillaven en la foscor. Sí, avui ja feia fred a la ciutat de Girona, ciutat rica.

He seguit una estona la senyora pel carrer la Rutlla direcció centre. Finalment  l'he  avançat i ella s’ha perdut en la foscor. M'ha fet una pena immensa.

Quan he tornat a la meva casa, calentona perquè  he programat la calefacció que s'engegui una miqueta just quan arribo, per dutxar-me sense passar fred, m’he pres el café. Avui no he sigut feliç.

A la tarda he anat a la farmàcia i hi havia comprant davant meu un marroquí vestit de paleta ( ho conec molt vé aquest unifrome pel meu pare) i ha pagat quasi més de 20 euros per les medicines. Ha preguntat per què eren tan cares i el farmacèutic intentava explicar-li que una de les capses eren antidepressius per l’ansietat.  També m’ha fet pena aquest senyor malalt que s’havia de pagar les medicines.

A  prop de casa viu gent com aquesta senyora que pot ser no passa gana però sí fred, o aquest senyor que no pot accedir a la sanitat pública i s’ha de pagar les medicines de la seva butxaca.

Pobres energètics, en diuen, malalts pobres...  També a la meva ciutat.

Plaça Catalunya de Girona finals d'octubre 2018