dissabte, 7 d’abril del 2018

La mort d'un ciclista



Aquesta setmana ha mort un ciclista alemany a Mallorca quan ha estat envestit, juntament amb tot el seu grup, per una conductora que anava en un cotxe tot terreny i drogada. Hi ha dos ciclistes més del grup, ferits i en estat molt greu. A hores d'ara desconec si han sobreviscut a l'accident. Tota la resta de companys del grup també van resultar ferits lleus. Vaig veure per televisió les imatges de les restes de les bicicletes i vaig queda esgarrifada de com devia ser l'atropellament.

Aquestes notícies em retornen a la casella de sortida en un pols que mantinc amb el meu fill. Estic en cerca i captura d'un esport que no sigui competitiu, que el pugui practicar amb amics i que no es lesioni. Ell va provar la bicicleta i li va encantar, i jo em vaig negar rotundament a que practiqués aquest esport precísament per aquest tipus de notícies. ( 33 morts ciclistes a Espanya al 2016, 44 al 2017 segons La Vanguardia) .

Li he suggerit la bicicleta de muntanya però a ell li agrada la de carretera. Diu que les dos modalitats no tenen res a veure entre si, que amb la bicicleta de carretera es pot desplaçar a pobles preciosos del voltant de Girona,  que les carreteres i el paisatge urbà del Gironès són impresionants. Per a desgràcia meva té un grup d'amics que va cada cap de setmana. És una lluita constant que mantinc amb ell. El meu fill encara és menor d'edat i per ara el marcador va al meu favor, però quan sigui independent, la seva mare lleona de la sabana ja no el podrà protegir dels depredadors que hi ha fóra,  i segurament s'acabarà comprant una bicicleta i es posarà a la carretera.

Sóc una mare del primer món que protegeix exageradament el seu cadell dels pocs perills que existeixen al món occidental.

Fa dies vaig escoltar  en un programa de televisió l'entrevista feta a un refugiat somalí que vivia a Noruega. Es dedicava a fer d'entrenador de futbol femení i portava una vida molt feliç. El que més li agravada i valorava de la nova vida a Noruega era el fet de poder sortir al carrer i no tenir por que algú el disparés. Segons ell, nosaltres els occidentals no valoràvem el fet de poder deixar que els nostres fills sortissin al carrer a jugar i que no hi hagués violència. Precísament ahir vaig poder veure a Celrà l'escena d' un grup de tres nens petits negres de vuit o nou anys  creuant la carretera nacional que travessa el poble amb les seves petites bicicletes, sense els seus pares, i sense casc ( el meu fill no ha agafat mai la bicicleta sense casc ni quan tenia tres anys) . Vaig pensar en els seus pares que els deixaven sols sortir de casa i creuar la carretera, pot ser estaven treballant, no sé....Però segurament tot és relatiu segons d'on  vinguin aquells nens o els seus pares. Si han viscut situacions de violència als seus països d'Àfrica, com el ciutadà de Somàlia, segurament creuar la Nacional II per Celrà no deu suposar per als seus pares cap tipus de perill.

I mentre jo cada matí observo passar pel Barri Vell de Girona grups de ciclistes estrangers d'arreu del món, que esmorzen a les cafeteries hipster  del costat de la meva feina, un adolescent del primer món no pot agafar la bicicleta de carretera del seu pare perquè la seva mare (hiper protectora?) del primer món considera un perill per ell circular amb els seus amics per les precioses carreteres que envolten Girona, paradís dels ciclistes d'arreu del món.

Quins dubtes existencials oi?



Fotografia de Pere Duran "Nordmedia"



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada