La tornada

Aquest blog té una vida relativament curta, des del gener de 2016, però ja va nèixer desfasat. Segons m’informen, els blogs ja no estan de moda des de molt abans del 2016. A l’era d’internet tot passa a la velocitat de la llum. 

Sempre faig tard. Fa uns anys, si algun dia anava a la neu, demanava la roba d'esquí a la veïna de dalt. Quan em vaig decidir recentment a comprar-me l’equipació ( gràcies al Decathlon) va resultar que just quan torno a casa amb les bosses de la roba, ( contenta com Pretty Woman per Rodeo Drive) per la telvisió alerten que les estacions d’esquí catalanes no trigaran gaire a tancar definitivament per manca de neu a causa del canvi climàtic.  

Tot i així, desocupat lector, intentarem seguir amb el blog fins que la crisi dels refugiats passi totalment de moda per què s'hagi solucionat.

Les portades dels diaris s'han oblidat d'ells i semblava que jo també, com alguna desocupada lectora m'ha recriminat. No era així.

Aquest estiu una noticia ha passat despercebuda incrustada al costat d'altres. Crec que de manera interessada òbviament.. Suposa un pas mes enllà en la normalització a la nostra vida de la desesperada situció dels refugiats. La vull fer ressaltar en aquest blog perquè m'ha impactat molt però ha tingut molt poc ressó. Els refugiats ja no estan lluny de casa nostra. A Algecires s’ha construït el primer camp de refugiats d’Espanya. Tot i així encara juny de Catalunya. Però encara que estiguessin a La Jonquera no ens traurien la son. A Israel els camps de refugiats que Trump vol deixar d’ajudar econòmicament, es veuen des del sofà de casa d’alguns assentaments i us puc assegurar que els israelians fan la seva vida amb normalitat. Com aquí.

 

Em considero una privilegiada, ja ho sabeu: visc al primer món, la meva família té salut i jo tinc feina. Em puc dedicar a escriure aquest blog.
 

He visitat aquest estiu un país del tercer món i he vingut molt impressionada. La model Judit Mascó afirmava en una entrevista que ella solia anar cada any una temporada a Africa  a ajudar, però per pur egoisme. Perquè després d’haver estat ajudant a persones necessitades, ella rebia més d’ells del que ella donava a canvi. Durant uns mesos ella era feliç perquè qualsevol problema, greu i no tan greu, no la preocupaven en absolut. Aquesta sensació i estat de benestar durava pocs mesos. A la boràgine del dia a dia al primer món, tot tornava a preocupar-la. Malahuradament jo no he anat a ajudar si no de visita. He tornat amb una imatge de mi mateixa que ni la bruixa de la Blancaneus em supera al mirall. Des que he arrivat, una pregunta molt inquietant em supera: què he fet jo, per merèixer ser una privilegiada i viure al primer món? És la segona vegada que torno d'una visita al tercer món en un avió i amb la sensació que fujo en estampida, que els abandono a la seva sort,... Esperem que com a la Judit Mascó, aquesta sensació, de vergonya en el meu cas, se’m passi en els propers mesos.

 

Aquest estiu tmabé he llegit l'últim llibre de Paul Auster "4,3,2,1". El protagonista,  Archie, que  podria ser el mateix escriptor,  afirma que només publicarà després d’haver escrit, rectificat, rellegit i madurat el text durant molt de temps. Em vaig posar vermella com un tomàquet: jo, que faig intro a la primera de canvi   a " lilladelesbos" ....

És el que tenen els blogs, i per això passen de moda. És literatura efímera d’aquella que el desocupat lector oblidarà.

No us oblideu, però, de les persones amb veritables problemes i sí oblideu els vostres.

INTRO.

 

La mort d'un ciclista

Aquesta setmana ha mort un ciclista alemany a Mallorca quan ha estat envestit, juntament amb tot el seu grup, per una conductora que anava en un cotxe tot terreny i drogada. Hi ha dos ciclistes més del grup, ferits i en estat molt greu. A hores d'ara desconec si han sobreviscut a l'accident. Tota la resta de companys del grup també van resultar ferits lleus. Vaig veure per televisió les imatges de les restes de les bicicletes i vaig queda esgarrifada de com devia ser l'atropellament.

Aquestes notícies em retornen a la casella de sortida en un pols que mantinc amb el meu fill. Estic en cerca i captura d'un esport que no sigui competitiu, que el pugui practicar amb amics i que no es lesioni. Ell va provar la bicicleta i li va encantar, i jo em vaig negar rotundament a que practiqués aquest esport precísament per aquest tipus de notícies. ( 33 morts ciclistes a Espanya al 2016, 44 al 2017 segons La Vanguardia) .

Li he suggerit la bicicleta de muntanya però a ell li agrada la de carretera. Diu que les dos modalitats no tenen res a veure entre si, que amb la bicicleta de carretera es pot desplaçar a pobles preciosos del voltant de Girona,  que les carreteres i el paisatge urbà del Gironès són impresionants. Per a desgràcia meva té un grup d'amics que va cada cap de setmana. És una lluita constant que mantinc amb ell. El meu fill encara és menor d'edat i per ara el marcador va al meu favor, però quan sigui independent, la seva mare lleona de la sabana ja no el podrà protegir dels depredadors que hi ha fóra,  i segurament s'acabarà comprant una bicicleta i es posarà a la carretera.

Sóc una mare del primer món que protegeix exageradament el seu cadell dels pocs perills que existeixen al món occidental.

Fa dies vaig escoltar  en un programa de televisió l'entrevista feta a un refugiat somalí que vivia a Noruega. Es dedicava a fer d'entrenador de futbol femení i portava una vida molt feliç. El que més li agravada i valorava de la nova vida a Noruega era el fet de poder sortir al carrer i no tenir por que algú el disparés. Segons ell, nosaltres els occidentals no valoràvem el fet de poder deixar que els nostres fills sortissin al carrer a jugar i que no hi hagués violència. Precísament ahir vaig poder veure a Celrà l'escena d' un grup de tres nens petits negres de vuit o nou anys  creuant la carretera nacional que travessa el poble amb les seves petites bicicletes, sense els seus pares, i sense casc ( el meu fill no ha agafat mai la bicicleta sense casc ni quan tenia tres anys) . Vaig pensar en els seus pares que els deixaven sols sortir de casa i creuar la carretera, pot ser estaven treballant, no sé....Però segurament tot és relatiu segons d'on  vinguin aquells nens o els seus pares. Si han viscut situacions de violència als seus països d'Àfrica, com el ciutadà de Somàlia, segurament creuar la Nacional II per Celrà no deu suposar per als seus pares cap tipus de perill.

I mentre jo cada matí observo passar pel Barri Vell de Girona grups de ciclistes estrangers d'arreu del món, que esmorzen a les cafeteries hipster  del costat de la meva feina, un adolescent del primer món no pot agafar la bicicleta de carretera del seu pare perquè la seva mare (hiper protectora?) del primer món considera un perill per ell circular amb els seus amics per les precioses carreteres que envolten Girona, paradís dels ciclistes d'arreu del món.

Quins dubtes existencials oi?





Fotografia de Pere Duran "Nordmedia"

Dedicat a les nostres mares

La meva mare va tocar fons una vegada quan era jove. Es va sentir vexada com a DONA.

A principis dels anys seixanta, ella i la meva tia van decidir guanyar uns cèntims collint cotó. Es van apuntar a collidores de cotó i van pujar a un autobús ple de dones amb les que conviurien durant dos mesos.

Només sentar-se a l'autobús ja no els va agradar el que van veure. Imagino a dues noies senzilles i ben educades, ( ni un crit, ni una paraula malsonant a casa dels meus avis) que no havien sortit mai de casa seva ni del poble, assegudes  enmig d'un grup de persones molt mal parlades i amb un llenguatge molt barroer. Impossible baixar de l'autobús. Haurien de conviure durant dos mesos amb aquelles noies.

Doncs totes aquelles noies van collir cotó sota quaranta graus, al mig dels camps la província de Còrdova, amb el cos i cara tapats totalment, per no respirar l'aire sec i contaminat del cotó, i per no tenir una insolació. A més portaven guants que no devien complir les mínimes normes de seguretat en el treball per poder collir la flor del cotó sense punxar-se. A la meva mare li sagnaven constantment els dits quan treia la flor. Aquestes penositats no la molestaven. Era jove, tenia tota la vida per davant i sentia que podia amb tot.

FEINA MOLT DURA PORTADA A TERME PER DONES.

Dirigia el grup de dones collidores un capatàs (HOME).  Aquest tipus va resultar ser un masclista ( paraula que va descobrir la meva mare de gran, en aquell moment la meva mare ni sabia el que significava aquella paraula) molt mal parlat.

 Aquest impresentable capatàs que les controlava mentre treballaven és el que la va molestar més de la feina. No parava de recriminar-les si paraven un momento a agafar aire, les insultava, els feia comentaris vexatoris, fastigosos, amb la total intenció de fer-les sentir que no eren res.  Aquell home no fotia ni brot mentre elles treballaven de sol  a sol (literalment) en aquella feina tan dura.

Un estúpid sense cap categoria moral que arribava a l'extrem de deixar anar ventositats davant d'elles tot rient. Sí, jo ara ric una mica mentre ho escric, i de fet algunes dones beneites també li reien la gracieta. Però la meva mare, la meva tia i la majoria de les altres noies del grup treballaven en silenci dolgudes i ultratjades en el més profund del seu cor, mentre observaven el penós espectacle del tirador de pets masclista.

Quan la meva mare va tornar a casa i va cobrar el sou dels dos mesos de treball, havent inclús dormit al ras, va descobrir que havia guanyat cèntims suficients per comprar-se unes sabates i....res mes. Li havien pagat una misèria. Li havien ROBAT per ser dona,a ella i a totes les dones del grup de collidores de cotó.

Aquell moment va ser el punt d'inflexió que la va fer decidir a fer un tomb a la seva vida. Igual que Vivien Leight a "Allò que el vent s'endugué" v agafar amb la mà un grapat de sorra andalusa i va decidir que no mai més l'explotarien. Va agafar una maleta ella soleta i va venir en tren a Barcelona a treballar.

Va ser una dona molt valenta per la seva època. Com tantes altres. Espero que els meus fills aprenguin d'ella.

Aquí, 8 de març de 2018, tenim a les noves generacions de dones de la familia manifestant-se per la mateixa Barcelona a la que va arribar la seva àvia i tantes dones treballadores  molts anys després.



La meva mare m'explicava aquesta història sense utilitzar cap paraula malsonant per descriure aquell estúpid home. Herència dels meus avis.

 

Existeixo

Certament els mitjans de comunicació han oblidat els refugiats.  És un fet constatable des de fa un temps.  Altres notícies ocupen les portades dels diaris o dels telenotícies.  De tant en tant un reportatge, un  titular de la guerra a Síria, o dels rohignya. Quan no  una informació distorsionada per confondre més al personal en l'era de la postveritat: útlimament comprovem que els mitjans volen criminalitzar les ONG que ajuden els refugiats.

Si no se'n parla dels refugiats, no existeixen. I si no existeixen, no importa que morin.

Durant la segona guerra mundial  es van construir 42.500 camps de concentració, guetos, fàbriques de treballs forçats i altres llocs de detenció al llarg d'Europa, des de França a Rusia. En total, entre 15 y 20 millones de persones van morir o van estar internades en centres des de l'any 1939 ( o abans) fins el 1945,  segons l'últim estudi del Museu de l'Holocaust de Whashington. La majoria de la població europea ho desconeixia, perquè els diaris i les ràdios no en parlaven aquells anys. Fins i tot hi ha alemanys que diuen que no sabien res del que passava als camps de concentració del davant de casa. És possible. No sé. Tota aquesta terrible informació es va saber després de la guerra, no durant la guerra. 

 

Tampoc Europa va voler saber res d'aquestes misèries en els anys posteriors a la guerra perquè es volia reconstruir Europa i mirar endavant. Fins els anys setanta les històries de l'Holocaust no van arribar a interesar la majoria de la població. Els meus pares, (i  molts alemanys ) ho van descubrir amb la sèrie de televisó protagonitzada per Meryl Streep i James Woods "Holocaust" . Llavors van existir els jueus i el seu drama.

 

No sé si coneixerem d'aquí a uns anys les grans atrocitats que estan passant  als camps de refugiats del nord d 'Àfrica, o als camps de Jordània, o el nombre de cadàvers flotant al Mediterrari. No ha de trigar gaire que descobrirem horroritzats les xifres de tot els que els mitjans de comunicació en ple segle XXI, ens han amagat, o nosaltres no hem volgut saber.

Necessitarem una sèrie de televisió per fer-nos conmoure.

 

.

Camps de concentració francesos per a espanyols republicans a França.

(imatge: http://todoslosrostros.blogspot.com/)

 

 

Guerra i pau

Llegeixo les paraules del papa Francesc en la seva primera missa de l'any 2018 des de la Plaça de Sant Pere al Vaticà,  i en comptes d'animar-me perquè algú important com ell es recorda dels refugiats, em deprimeixo profundament.

El papa ha demanat a les institucions i als polítics que es garanteixi als refugiats un futur de pau. Mare de déu senyor.!!

Són paraules tan buides, tan sabudes, pronunciades des del balcó de la basílica de Roma,  que m'han acabat de convèncer del que ja he dit alguna altra vegada: que el gravíssim problema de la situació humanitària dels refugiats s'ha enquistat a Europa,  el meu món.  Els camps de refugiats ja formen part del paisatge quotidià de la nostra vida a Europa, com a Israel els refugiats a la franja de Gaza,  tal han semblat les paraules del papa.

El papa Francesc és igual d'innocent que una nena ( o sigui jo) que assitia a missa els diumenges a Platja d'Aro. Mossèn Pere feia participar els nens i nenes a la missa, des de cantar o llegir, fins a parlar en públic. En el moment de les pregàries tots els nens havíem d'acostar-nos al micròfon i demanar alguna cosa important per a nosaltres. Jo no canviava mai el discurs i cada setmana demanava que no hi hagués més guerres al món. No sabia quina era la guerra en concret que en aquells anys de la meva infància estava en curs, però em semblava un petició prou important per llançar-la cap al cel.  Eren paraules clares i també solemnes, pronunciades ben alt a través micròfon i que s'elevaven a Déu des de l'església de Platja d'Aro.

La història m'ha demostrat  sobradament que Déu ( Jahvé o Al·là ) és sord. Els desocupats lectors ja saben  que he tingut ocasió de viatjar a Jerusalem recentment ( entrada de l´onze de desembre),  i he visitat l'església del Sant sepulcre on Jesús va ser crucificat i va pujar al cel. Després de tants anys de pregàries a Deu per què posés fi a les guerres,  a Déu no se li acut res més que arreglar el mòbil del meu marit. El meu home fart de reiniciar i engegar l'aparell cada dia des de que vam arribar a Israel, el va fregar sobre la roca on representa que Jesús va ser embalsamat per ser enterrat. Ell havia observat  que els peregrins fregaven samarretes, fotos, bolígrafs, etc sobre la pedra. En aquell instant el mòbil va ressuscitar després de 3 dies sense funcionar.  Els altres companys de viatge no sabíem com agafar-nos la situació! No ens vam atrevir ni a riure. Va ser el nostre petit miracle a Terra Santa. Un guia de peregrins ja ens havia advertit que tot era possible a Terra Santa i efectivament així va ser.

Quina lectura podem fer de tot plegat? Que no hem d'oblidar l'illa de lesbos aquest 2018 perquè Déu sí ho ha fet.

Esperem que en aquest nou any es solucioni la situació dels refugiats! No he pogut evitar que la nena que porto a dins torni a tocar els nassos a Déu ( o a qui sigui) amb les guerres i les paus al món. Perquè... poques coses més podem fer, oi?

Tristesa per Israel

He visitat Israel recentment. Per aquest motiu les notícies i les imatges d'intifades i manifestacions  a l'esplanada de les mesquites de Jerusalem d'aquests dies les sento molt properes. Reconec els llocs de moltes de les imatges que surten per televisió. Jo he estat allà no fa més d'un mes. Vaig poder viatjar també a Cisjordània i vaig veure els assentaments jueus i el vergonyós mur que separa Israel de Cisjordània. Impressiona molt. També vaig recórrer els diferents barris de la part antiga de Jerusalem, inclòs el musulmà. Vaig constatar que conviuen en pau  musulmans, jueus, cristians, i turistes.

Trump, aquest Frankestein que han votat els americans, des dels del seu allunyat despatx oval de la Casa Blanca, i còmodament assegut en un  sofà estampat amb flors,  ( perdoneu però m'imagino així l'escena) ha premut el botó vermell i l'afortunat ha estat... Israel, com podia haver-li tocat a Síria, Afganistan o Iemen, la llista és interminable. El president nord-americà ha decidit aquesta setmana que traslladarà l'ambaixada dels Estats Units des de Tel Aviv a Jerusalem. Naturalment els palestins de la franja de Gaza i de Cisjordània  han expressat la seva disconformitat, com sempre fan, amb pedres i amb morts.

Quin deu haver estat el motiu de Trump per voler encendre la flama del Pròxim orient? Segons sembla poden haver estat des de pressions dels lobbys jueus americans fins a interessos  electorals dels evangelistes, grans finançadors de la campanya de Trump.  O tan sols ho ha anunciat per fer oblidar a l'opinió pública nord-americana tot allò relatiu al seu gendre amic dels russos.

Qui ho sap?  La veritat no importa. No hi podem fer res.

Aquella regió, aquella terra àrida, aquell desert, no mereix la mort dels 4 palestins, danys col·laterals de l'anunci de Trump. ( Ni dels milers de persones dels dos bàndols que han mort des de la creació de l'Estat d'Israel l'any 1948). Us ho dic jo que he estat allà.

Després de 5 dies a Israel en qualitat de turista es pot arribar perfectament a una altra conclusió: els jueus no marxaran mai més d'allà. Benjamin Netanhiaju, el primer ministre d'Israel, té tota la raó quan diu que Europa ja pot anar traslladant les seves ambaixades a Jerusalem. Jerusalem és israelià de facto. Encara que existeixi  el barri musulmà a Jerusalem, encara que Cisjordània estigui a 8 quilòmetres de Jerusalem, encara que els israelians estiguin rodejats de països àrabs, cal reconèixer l'Estat d'Israel perquè fa temps que existeix, i no marxaran ja d'Israel.  Els palestins ho haurien d'assumir, tot i que crec que ja ho tenen coll avall.

Són simples impressions d'una turista.

Al Mur de les lamentacions de Jerusalem vaig veure jueus de tot el món resant i pregant. Unes pedres que porten a Israel 2.000 anys. Els soldats/nens israelians, amb poc més de divuit anys, ballen i canten al Mur la nit del Sàbat més contents que un pèsol, metralleta en mà..... Segur que aquest anunci de Trump tampoc els ha fet gaire gràcia, tot i que ells ja han crescut en aquest ambient de pre-guerra des de la creació de l'Estat d'Israel l'any 1948.

Pugeu a la fortalesa Massada, situada en un turó elevat enmig del desert de Judea,  i observeu la rampa que van haver de construir els romans per conquerir-la. Quan el general romà (Peter O'Toole a la pel.lícula Massada) va aconseguir entrar, no va trobar cap supervivent, excepte una iaia i uns nens. Tots els jueus es van suicidar abans de convertir-se en presoners.  A continuació mireu el desert de Judea, Jordània a l'altre costat del Mar mort, i les grans banderes blanques amb l'estrella de David onejant.

És en aquell moment que comprendreu que efectivament els israelians no marxaran mai d'Israel, que cal reconèixer l'estat d'Israel i buscar una solució per als milions de refugiats palestins.

Estant allà, vaig recordar les impressions dels soldats de l'exèrcit Roig quan van aconseguir entrar a Alemanya a finals de la Segona Guerra Mundial. Descobrien estupefactes les precioses cases, camps de conreu i jardins dels pobles alemanys, sobretot de la part de Prússia ( per desvalisar-les a continuació)  i es preguntaven entre ells què havien anat a buscar aquells nazis a la miserable Unió soviètica, per què havien mort tants alemanys per un país tan pobre com el seu. No ho entenien.

Doncs jo tampoc ho entenc amb Israel. No cal morir per un desert, que és la major part del país, i per unes pedres, per molt sagrades que siguin, ni pel Mur ni per la Cúpula de la Roca. No donem més voltes ni provoquem més morts: que tots els països traslladin les ambaixades a Jerusalem sense cap més mort palestí ni jueu, si us plau. I negociem la pau.

POLÒNIA



ciutadans polacs fugint dels nazis i de les tropes russes

Desocupat lector, segurament t’estàs preguntant on estic aquests dies, si a l’illa de Lesbos o perduda. Com molts altres catalans, des del dia 1 d’octubre no dormo bé i tinc atacs d’ansietat. Estic malalta.

Durant aquest mes he intentat seguir els esdeveniments polítics a través de la premsa. Sé que són moments històrics i decisius, però m’han superat. Malhauradament la història d'aquests dies l'hauré viscut a través de les persones que em parlen i em comenten. I estic segura que la informació serà tan distorsionada com la que li arriba a la gent a través de la premsa polititzada.

En una actitud impròpia de mi he decidit no escoltar més les notícies per televisió ni mirar internet. Vaig llegir les indicacions que  María José Campanario va rebre del seu psiquiatra i em van semblar força assenyades: apagar l'aparell de televisió. Segons la revista “Hola”, aquest estiu Maria José Campanario, l'actual dona de Jesulín de Ubrique ha estat ingressada en un centre de salut mental. La primera dona de  Jesulín, Belen Esteban, i tota la caterva de periodistes de Tele 5, es van dedicar tot l‘estiu, amb gran audiència, a parlar i comentar l'estat de salut de la pobre dona. El seu psiquiatra ho va tenir clar.  

Des del dia  10 d’octubre, data en què es va declarar la independència però diferida, i moment en què vaig sentir una por terrible pel què li pogués passar a Catalunya, no miro  televisió ni internet. Les notícies sobre refugiats han desaparegut totalment, i només hi ha un monotema a la premsa que em provoca ansietat.

M’he dedicat a llegir molt aquests dies. Sense ser psiquiatra, ho recomano  encoratjadament. Però també s’ha d’anar en compte amb l’elecció.

Vaig recuperar de la llibreria del menjador el voluminós llibre d’Antony Beevor “La segunda guerra mundial” que havia deixat a mitges. En el capítol  anomenat “ La destrucció total de Polònia , setembre – desembre de 1939¨ se'm van posar els pels de punta.

Us faré un resum i no patiu que serà molt breu.

Els dies previs a la invasió de Polònia per part de Hitler, 1 de setembre de 1939, la propaganda de guerra nazi  es va intensificar fins al punt que els polacs van ser convertits per la premsa nazi en els causants de la invasió contra el seu propi país. Els nazis van publicar informes manipulats que parlaven de l’opressió a la que es veien sotmesos un milió d’alemanys en terres polaques. La premsa alemanya constantment i en els dies previs a la invasió de Polònia, es feia ressò falsament de persecucions de les minories alemanyes a Polònia. En definitiva a Hitler no li va quedar més remei que envair Polònia....

Com deia el meu amic historiador Ivan en la visita al camp de concentració de Sachsenhausen, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Els polacs van esperar que Gran Bretanya i França, tal com havien promès, els ajudessin a contrarrestar l’atac alemany, però aquestes grans potències els van abandonar  a la seva sort. En 17 dies tota Polònia estava ocupada d’oest a est. Molts pilots britànics de la RAF de Gran Bretanya van sentir autèntica vergonya del seu país. Stalin es fregava les mans. Els refugiats van fugir cap a Romania.

Us he ressaltat les conclusions a què arriba Antony Beevor. La història ja sabeu que sempre l’escriuen els vencedors i per tant tot és interpretable i qüestionable. Però tot i així, la lectura d’aquest capítol m’està tornat paranoica.

Em sembla que hauré de buscar per internet el nom del metge de “la campa” a veure si ara tampoc podré dedicar-me a la lectura...

Si em permeteu torno a transcriure la frase de Hannah Arent :

"És propi de la història de la naturalesa humana que tot acte executat una vegada, i inscrit als annals de la humanitat, continuï essent una possibilitat molt després que la seva actualització hagi passat a formar part de la història"- (Hannah Arendt: Eichmann a Jerusalem: Un estudi sobre la banalitat del mal)"
 

La tinc gravada amb foc.

Els caminants blancs

Aquests últims temps convulsos i per què no, històrics, amb notícies sobre persones empresonades per suposadament haver comès delictes com per exemple “de sedició”, quan fins i tot en Piolin sap el veritable motiu; uns temps difícils en què els periodistes informen sobre persones detingudes per  "imprimir material electoral”, ens transporten a un llenguatge i unes formes d’altres èpoques.

Com en aquella película, "El sisè sentit", protagonitzada per Bruce Willis, on aquell pobre nen deia mig mort de fred, "en ocasiones veo muertos", en aquesta última setmana he pensat en més d'una ocasió:

- "En ocasions sento una esgarrifança al clatell".

Sorprenentment he viscut en directe, i no per televisió, l'escorcollament per la Guàrdia Civil durant tot un dia d'un edifici de la Generalitat, i us puc assegurar que impressiona: els guàrdies civils drets, quiets davant la porta, prohibint la circulació pel carrer Ciutadans de Girona, tot  ple càmeres de televisió, ciutadans cridant davant els pobres agents, creant una gran escenificació teatral amb una clara intenció: atemorir la ciutadania.

Jutges i  fiscals, guiats pel govern de Madrid ens han enxerinat a tots plegats: molta gent ha sortit al carrer per demanar que aquestes persones detingudes sortissin de la presó. Gent que mai ho hauria fet. 
 

Desocupat lector : Et mereixes i ens mereixem tot el que està passant aquests dies. Per hipòcrites. Fa temps que aquests mateixos fiscals i jutges d’altres èpoques campen pels jutjats i tribunals de l'Estat Espanyol, quan no pels centres de poder. Aquests mateixos jutges van  expulsar de la carrera judicial el jutge Baltasar Garzón per haver investigat els crims del franquisme. Van imputar en Pepe Rubianes i l'Albert Om per injúries a Espanya tan sols per haver dit en Rubianes en un programa de TV3  que Espanya s’anés a “la merda " . Això sol va ser motiu suficient per portar-lo al jutjat a declarar. Afortunadament van ser absolt. No van tenir la mateixa sort aquells dos titellaires del Retiro de Madrid, que en una representació de malgust  davant nens van mostrar unes titelles aixecant un rètol que deia “Gora Alka-eta”. O aquella jove madrilenya condemnada a dos anys de presó per un  delicte d’enaltiment del terrorisme. Es va riure en un tweet de les víctimes del terrorisme inclòs el Ministre franquista Carrero Blanco, motiu suficient per anar dos anys a la presó.

Llavors ningú va sortir al carrer d'una manera tan contundent com en aquests darrers dies. Que no eren situacions que clamaven al cel? Ara sí que sortim oi? Doncs ara ja és massa tard.

Són aquells mateixos jutges i fiscals manipulats  els que ara tanquen persones de Catalunya per les seves idees.

Al meu parer, ara és més greu que fa quaranta anys: Abans aquests governants no enganyaven ningú: tothom sabia que vivia en una dictadura i que si una persona imprimia propaganda electoral, anava a la presó. Sense embuts. Clar i català. Al pan pan y al vino vino. Ara aquestes persones poderoses que ens governen des de Madrid s’emplenen la boca de lleis i articles per fer-nos creure que tot és legal, que estem en una democràcia. O pot ser és que Espanya una anocràcia?.

Sí, anocràcia. Aquí deixo la paraulota per a una propera entrada

 

I mentre tot això succeïa a Catalunya, la meva filla, que es troba estudiant a Berlin, em truca ben amoïnada. Jo, que només tinc al cap les notícies del Referendum, penso que em truca per les imatges que li arriben de Catalunya la tranquil·litzo immediatament : 

 -   No pateixis filla, que aquí a Catalunya tot està en calma.

-     No mama. No pateixo per les notícies que arriben de casa. És que a Alemanya un partit d'extrema dreta ha aconseguit 90 escons al Parlament alemany en les eleccions de diumenge.

M'explica que els berlinesos de la part occidental estan molt emprenyats amb els de la part oriental, l'antiga República Democràtica alemanya, que és on el partit ultradretà ha tingut més bons resultats electorals. La Petra, la senyora alemana amb qui s' està la meva filla, està tan indignada que clama al cel per què es torni a aixecar el mur. Sí el mur. Els nazis han tornat a entrar al Parlament i això l'avergonyeix i l'aterroritza.

Com a fan endimoniada de “Joc de trons“  que soc, he recordat l’últim capítol de la setena temporada. Mentre totes les famílies dels set regnes de Ponent, els Lannister, els Baratheon, els Targaryan, els Strak,  es diputen a mort el Tron de Ferro, els Caminats Blancs, l’autèntic perill que ve del Nord i que ho arrasarà tot, s’acosta a Ponent.

L'utradreta europea a hores d'ara no ens preocupa ni ens fa por, perquè el seu odi és focalitzat als turcs, pensem, que consideren els causants de tots els mals d'Alemanya. Però oblidem que Alemanya està plena de treballadrs espanyols i catalans, que a per a ells som el mateix. Tinc el terrorífic presentiment que passarà el mateix que  amb el jutge Garzon, Rubianes o els titellaries. Fins que no tinguem el problema de l'ultradreta al costat de casa, no ens preocuparem.
 

I nosaltres aquí, rient pels descosits dels creuers del Piolin, cridant pel carrer que volem votar, i una mica al Nord d'Europa els Caminants blancs han entrat al Reichstag alemany, com a l’any 1933.

Nem parlant.