El seguidor o seguidora habitual d’aquest blog haurà constatat que el cinema forma part del seu ADN. M’ho faig venir bé per entatxonar qualsevol pel·lícula a “Lilladelesbos” a les primeres de canvi. Tan aviat plagio un títol per a l ‘entrada del dia, com m’atreveixo analitzar les diferències entre els actors anglesos i els americans tot fent perdre el temps al desocupat lector.
Avui no serà diferent.
Últimament m’he dedicat a revisar pel·lícules antigues que em van agradar. Qualsevol cosa és bona per fer l’estruç i evadir-me del soroll de les terribles notícies que ens envolten. No ho he aconseguit, com es veurà a continuació.
Tot buscant per les plataformes em vaig “topar” amb Topol, l'actor israelià protagonista del musical “El violinista en el tejado”, (1971). Amb la primera cançó "If I were a Rich Man" em vaig tele-transportar, mai més ben dit, al sofà de casa de la meva infància, tal qual Michael J. Fox a "Regreso al futuro".
Vaig descobrir que la història es situa a Ucraïna els anys anteriors a la Revolució Russa, a l'època dels pogroms. Aquella nena asseguda davant del televisor als anys setanta desconeixia tot aquest entorn. Només tenia interès per una ínfima part de la història; els mals de cap d’un pobre patriarca jueu amb tres filles que, cantant i ballant, decideixen contravenir la seva voluntat per casar-se enamoradíssimes de tres candidats del tot inconvenients: un revolucionari comunista perseguit pels homes del Tsar, un sastre encara més pobre que ells, i un gentil... vés quins defectes ! Però si eren perfectes!
Em vaig adonar tristament que el context històric de la pel·lícula ( Ucraïna, guerres, jueus, persecucions, refugiats ) em perseguia tot i jo buscar fugir del tema amb un musical.
“El violinista en el tejado" es va representar inicialment als teatres de Broadway. Em va intrigar el fet que aquesta història singular, que passa a Ucraïna a principis del segle XX, hagués interessat el públic d’una ciutat tan cosmopolita com Nova York. A la mateixa època, als anys seixanta, a Nova York s’estaven produint musicals de temàtica ben diferent i universal com Cabaret, Jesucrit Superstar, Hair o West Side Story.
Vaig bussejar per internet i la resposta que vaig trobar en diferents webs jueus em va sorprendre ( o no tant) com segurament et passarà a tu, desocupat lector. Els productors musicals de Broadway, molts d’ells jueus, provenien d’aquella part d’Europa central majoritàriament, com molts altres jueus emigrants que s’havien instal·lat a Nova York a principis del segle XX. Aquells jueus estaven constatant que la seva religió i les seves tradicions s’estaven diluint enmig de la cultura nord-americana. Van propiciar aquesta història senzilla, basada en un conte de l’autor rus d’origen jueu, Sholem Alecheim per enviar un missatge: Jueus de Nova York, recordeu d’on venim i què ens pot passar si no ens mantenim units.
Aquests productors també s’havien traslladat a Califòrnia i havien invertit en el negoci de l’entreteniment de principis de segle. Varen començar a fer pel·lícules mudes i varen fundar Hollywood, anomenat també “Jewishwood”. Recordeu tots aquests noms? Wiliam Fox (20th Century Fox), Louis B. Mayer, Joseph Schenk y Samuel Goldwyn (Metro-Goldwyn-Mayer), Adolph Zukor y Jesse Lasky (Paramount), els germans Cohn (Columbia), els Warner ( Warner Bros)...
Uns dies després de veure “El volinista en el tejado” i de descobrir “Jewiswood” vaig mirar la sèrie de televisió “The offer”, (2022), que narra les vicissituds de producció i rodatge de la pel·lícula de gàngsters més important de tots els temps: “ El padrino”.
En un dels capítols, una de les protagonistes, una empresària de Los Angeles d’origen jueu, explica que no compra whisky irlandès perquè durant la Segona Guerra Mundial Irlanda va ajudar l’Alemanya nazi. I es va quedar tan ampla, ella... i el guionista de la sèrie. Aquesta frase de 10 segons no em va passar desapercebuda. Jo ja em trobava en guàrdia a causa de la descoberta dels productors jueus de Broadway i Hollywood.
Davant una mentida tan evident, em vaig adreçar d’immediat a la wikipèdia per comprovar si hi havia alguna part de veritat en la frase ( sempre les grans mentides estan basades en una ínfima part de veritat per aconseguir l’efecte perfecte). La història d’Irlanda d’aquells anys és tan convulsa, tan complexa, que no em veig capaç, ja no d’explicar-la ara mateix resumida en aquest blog, sense adormir el desocupat lector, sinó tan sols d’entendre-la. La Irlanda dels anys trenta intentava mantenir la seva recent independència de Gran Bretanya (sense Irlanda del Nord). Els seus dirigents van tenir contactes amb l’alemanya Nazi igual que el príncep Eduard d’Anglaterra va visitar Hitler, igual que l’empresari de cotxes nord-americà Henry Ford va assessorar els nazis per facilitar la “solució final” de la manera més econòmica i barata. Irlanda no va ser l’excepció, però a un nivell en absolut comparable a altres fets de països afins a l’Alemanya Nazi. Fer de l’anècdota una frase tan demolidora ( “ va ajudar els nazis” ) pot provocar que alguns teleespectadors de la sèrie ( una nena de deu anys per exemple) es quedin amb la idea planera d’una Irlanda, molt catòlica, que va actuar contra els interessos i les vides dels jueus. No va ser així, ni molt menys.
Amb el que havia descobert sobre el violinista i l’empresària de Hollywood vaig decidir revisar la llista de pel·lícules de context jueu, que varen ser importants per mi (moltes) i que ( ara, a aquestes alçades de la meva vida ) m’havien programat el cervell. Pel·lícules que ens varen tocar a tots la ment i el cor. Reconeguem-lo.
Els llistat de pel·lícules amb històries sobre l’Holocaust és infinit. Moltes d’elles són obres mestres. Recordem només algunes: "Exodus" “ La vida es bella”, “La lista de Schindler”, “Shoah”, “El niño con el pijama de ralles”, “Los chicos del coro”, “El pianista”,... Impressionant.. Totes estan puntuades amb més d’un 7 a “Filmafinity”...i totes incrustades en el meu ADN i en el de molts ciutadans.
Són hores i hores de cinema. Estic absolutament programada per compadir el poble jueu tota la meva vida. També he contagiat els meus fills. Les generacions futures estan alliçonades. Els missatge bàsic subjacent a totes les pel·lícules està sa i estalvi: Amb el que ha patit el poble jueu, té dret a defensar-se dels dolents de la manera que cregui més convenient.
Els espectadors d’aquestes pel·lícules som els mateixos dels dels teatres de Nova York als anys seixanta després d’assistir a la representació del musical “El violinista en el tejado”.
Vet aquí el motiu, entre d’altres, pel qual Europa no actua contra el genocidi que està cometent l’Estat d’Israel contra el poble palestí. No són qüestions econòmiques, geopolítiques, o que Europa ja no té cap poder polític, no. Les raons de la passivitat dels nostres dirigents ( i de nosaltres) cal buscar-les en el guió de tantes pel·lícules sobre jueus. El missatge està incrustat al cervell de Macron, Stamer, Metz, Meloni, Ayuso, i de mi per suposat
El final de la pel·lícula “ El violinista en el tejado” és demolidor ( atenció Spoiler) Els habitants del poblet jueu han d’abandonar les seves cases. Fan les maletes i carreguen les seves vides sobre les esquenes mentre els soldats del Tsar vigilen que el poble quedi buit.
L’escena d’aquelles pobres famílies duent a sobre totes les seves pertinences enmig de la fred i dels camps nevats de l’estepa infinita, cap a un destí incert és impressionant. No vaig parar de plorar. La música i el violinista no van ajudar a calmar-me.
Jo era conscient que no plorava per la pel·lícula. Era pels palestins, perquè acabava de veure la mateixa escena, actual i demolidora, a la televisió.
M’adonava claríssimament que els humans no hem après res del nostre passat... ni de les pel·lícules. Que era inconcebible per mi que fossin justament els jueus els que provoquessin aquest horror. On eren el pianistes de Varsòvia, els nens del cor o els del pijama de ratlles, on era el capità Paul Newman per dir alguna cosa al respecte ?
Mentre em queien les llàgrimes vaig recordar una informació que havia trobat per internet al voltant de la pel·lícula. La primera ministra d’ Israel als anys seixanta, Golda Maier, va veure la pel·lícula juntament amb Topol, l’actor israelià protagonista. Segons la premsa d’aquells anys, ella va plorar a l’escena final, ja que provenia d’una família del centre d’Europa que havia patit el mateix que els protagonistes.
Què diria Golda Meier de les imatges dels palestins, a pocs quilòmetres de casa seva, carregant les poques coses que els queden i dirigint-se a un destí que ni ells ni ningú saben? Que opinaria sobre que les víctimes del passat són els botxins del present?
Alguns genocidis del s. XX
(*)Utilitzaré la definició que genocidi efectuada al Judicis de Nuremberg i pensada òbviament per identificar el que havia patit el poble jueu per part dels nazis: ”L extermini de grups ètnics i nacionals perpetrada contra la població civil dels territoris ocupats amb la intenció de destruir ètnies, sectors de la població i grups nacionals ètnics o religiosos”.
Desocupat lector, apel·lo al teu criteri per no fer cas de la frase “Una mort és una tragèdia però una xifra només és una estadística” i mira'ls bé. Han tingut igual ressò en el cinema? Decideix tu mateix, desocupat lector.
Quanta raò !!! sembla que els israelites hagin oblidat el seu passat no tant llunyà .
ResponElimina