Com es tradueix "bollos" al català?

Avui "Optimot" m'ha fallat. Sense cap mena de dubte.*

 

Recentment he visitat el poble on van néixer els meus pares, que es troba al Valle de los Pedroches. Casar-me i tenir fills ha suposat un impàs de concretament vint-i-quatre anys. No era conscient que haguessin passat tants anys des de l’última estada. M'han passat volant. He anat acompanyada de la meva filla perquè volia que conegués la família cordovesa, i també els orígens dels seus avis, ara que ja que no els tenim entre nosaltres.

Quan era petita m'encantava anar al "pueblo" per Nadal a visitar la família que encara quedava allà. El trajecte en cotxe trigava 18 hores des de Platja d'Aro.  Sortíem de matinada. La meva mare fabricava un llit als seients de darrera el cotxe per a la meva germana i per a mi: omplia l'espai dels peus amb maletes, col·locava una manteta a sobre de tot,  i les nenes dormíem plàcidament en aquell matalàs improvisat. Riu-te tu ara de les cadiretes de seguretat dels nens als cotxes!.

 

El soroll de la ràdio del cotxe ens despertava a mig matí: aquell català que sortia de la ràdio, tan estrany i diferent del meu, que jo em pensava que era un català mal parlat, juntament amb els camps de tarongers que vèiem per la finestra del cotxe, m’indicava que travessàvem València. Allà enmig dels camps paràvem les estovalles  per esmorzar. La meva mare havia preparat la "merienda" de la que mai faltava el termo de cafè. El meu pare aprofitava per pispar algunes taronges. No cal dir que la meva mare s'enfadava molt i discutien. Les nenes quan ja ens vàrem fer grans li suplicàvem que no les agafés. Jo tenia terror que no sortís un pagès i li disparés un tret, com a les pel·lícules. Però el meu pare no ho podia evitar: ell era com Ulisses, i les taronges les seves sirenes particulars. El meu pare, que havia patit gana i misèria a la infància, no trobava que fos tan greu collir quatre taronges. Amb els anys aquesta anècdota ha passat a formar part de les històries de l'avi que ens fan riure a tots quan les expliquem. Avui dia aquelles taronges seductores estan ben protegides per una reixa i no es mengen a Espanya, sinó que s'exporten. 

Arribàvem al pueblo negra nit per una carretera fosca i solitària. L’únic cotxe que transitava a aquelles hores era el nostre. Ara en diuen d’aquella zona espai protegit de contaminació lumínica. A mi em feia por que el cotxe no punxés una roda i ens quedéssim al mig de la foscor, i sols. Ens rebien la germana de la meva mare, el seu marit, i els cosins, els únics del pueblo que no havien emigrat a Catalunya. Les dues germanes s'abraçaven i ploraven de emoció. Inevitablement el meu pare s'enfadava sempre amb aquells plors que no entenia. Segons ell, es tractava d'un moment de celebració, de joia. Jo llavors no ho sabia, però amb el temps he comprès que no ho era exactament: hi havia tota una tristesa de dos germanes separades a mil quilòmetres de distància.

I quins menjars tan bons que preparaven aquells dies les dones de la casa, la meva mare, la meva tia i la meva àvia materna: galldindi, porc senglar i llebre de les que caçava el meu tio, garrí (lechoncito), torreznos, bacallà arrebossat, morcilla feta  casa.  A mi el que més m’agradava eren les migas tostàs. I quins dolços tan diferents dels de Catalunya: bollos, roscos amb sucre, perrunas, flors i cagajones. I què no diríem del pa andalús que anàvem a buscar a la casa/fleca tan perfumada a farina del costat de casa de la meva tia.

En ple segle XXI la meva filla i jo hem arribat al pueblo en el tren AVE, directes i propulsades des de Girona. Aquell poblet compta ara amb una estació del tren d’alta velocitat, en mig de camps d'oliveres i alzines. Semblava una pel·lícula de ciència ficció, nosaltres dues soles arribades a l'estació de tren futurista, buida, i també negra nit. Però allà estaven els meus tiets per recollir-nos, els mateixos que ens rebien en aquells Nadals de fa tants anys. I jo, filla de la meva mare, he vessat les mateixes llàgrimes, barreja de tristesa pels que no hi són, i d'alegria, i novament incompreses, aquesta vegada per la meva filla, que és neta del seu avui.

Altres dos germanes de la meva mare, i que viuen a Catalunya, també s’estaven de vacances aquests dies amb els meus tiets al pueblo. La casa de la meva tia s’ha omplert dones alegres: allò semblava un aquelarre de bruixes. Hi havia només un home, el meu tiet, al qual les cinc dones fèiem anar amunt i avall a la nostra,  sense cap queixa, sempre amb un somriure.

 

No us podeu imaginar què ha significat per mi  assaborir novament tots aquells plats preparats per les meves ties. Ara que els meus pares no poden cuinar-me’ls, he tornat a retrobar les olors i el gustos d'aquells temps de felicitat de quan jo no era òrfena. L’olor ha transitat perfectament dins el meu cervell per trobar cadascuna de les escenes de la meva infància amb els meus pares.

 

Aquests dies també he pogut visitar l’única germana  viva del meu pare, de més de noranta anys, que m'ha reconegut només de veure'm entrar per la porta. He descobert que les cosines que eren jovenetes i nenes petites, alguna ja és àvia, i d'altres estan enfeinades, en plena voràgine de cuidar nens petits i treballar. Tinc cosines que munten empreses de pastissos, cosines que el dia del seu casament no admeten regals si no són per als sensesostre, cosines que et cuiden i t'ensenyen els racons de Còrdova com si t'haguessin vist el dia d'ahir.

 

Sí, també hem visitat Còrdova per poder retrobar l'altre germà de la meva mare. Tota la família ens ha tractat com si fóssim de la reialesa. Mentre travessàvem el pont romà sobre el Guadalquivir, el meu tiet em va assenyalar el punt exacte on va patir un infart el meu avi, que va morir als seus braços. Aquell dia fatídic, mentre l’avi feia unes gestions per a la jubilació, el meu tiet l’esperava al cotxe. Quan va sortir de l'oficina de la Seguretat Social ben contrariat, en arribar al cotxe es va desplomar d'un infart fulminant. Jo desconeixia l’epíleg de la història: aquell disgust al final no va tenir cap raó de ser: els seus papers per cobrar la jubilació estaven en regla. Va ser un error de l’inepte funcionari que el va atendre i que li va contestar de males maneres que no tenia dret a cobrar cap pensió.

 

Tant la meva filla com jo hem sentit durant aquest viatge que els meus pares eren presents en molts llocs: en cada riure de les tietes, en cada anècdota que ens explicaven, en cada racó de la casa de la meva tia, en els carrers on jugaven, en els camps d'alzines on varen enviar al nen que era el meu pare a vigilar porcs...  Hem trobat el carretó amb el que la meva àvia paterna repartia llet per les cases, exposat en una plaça com si fos una peça de museu. Hem sopat al bar del besavi, que encara existeix com a tal, modern i amb fotografies d’altres èpoques, i mentre hi érem allà he sentit unes nenes, les seves netes, que jugaven al gronxador de  les golfes fa molts anys. Sí: Villanueva de Còrdova és un poble preciós que ens ha acollit meravellosament.

 

En pujar al tren de tornada a Girona, a l'andana de l'estació solitària de l'AVE,  al mig del no res, la meva tia m’ha donat una bossa plena de "bollos" per al viatge. Tota la vida menjant "bollos" i mai els havia pogut assaborir calents, acabats de fer, tendres. Quan era petita en compràvem caixes i caixes, i arribaven a Catalunya durs, però amb la textura ideal per xucar amb la llet, o torrar-los. Aquell sabor i textura eren completament nous per mi. Vaig decidir,  mentre la meva filla i jo els devoràvem allà dretes, rodejades de camps d'oliveres i d'alzines, tot esperant el tren,  que aquell seria el sabor del pueblo que s'emportaria a Catalunya la meva filla al seu cervell.

 ·        Expressament he mantingut el nom original dels aliments, per conservar el sabor. Nota de la traductora