Dedicat a les nostres mares

La meva mare va tocar fons una vegada quan era jove. Es va sentir vexada com a DONA.

A principis dels anys seixanta, ella i la meva tia van decidir guanyar uns cèntims collint cotó. Es van apuntar a collidores de cotó i van pujar a un autobús ple de dones amb les que conviurien durant dos mesos.

Només sentar-se a l'autobús ja no els va agradar el que van veure. Imagino a dues noies senzilles i ben educades, ( ni un crit, ni una paraula malsonant a casa dels meus avis) que no havien sortit mai de casa seva ni del poble, assegudes  enmig d'un grup de persones molt mal parlades i amb un llenguatge molt barroer. Impossible baixar de l'autobús. Haurien de conviure durant dos mesos amb aquelles noies.

Doncs totes aquelles noies van collir cotó sota quaranta graus, al mig dels camps la província de Còrdova, amb el cos i cara tapats totalment, per no respirar l'aire sec i contaminat del cotó, i per no tenir una insolació. A més portaven guants que no devien complir les mínimes normes de seguretat en el treball per poder collir la flor del cotó sense punxar-se. A la meva mare li sagnaven constantment els dits quan treia la flor. Aquestes penositats no la molestaven. Era jove, tenia tota la vida per davant i sentia que podia amb tot.

FEINA MOLT DURA PORTADA A TERME PER DONES.

Dirigia el grup de dones collidores un capatàs (HOME).  Aquest tipus va resultar ser un masclista ( paraula que va descobrir la meva mare de gran, en aquell moment la meva mare ni sabia el que significava aquella paraula) molt mal parlat.

 Aquest impresentable capatàs que les controlava mentre treballaven és el que la va molestar més de la feina. No parava de recriminar-les si paraven un momento a agafar aire, les insultava, els feia comentaris vexatoris, fastigosos, amb la total intenció de fer-les sentir que no eren res.  Aquell home no fotia ni brot mentre elles treballaven de sol  a sol (literalment) en aquella feina tan dura.

Un estúpid sense cap categoria moral que arribava a l'extrem de deixar anar ventositats davant d'elles tot rient. Sí, jo ara ric una mica mentre ho escric, i de fet algunes dones beneites també li reien la gracieta. Però la meva mare, la meva tia i la majoria de les altres noies del grup treballaven en silenci dolgudes i ultratjades en el més profund del seu cor, mentre observaven el penós espectacle del tirador de pets masclista.

Quan la meva mare va tornar a casa i va cobrar el sou dels dos mesos de treball, havent inclús dormit al ras, va descobrir que havia guanyat cèntims suficients per comprar-se unes sabates i....res mes. Li havien pagat una misèria. Li havien ROBAT per ser dona,a ella i a totes les dones del grup de collidores de cotó.

Aquell moment va ser el punt d'inflexió que la va fer decidir a fer un tomb a la seva vida. Igual que Vivien Leight a "Allò que el vent s'endugué" v agafar amb la mà un grapat de sorra andalusa i va decidir que no mai més l'explotarien. Va agafar una maleta ella soleta i va venir en tren a Barcelona a treballar.

Va ser una dona molt valenta per la seva època. Com tantes altres. Espero que els meus fills aprenguin d'ella.

Aquí, 8 de març de 2018, tenim a les noves generacions de dones de la familia manifestant-se per la mateixa Barcelona a la que va arribar la seva àvia i tantes dones treballadores  molts anys després.



La meva mare m'explicava aquesta història sense utilitzar cap paraula malsonant per descriure aquell estúpid home. Herència dels meus avis.

 

Existeixo

Certament els mitjans de comunicació han oblidat els refugiats.  És un fet constatable des de fa un temps.  Altres notícies ocupen les portades dels diaris o dels telenotícies.  De tant en tant un reportatge, un  titular de la guerra a Síria, o dels rohignya. Quan no  una informació distorsionada per confondre més al personal en l'era de la postveritat: útlimament comprovem que els mitjans volen criminalitzar les ONG que ajuden els refugiats.

Si no se'n parla dels refugiats, no existeixen. I si no existeixen, no importa que morin.

Durant la segona guerra mundial  es van construir 42.500 camps de concentració, guetos, fàbriques de treballs forçats i altres llocs de detenció al llarg d'Europa, des de França a Rusia. En total, entre 15 y 20 millones de persones van morir o van estar internades en centres des de l'any 1939 ( o abans) fins el 1945,  segons l'últim estudi del Museu de l'Holocaust de Whashington. La majoria de la població europea ho desconeixia, perquè els diaris i les ràdios no en parlaven aquells anys. Fins i tot hi ha alemanys que diuen que no sabien res del que passava als camps de concentració del davant de casa. És possible. No sé. Tota aquesta terrible informació es va saber després de la guerra, no durant la guerra. 

 

Tampoc Europa va voler saber res d'aquestes misèries en els anys posteriors a la guerra perquè es volia reconstruir Europa i mirar endavant. Fins els anys setanta les històries de l'Holocaust no van arribar a interesar la majoria de la població. Els meus pares, (i  molts alemanys ) ho van descubrir amb la sèrie de televisó protagonitzada per Meryl Streep i James Woods "Holocaust" . Llavors van existir els jueus i el seu drama.

 

No sé si coneixerem d'aquí a uns anys les grans atrocitats que estan passant  als camps de refugiats del nord d 'Àfrica, o als camps de Jordània, o el nombre de cadàvers flotant al Mediterrari. No ha de trigar gaire que descobrirem horroritzats les xifres de tot els que els mitjans de comunicació en ple segle XXI, ens han amagat, o nosaltres no hem volgut saber.

Necessitarem una sèrie de televisió per fer-nos conmoure.

 

.

Camps de concentració francesos per a espanyols republicans a França.

(imatge: http://todoslosrostros.blogspot.com/)

 

 

Guerra i pau

Llegeixo les paraules del papa Francesc en la seva primera missa de l'any 2018 des de la Plaça de Sant Pere al Vaticà,  i en comptes d'animar-me perquè algú important com ell es recorda dels refugiats, em deprimeixo profundament.

El papa ha demanat a les institucions i als polítics que es garanteixi als refugiats un futur de pau. Mare de déu senyor.!!

Són paraules tan buides, tan sabudes, pronunciades des del balcó de la basílica de Roma,  que m'han acabat de convèncer del que ja he dit alguna altra vegada: que el gravíssim problema de la situació humanitària dels refugiats s'ha enquistat a Europa,  el meu món.  Els camps de refugiats ja formen part del paisatge quotidià de la nostra vida a Europa, com a Israel els refugiats a la franja de Gaza,  tal han semblat les paraules del papa.

El papa Francesc és igual d'innocent que una nena ( o sigui jo) que assitia a missa els diumenges a Platja d'Aro. Mossèn Pere feia participar els nens i nenes a la missa, des de cantar o llegir, fins a parlar en públic. En el moment de les pregàries tots els nens havíem d'acostar-nos al micròfon i demanar alguna cosa important per a nosaltres. Jo no canviava mai el discurs i cada setmana demanava que no hi hagués més guerres al món. No sabia quina era la guerra en concret que en aquells anys de la meva infància estava en curs, però em semblava un petició prou important per llançar-la cap al cel.  Eren paraules clares i també solemnes, pronunciades ben alt a través micròfon i que s'elevaven a Déu des de l'església de Platja d'Aro.

La història m'ha demostrat  sobradament que Déu ( Jahvé o Al·là ) és sord. Els desocupats lectors ja saben  que he tingut ocasió de viatjar a Jerusalem recentment ( entrada de l´onze de desembre),  i he visitat l'església del Sant sepulcre on Jesús va ser crucificat i va pujar al cel. Després de tants anys de pregàries a Deu per què posés fi a les guerres,  a Déu no se li acut res més que arreglar el mòbil del meu marit. El meu home fart de reiniciar i engegar l'aparell cada dia des de que vam arribar a Israel, el va fregar sobre la roca on representa que Jesús va ser embalsamat per ser enterrat. Ell havia observat  que els peregrins fregaven samarretes, fotos, bolígrafs, etc sobre la pedra. En aquell instant el mòbil va ressuscitar després de 3 dies sense funcionar.  Els altres companys de viatge no sabíem com agafar-nos la situació! No ens vam atrevir ni a riure. Va ser el nostre petit miracle a Terra Santa. Un guia de peregrins ja ens havia advertit que tot era possible a Terra Santa i efectivament així va ser.

Quina lectura podem fer de tot plegat? Que no hem d'oblidar l'illa de lesbos aquest 2018 perquè Déu sí ho ha fet.

Esperem que en aquest nou any es solucioni la situació dels refugiats! No he pogut evitar que la nena que porto a dins torni a tocar els nassos a Déu ( o a qui sigui) amb les guerres i les paus al món. Perquè... poques coses més podem fer, oi?

Tristesa per Israel

He visitat Israel recentment. Per aquest motiu les notícies i les imatges d'intifades i manifestacions  a l'esplanada de les mesquites de Jerusalem d'aquests dies les sento molt properes. Reconec els llocs de moltes de les imatges que surten per televisió. Jo he estat allà no fa més d'un mes. Vaig poder viatjar també a Cisjordània i vaig veure els assentaments jueus i el vergonyós mur que separa Israel de Cisjordània. Impressiona molt. També vaig recórrer els diferents barris de la part antiga de Jerusalem, inclòs el musulmà. Vaig constatar que conviuen en pau  musulmans, jueus, cristians, i turistes.

Trump, aquest Frankestein que han votat els americans, des dels del seu allunyat despatx oval de la Casa Blanca, i còmodament assegut en un  sofà estampat amb flors,  ( perdoneu però m'imagino així l'escena) ha premut el botó vermell i l'afortunat ha estat... Israel, com podia haver-li tocat a Síria, Afganistan o Iemen, la llista és interminable. El president nord-americà ha decidit aquesta setmana que traslladarà l'ambaixada dels Estats Units des de Tel Aviv a Jerusalem. Naturalment els palestins de la franja de Gaza i de Cisjordània  han expressat la seva disconformitat, com sempre fan, amb pedres i amb morts.

Quin deu haver estat el motiu de Trump per voler encendre la flama del Pròxim orient? Segons sembla poden haver estat des de pressions dels lobbys jueus americans fins a interessos  electorals dels evangelistes, grans finançadors de la campanya de Trump.  O tan sols ho ha anunciat per fer oblidar a l'opinió pública nord-americana tot allò relatiu al seu gendre amic dels russos.

Qui ho sap?  La veritat no importa. No hi podem fer res.

Aquella regió, aquella terra àrida, aquell desert, no mereix la mort dels 4 palestins, danys col·laterals de l'anunci de Trump. ( Ni dels milers de persones dels dos bàndols que han mort des de la creació de l'Estat d'Israel l'any 1948). Us ho dic jo que he estat allà.

Després de 5 dies a Israel en qualitat de turista es pot arribar perfectament a una altra conclusió: els jueus no marxaran mai més d'allà. Benjamin Netanhiaju, el primer ministre d'Israel, té tota la raó quan diu que Europa ja pot anar traslladant les seves ambaixades a Jerusalem. Jerusalem és israelià de facto. Encara que existeixi  el barri musulmà a Jerusalem, encara que Cisjordània estigui a 8 quilòmetres de Jerusalem, encara que els israelians estiguin rodejats de països àrabs, cal reconèixer l'Estat d'Israel perquè fa temps que existeix, i no marxaran ja d'Israel.  Els palestins ho haurien d'assumir, tot i que crec que ja ho tenen coll avall.

Són simples impressions d'una turista.

Al Mur de les lamentacions de Jerusalem vaig veure jueus de tot el món resant i pregant. Unes pedres que porten a Israel 2.000 anys. Els soldats/nens israelians, amb poc més de divuit anys, ballen i canten al Mur la nit del Sàbat més contents que un pèsol, metralleta en mà..... Segur que aquest anunci de Trump tampoc els ha fet gaire gràcia, tot i que ells ja han crescut en aquest ambient de pre-guerra des de la creació de l'Estat d'Israel l'any 1948.

Pugeu a la fortalesa Massada, situada en un turó elevat enmig del desert de Judea,  i observeu la rampa que van haver de construir els romans per conquerir-la. Quan el general romà (Peter O'Toole a la pel.lícula Massada) va aconseguir entrar, no va trobar cap supervivent, excepte una iaia i uns nens. Tots els jueus es van suicidar abans de convertir-se en presoners.  A continuació mireu el desert de Judea, Jordània a l'altre costat del Mar mort, i les grans banderes blanques amb l'estrella de David onejant.

És en aquell moment que comprendreu que efectivament els israelians no marxaran mai d'Israel, que cal reconèixer l'estat d'Israel i buscar una solució per als milions de refugiats palestins.

Estant allà, vaig recordar les impressions dels soldats de l'exèrcit Roig quan van aconseguir entrar a Alemanya a finals de la Segona Guerra Mundial. Descobrien estupefactes les precioses cases, camps de conreu i jardins dels pobles alemanys, sobretot de la part de Prússia ( per desvalisar-les a continuació)  i es preguntaven entre ells què havien anat a buscar aquells nazis a la miserable Unió soviètica, per què havien mort tants alemanys per un país tan pobre com el seu. No ho entenien.

Doncs jo tampoc ho entenc amb Israel. No cal morir per un desert, que és la major part del país, i per unes pedres, per molt sagrades que siguin, ni pel Mur ni per la Cúpula de la Roca. No donem més voltes ni provoquem més morts: que tots els països traslladin les ambaixades a Jerusalem sense cap més mort palestí ni jueu, si us plau. I negociem la pau.

POLÒNIA



ciutadans polacs fugint dels nazis i de les tropes russes

Desocupat lector, segurament t’estàs preguntant on estic aquests dies, si a l’illa de Lesbos o perduda. Com molts altres catalans, des del dia 1 d’octubre no dormo bé i tinc atacs d’ansietat. Estic malalta.

Durant aquest mes he intentat seguir els esdeveniments polítics a través de la premsa. Sé que són moments històrics i decisius, però m’han superat. Malhauradament la història d'aquests dies l'hauré viscut a través de les persones que em parlen i em comenten. I estic segura que la informació serà tan distorsionada com la que li arriba a la gent a través de la premsa polititzada.

En una actitud impròpia de mi he decidit no escoltar més les notícies per televisió ni mirar internet. Vaig llegir les indicacions que  María José Campanario va rebre del seu psiquiatra i em van semblar força assenyades: apagar l'aparell de televisió. Segons la revista “Hola”, aquest estiu Maria José Campanario, l'actual dona de Jesulín de Ubrique ha estat ingressada en un centre de salut mental. La primera dona de  Jesulín, Belen Esteban, i tota la caterva de periodistes de Tele 5, es van dedicar tot l‘estiu, amb gran audiència, a parlar i comentar l'estat de salut de la pobre dona. El seu psiquiatra ho va tenir clar.  

Des del dia  10 d’octubre, data en què es va declarar la independència però diferida, i moment en què vaig sentir una por terrible pel què li pogués passar a Catalunya, no miro  televisió ni internet. Les notícies sobre refugiats han desaparegut totalment, i només hi ha un monotema a la premsa que em provoca ansietat.

M’he dedicat a llegir molt aquests dies. Sense ser psiquiatra, ho recomano  encoratjadament. Però també s’ha d’anar en compte amb l’elecció.

Vaig recuperar de la llibreria del menjador el voluminós llibre d’Antony Beevor “La segunda guerra mundial” que havia deixat a mitges. En el capítol  anomenat “ La destrucció total de Polònia , setembre – desembre de 1939¨ se'm van posar els pels de punta.

Us faré un resum i no patiu que serà molt breu.

Els dies previs a la invasió de Polònia per part de Hitler, 1 de setembre de 1939, la propaganda de guerra nazi  es va intensificar fins al punt que els polacs van ser convertits per la premsa nazi en els causants de la invasió contra el seu propi país. Els nazis van publicar informes manipulats que parlaven de l’opressió a la que es veien sotmesos un milió d’alemanys en terres polaques. La premsa alemanya constantment i en els dies previs a la invasió de Polònia, es feia ressò falsament de persecucions de les minories alemanyes a Polònia. En definitiva a Hitler no li va quedar més remei que envair Polònia....

Com deia el meu amic historiador Ivan en la visita al camp de concentració de Sachsenhausen, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Els polacs van esperar que Gran Bretanya i França, tal com havien promès, els ajudessin a contrarrestar l’atac alemany, però aquestes grans potències els van abandonar  a la seva sort. En 17 dies tota Polònia estava ocupada d’oest a est. Molts pilots britànics de la RAF de Gran Bretanya van sentir autèntica vergonya del seu país. Stalin es fregava les mans. Els refugiats van fugir cap a Romania.

Us he ressaltat les conclusions a què arriba Antony Beevor. La història ja sabeu que sempre l’escriuen els vencedors i per tant tot és interpretable i qüestionable. Però tot i així, la lectura d’aquest capítol m’està tornat paranoica.

Em sembla que hauré de buscar per internet el nom del metge de “la campa” a veure si ara tampoc podré dedicar-me a la lectura...

Si em permeteu torno a transcriure la frase de Hannah Arent :

"És propi de la història de la naturalesa humana que tot acte executat una vegada, i inscrit als annals de la humanitat, continuï essent una possibilitat molt després que la seva actualització hagi passat a formar part de la història"- (Hannah Arendt: Eichmann a Jerusalem: Un estudi sobre la banalitat del mal)"
 

La tinc gravada amb foc.

Els caminants blancs

Aquests últims temps convulsos i per què no, històrics, amb notícies sobre persones empresonades per suposadament haver comès delictes com per exemple “de sedició”, quan fins i tot en Piolin sap el veritable motiu; uns temps difícils en què els periodistes informen sobre persones detingudes per  "imprimir material electoral”, ens transporten a un llenguatge i unes formes d’altres èpoques.

Com en aquella película, "El sisè sentit", protagonitzada per Bruce Willis, on aquell pobre nen deia mig mort de fred, "en ocasiones veo muertos", en aquesta última setmana he pensat en més d'una ocasió:

- "En ocasions sento una esgarrifança al clatell".

Sorprenentment he viscut en directe, i no per televisió, l'escorcollament per la Guàrdia Civil durant tot un dia d'un edifici de la Generalitat, i us puc assegurar que impressiona: els guàrdies civils drets, quiets davant la porta, prohibint la circulació pel carrer Ciutadans de Girona, tot  ple càmeres de televisió, ciutadans cridant davant els pobres agents, creant una gran escenificació teatral amb una clara intenció: atemorir la ciutadania.

Jutges i  fiscals, guiats pel govern de Madrid ens han enxerinat a tots plegats: molta gent ha sortit al carrer per demanar que aquestes persones detingudes sortissin de la presó. Gent que mai ho hauria fet. 
 

Desocupat lector : Et mereixes i ens mereixem tot el que està passant aquests dies. Per hipòcrites. Fa temps que aquests mateixos fiscals i jutges d’altres èpoques campen pels jutjats i tribunals de l'Estat Espanyol, quan no pels centres de poder. Aquests mateixos jutges van  expulsar de la carrera judicial el jutge Baltasar Garzón per haver investigat els crims del franquisme. Van imputar en Pepe Rubianes i l'Albert Om per injúries a Espanya tan sols per haver dit en Rubianes en un programa de TV3  que Espanya s’anés a “la merda " . Això sol va ser motiu suficient per portar-lo al jutjat a declarar. Afortunadament van ser absolt. No van tenir la mateixa sort aquells dos titellaires del Retiro de Madrid, que en una representació de malgust  davant nens van mostrar unes titelles aixecant un rètol que deia “Gora Alka-eta”. O aquella jove madrilenya condemnada a dos anys de presó per un  delicte d’enaltiment del terrorisme. Es va riure en un tweet de les víctimes del terrorisme inclòs el Ministre franquista Carrero Blanco, motiu suficient per anar dos anys a la presó.

Llavors ningú va sortir al carrer d'una manera tan contundent com en aquests darrers dies. Que no eren situacions que clamaven al cel? Ara sí que sortim oi? Doncs ara ja és massa tard.

Són aquells mateixos jutges i fiscals manipulats  els que ara tanquen persones de Catalunya per les seves idees.

Al meu parer, ara és més greu que fa quaranta anys: Abans aquests governants no enganyaven ningú: tothom sabia que vivia en una dictadura i que si una persona imprimia propaganda electoral, anava a la presó. Sense embuts. Clar i català. Al pan pan y al vino vino. Ara aquestes persones poderoses que ens governen des de Madrid s’emplenen la boca de lleis i articles per fer-nos creure que tot és legal, que estem en una democràcia. O pot ser és que Espanya una anocràcia?.

Sí, anocràcia. Aquí deixo la paraulota per a una propera entrada

 

I mentre tot això succeïa a Catalunya, la meva filla, que es troba estudiant a Berlin, em truca ben amoïnada. Jo, que només tinc al cap les notícies del Referendum, penso que em truca per les imatges que li arriben de Catalunya la tranquil·litzo immediatament : 

 -   No pateixis filla, que aquí a Catalunya tot està en calma.

-     No mama. No pateixo per les notícies que arriben de casa. És que a Alemanya un partit d'extrema dreta ha aconseguit 90 escons al Parlament alemany en les eleccions de diumenge.

M'explica que els berlinesos de la part occidental estan molt emprenyats amb els de la part oriental, l'antiga República Democràtica alemanya, que és on el partit ultradretà ha tingut més bons resultats electorals. La Petra, la senyora alemana amb qui s' està la meva filla, està tan indignada que clama al cel per què es torni a aixecar el mur. Sí el mur. Els nazis han tornat a entrar al Parlament i això l'avergonyeix i l'aterroritza.

Com a fan endimoniada de “Joc de trons“  que soc, he recordat l’últim capítol de la setena temporada. Mentre totes les famílies dels set regnes de Ponent, els Lannister, els Baratheon, els Targaryan, els Strak,  es diputen a mort el Tron de Ferro, els Caminats Blancs, l’autèntic perill que ve del Nord i que ho arrasarà tot, s’acosta a Ponent.

L'utradreta europea a hores d'ara no ens preocupa ni ens fa por, perquè el seu odi és focalitzat als turcs, pensem, que consideren els causants de tots els mals d'Alemanya. Però oblidem que Alemanya està plena de treballadrs espanyols i catalans, que a per a ells som el mateix. Tinc el terrorífic presentiment que passarà el mateix que  amb el jutge Garzon, Rubianes o els titellaries. Fins que no tinguem el problema de l'ultradreta al costat de casa, no ens preocuparem.
 

I nosaltres aquí, rient pels descosits dels creuers del Piolin, cridant pel carrer que volem votar, i una mica al Nord d'Europa els Caminants blancs han entrat al Reichstag alemany, com a l’any 1933.

Nem parlant.

 

En la ment de l'assassí

L’any passat vaig anar a recollir una amiga a la Rambla de Barcelona. Mentre l’esperava sota l'estàtua de Colon, vaig quedar admirada del munt de turistes que omplien la Rambla. Em vaig sentir orgullosa que tanta gent de fóra de Catalunya volgués visitar la ciutat, però alhora un pensament paranoic va creuar el meu cap com un llampec: quin bon lloc per cometre un atemptat!.

 A aquella hora, les 5 de la tarda, la Rambla no era la Rambla que tots els barcelonins coneixen i que tenim a l'imaginari. Estava tan plena de gent que semblava que hi havia una manifestació. Una massa de turistes amb el seu uniforme de xancletes, mòbils i ulleres de sol, caminaven amunt i avall. Era el  lloc perfecte per cometre un atemptat on lesa víctimes fossin ciutadans de tot el món.

 

Encara continuo en estat de xoc, com molts dels meus desocupats lectors, tot i que han passat dos dies. Un cop superat el primer moment i després d’empassar-me les imatges de morts d’innocents, reflexiono  fredament sobre què vaig pensar després de la trucada de la meva filla per informar-me de l'atemptat: vaig afirmar sense cap mena de dubte que era el nostre torn. Que era inevitable. Havíem participat en el macabre sorteig d’aquests assassins i després de Brusel.les, Londres, Berlin, .... ens tocava per fi a nosaltres.

 

Per tant, quan he sabut la notícia de l’atemptat, m’he imaginat la serp de tres caps, que viu no se sap on, i que planifica els atemptats, passejant com jo per la Rambla, pot ser al meu costat i en aquell mateix moment, visualitzant l’escenari de l’atemptat perfecte. Si una xixarel.la com jo va poder imaginar una situació així, què no hauran planificat altres ments amb uns objectius perversos i que no són precísament  recollir una amiga?

Aquesta idea m’esgarrifa a hores d’ara. He tornat a sentir-me una titella en mans de no sé quin titellaire que planifica el meu destí.

 

 

Decapitar la serp

Estic llegint el llibre de Leonardo Padura, “El hombre que amaba a los perros” sobre l’assassinat de Trotsky a mans del català Ramon Mercader. Encara no l’he acabat però ja conec el final. Aficionada com sóc  a la novel·la negra, estic admirada de mi mateixa de continuar amb un llibre on ja sé qui és l’assassí ( i a qui maten).

Els capítols del llibre on es descriu la planificació de l’assassinat pels serveis secrets d’Stalin són apassionants. Van reclutar Ramon Mercader a Espanya durant la Guerra civil espanyola,   i el van preparar a consciència per al gran moment, que no se sabia quan seria. El van convèncer de la necessitat absoluta de matar el malvat Trotsky, per tal de salvar la revolució comunista proletària de l’URSS. I també van aconseguir que ells acceptés donar la vida per això. va estar vint anys a la presó.

Ramon Mercader no era un analfabet o eixelebrat. Tenia estudis, parlava varios idiomes i una gran consciència política. Tot i així li van poder rentar el cervell. 

Com de fàcil és manipular les persones!. Ho sabia Stalin i ho saben els caps d'aquests assassins gihadistes que maten ciutadans innocents per tot el món. Als anys trenta Stalin i els seus serveis secrets no disposaven d’internet, ni  es viatjava tan fàcilment d'una punta del món a una altra. Tot i aquests inconvenients, des de Moscou, en plena Segona guerra mundial, van portar a terme a Mèxic el magnicidi d’una persona que estava vigilada i protegida. Es va planificar durant anys, meticulosament, trobant la persona adequada, Ramon Mercader, i el moment oportú.

No sé si ha estat la lectura obsessionada d'aquest llibre, que he reaccionat d'una manera tan fatalista en saber la notícia de l'atemptat de Barcelona. La meva primera impressió ha estat que es tractava d’una  inevitable catàstrofe natural que estàvem esperant. Sabíem tots, com sabia Trotsky, que estàvem en el punt de mira d’unes ments sobradament preparades per planificar i cometre atemptats.

Aquests terroristes morts o detinguts a Catalnya són com Ramon Mercader, però no oblidem que rere d'aquests, es troben els Stalins del segle XXI. Unes ments fredes situades a milers de quilòmetres de distància del seu objectiu i que donen suport econòmic i logístic als terroristes d'Europa.  

Segons la premsa, els assassins de Ripoll són joves sense feina, sense futur, sense il·lusions, i per tant, molt fàcils de reclutar, o sigui, Ramons Mercaders gihadistes  manipulables.  Tampoc hem d'oblidar que a Catalunya tenim joves sense feina, sense futur i sense il·lusions que no es converteixen en terroristes! Realment és creïble que aquests assassins de 17 anys preparin atemptats d'aquesta magnitud tot solets?.

La feina policial, que aquesta setmana ha estat d'admirar,  ha d’anar encaminada a descobrir  aquests nous Stalins jihadistes que hi ha al darrera.

Cal trobar la serp que manipula els ninots i decapitar-la per acabar amb el terror.

Seguirem o intentarem seguir amb la nostra vida, igual que el món va continuar girant després de la mort de Trotsky. Va ser útil per algú la mort de Trotsky?

Quanta mort innocent a Barcelona!. Quanta quanta tristesa.