It's the Cinema, STUPID

El seguidor o seguidora habitual d’aquest blog haurà constatat que el cinema  forma part del seu ADN. M’ho faig venir bé per entatxonar qualsevol pel·lícula a “Lilladelesbos” a les primeres de canvi.  Tan aviat plagio un títol  per a l ‘entrada del dia, com m’atreveixo analitzar les diferències entre els actors  anglesos i els americans tot fent perdre el temps al desocupat lector.

Atrapat pel seu passat

El sastre de Panamà

La gran aposta

Actors i actrius anglesos

Avui no serà diferent. 

Últimament m’he dedicat a revisar pel·lícules antigues que em van agradar. Qualsevol cosa és bona per fer l’estruç i evadir-me del soroll de les terribles notícies que ens envolten.  No ho he aconseguit, com es veurà a continuació.

Tot buscant per les plataformes em vaig “topar” amb  Topol, l'actor israelià protagonista del musical “El violinista en el tejado”, (1971).  Amb la primera cançó "If I were a Rich Man" em vaig tele-transportar,  mai més ben dit,  al sofà de casa de la meva infància, tal qual Michael J. Fox a "Regreso al futuro".

Vaig descobrir que la història es situa a Ucraïna els anys anteriors a la Revolució Russa, a l'època dels pogroms.  Aquella nena asseguda davant  del televisor als anys setanta desconeixia tot aquest entorn. Només tenia interès per una ínfima part de la història; els mals de cap d’un pobre patriarca jueu amb tres filles que, cantant i  ballant,  decideixen contravenir la seva voluntat per casar-se enamoradíssimes de tres candidats del tot inconvenients: un revolucionari comunista perseguit pels homes del Tsar, un sastre encara més pobre que ells, i un gentil... vés quins defectes ! Però si eren perfectes!

Em vaig adonar tristament que el context històric de la pel·lícula ( Ucraïna, guerres, jueus, persecucions, refugiats ) em perseguia tot i jo buscar fugir del tema amb un musical.

“El violinista en el tejado" es va representar inicialment als teatres de  Broadway.   Em va intrigar el fet que aquesta història singular, que passa a Ucraïna a principis del segle XX, hagués  interessat el públic d’una ciutat tan cosmopolita com Nova York. A la mateixa època, als anys seixanta,  a Nova York s’estaven produint musicals de temàtica ben diferent i universal com Cabaret,  Jesucrit Superstar, Hair o West Side Story.  

Vaig bussejar per internet i la resposta que vaig trobar en diferents webs jueus em va sorprendre  ( o no tant) com segurament et passarà a tu, desocupat lector. Els  productors musicals de Broadway, molts d’ells jueus, provenien d’aquella part d’Europa central majoritàriament, com molts altres jueus emigrants que s’havien instal·lat a Nova York a principis del segle XX. Aquells jueus  estaven constatant que la seva religió i les seves tradicions s’estaven diluint enmig de la cultura nord-americana. Van propiciar aquesta història senzilla, basada en un conte de l’autor rus d’origen jueu, Sholem Alecheim per enviar un missatge:  Jueus de Nova York, recordeu d’on venim i què ens pot passar si no ens mantenim units.

Aquests productors també s’havien traslladat  a Califòrnia i havien invertit en el negoci de  l’entreteniment de principis de segle. Varen començar a fer pel·lícules mudes i varen fundar Hollywood, anomenat també “Jewishwood”.  Recordeu tots aquests noms? Wiliam Fox (20th Century Fox), Louis B. Mayer, Joseph Schenk y Samuel Goldwyn (Metro-Goldwyn-Mayer), Adolph Zukor y Jesse Lasky (Paramount), els germans Cohn (Columbia), els Warner ( Warner Bros)...

Uns dies després de veure  “El volinista en el tejado”  i de descobrir  “Jewiswood” vaig mirar la sèrie de televisió “The offer”, (2022), que narra les vicissituds de producció i rodatge de la pel·lícula de gàngsters més important de tots els temps: “ El padrino”.

En un dels capítols, una de les protagonistes, una empresària de Los Angeles d’origen jueu, explica que no compra whisky irlandès perquè durant la Segona Guerra Mundial Irlanda va ajudar l’Alemanya nazi. I es va quedar tan ampla, ella... i el guionista de la sèrie. Aquesta frase de 10 segons no em va passar desapercebuda.  Jo ja em trobava en guàrdia a causa de la descoberta dels productors jueus de Broadway i Hollywood.

Davant una mentida tan evident, em vaig adreçar d’immediat a la wikipèdia per comprovar si hi havia alguna part de veritat en la frase ( sempre les grans mentides estan basades en una ínfima part de veritat per aconseguir l’efecte perfecte). La història d’Irlanda d’aquells anys és tan convulsa, tan complexa, que no em veig capaç,  ja no d’explicar-la ara mateix resumida en aquest blog, sense adormir el desocupat lector,  sinó tan sols d’entendre-la.  La Irlanda dels anys trenta intentava mantenir la seva recent independència de Gran Bretanya  (sense Irlanda del Nord). Els seus dirigents van tenir contactes amb l’alemanya Nazi igual que el príncep Eduard d’Anglaterra va visitar Hitler, igual que l’empresari de cotxes nord-americà Henry Ford va assessorar els nazis per facilitar la “solució final” de la manera més econòmica i barata. Irlanda no va ser l’excepció, però a un nivell en absolut comparable a altres fets de països afins a l’Alemanya Nazi. Fer de l’anècdota una frase tan demolidora ( “ va ajudar els nazis” ) pot provocar que alguns teleespectadors de la sèrie ( una nena de deu anys per exemple) es quedin amb la idea planera d’una Irlanda, molt catòlica, que va actuar contra els interessos i les vides dels jueus. No va ser així, ni molt menys.

Amb el que havia descobert sobre el violinista i l’empresària de Hollywood vaig decidir revisar la llista de pel·lícules de context jueu,  que varen ser importants per mi (moltes) i que ( ara, a aquestes alçades de la meva vida ) m’havien programat  el cervell. Pel·lícules que ens varen tocar a tots la ment i el cor.  Reconeguem-lo. 

Els llistat de pel·lícules amb històries sobre l’Holocaust és infinit. Moltes d’elles són obres mestres. Recordem només algunes: "Exodus" “ La vida es bella”, “La lista de Schindler”, “Shoah”, “El niño con el pijama de ralles”, “Los chicos del coro”, “El pianista”,... Impressionant.. Totes estan puntuades amb més d’un 7 a “Filmafinity”...i totes incrustades en el meu ADN i en el de molts ciutadans.

Són hores i hores de cinema. Estic absolutament programada per compadir el poble jueu  tota la meva vida. També he contagiat els meus fills. Les generacions futures estan alliçonades. Els missatge bàsic subjacent a totes les pel·lícules està sa i estalvi: Amb el que ha patit el poble jueu, té dret a defensar-se dels dolents de la manera que cregui més convenient.

Els espectadors d’aquestes pel·lícules som els mateixos  dels dels teatres de Nova York als anys seixanta després d’assistir a la representació del musical “El violinista en el tejado”. 

Vet aquí el motiu, entre d’altres, pel qual Europa no actua contra el genocidi que està cometent l’Estat d’Israel contra el poble palestí. No són qüestions econòmiques, geopolítiques, o que Europa ja no té cap poder polític, no. Les raons de la passivitat dels nostres dirigents ( i de nosaltres) cal buscar-les en el guió de tantes pel·lícules sobre jueus. El missatge està incrustat al cervell de Macron, Stamer, Metz, Meloni, Ayuso, i de mi per suposat

El final de la pel·lícula “ El violinista en el tejado” és demolidor ( atenció Spoiler)  Els habitants del poblet jueu han d’abandonar les seves cases. Fan les maletes i carreguen les seves vides sobre les esquenes mentre  els soldats del Tsar vigilen que el poble quedi buit.

L’escena d’aquelles pobres famílies duent a sobre totes les seves pertinences enmig de la fred i dels camps nevats de l’estepa infinita, cap a un destí incert és impressionant. No vaig parar de plorar. La música i el violinista no van ajudar a calmar-me. 

Jo era conscient que no plorava per la pel·lícula. Era pels palestins, perquè acabava de veure la mateixa escena, actual i demolidora, a la televisió.

M’adonava claríssimament que els humans no hem après res del nostre passat... ni de les pel·lícules. Que era inconcebible per mi que fossin justament els jueus els que provoquessin aquest horror. On eren el pianistes de Varsòvia, els nens del cor o els del pijama de ratlles, on era el capità Paul Newman per dir alguna cosa al respecte ?

Mentre em queien les llàgrimes vaig recordar una informació que havia trobat per internet al voltant de la pel·lícula.  La primera ministra d’ Israel als anys seixanta, Golda Maier, va veure la pel·lícula juntament amb Topol, l’actor israelià protagonista. Segons la premsa d’aquells anys, ella va plorar a l’escena final, ja que provenia d’una família del centre d’Europa que havia patit el mateix que els protagonistes.

Què diria Golda Meier de les imatges dels palestins, a pocs quilòmetres de casa seva, carregant les poques coses que els queden i dirigint-se a un destí que ni ells ni ningú saben? Que opinaria sobre que les víctimes del passat són els botxins del present? 

Alguns genocidis del s. XX

(*)Utilitzaré la definició que genocidi  efectuada al Judicis de Nuremberg i pensada òbviament per identificar el que havia patit el poble jueu per part dels nazis: ”L extermini de grups ètnics i nacionals perpetrada contra la població civil dels territoris ocupats amb la intenció de destruir ètnies, sectors de la població i grups nacionals ètnics o religiosos”.

Desocupat lector, apel·lo al teu criteri per no fer cas de la frase “Una mort és una tragèdia però una xifra només és una estadística” i mira'ls bé. Han tingut igual ressò en el cinema? Decideix  tu mateix, desocupat lector.

L’esperança d’un poeta i la por d’una lectora.

Laisladelesbos2 ( en castellano)

Pol Guasch, jove poeta i escriptor català que he descobert recentment, va intentar esperançar-nos, encoratjar-nos, il·luminar-nos, tranquil·litzar-nos, reconfortar-nos...   als assistents al Festival de Literatura MOT de Girona.

 

Desocupat lector, ja veus que vinc molt motivada i plena de nou vocabulari després d’escoltar Pol Guasch, Alicia G. Núñez i Karmele Jaio, les  altres dos poetes i escriptores invitades al MOT. 

Amb molta tristor i pena m’he adonat que aquest blog és absolutament feréstec i erm quant a verbs i adjectius. Intentaré millorar mínimament, perquè el món és més bonic quan se’l vesteix. Però a l’illa de Lesbos hi ha el que hi ha.

 

En el torn de preguntes del públic,  un dels assistents li va preguntar si creia que els joves estaven preparats per a la seva literatura. Els lectors de “Napalm al cor” sabíem perfectament el motiu de la pregunta.  Hi ha un abans i un després de la lectura de la novel·la. El títol ja és tot un advertiment per part de l’autor.

 

Pol Guasch, intel·ligent i educat,  a més de sensible i divertit, un escriptor que ha guanyat el Premi Anagrama amb només vint-i-quatre anys,  va respondre que els joves tenen dret a sentir i emocionar-se amb els seus llibres, com també a no sentir res, com també  a ni tan sols llegir-lo. Que això no representa cap problema per a ell. 

 

Va afegir que hem de vigilar de pensar en els joves com si fossin una massa amorfa que es desplaça tota ella en la mateixa direcció. No és així. No li preocupa en absolut el resultat de  l’enquesta que s’ha publicat recentment sobre l’augment del gir a la ultradreta i al masclisme dels joves entre disset i vint-i-quatre anys.  Amb una tranquil·litat admirable i amb tota la convicció de qui parla amb coneixement de causa (per això és jove) ens va explicar que hem de ser conscients que els joves estan madurant en aquesta etapa de la vida, que el còrtex frontal s’està formant i madurant. Tenen dret a equivocar-se i a tenir idees ultradretanes,  a adonar-se quan esdevinguin adults, de les estupideses que van fer i pensar a la seva joventut

 

Vaig marxar eufòrica cap a casa després de l’ovació al final de l’acte, i de la petita conversa que vaig mantenir amb l’autor, mentre em signava el seu últim llibre, “Ofert a les mans, el paradís crema”,  comportant-me tal qual una fan sense el còrtex tancat davant una estrella de rock. Em sentia alleujada i feliç sobre el futur dels nostres joves.

 

Però ja a casa el suflé es va desinflar. Avui ja no estic tan convençuda. Massa notícies negatives en obrir el mòbil i llegir els titulars dels diaris. Això sí que és “Napalm al cor” de bon matí.

 

La bondat del Pol, la seva manera dolça d’explicar els sentiments, la seva alegria, la seva mirada, em va pensar en un altre jove poeta com ell,  Federico García Lorca. Un calfred em va recórrer el cos quan vaig recordar la seva mort. El poeta va ser assassinat per uns homes que pensaven precisament com els nostres joves de l’enquesta i en els que en Pol Guasch manté l'esperança.

 

 

Podran canviar d'opinó els nostres joves, bombardejats  constantment a les xarxes socials amb missatges xenòfobs,  racistes i misògins a través de tiktocs, isntagrams, “x”,  ? Es podran desempallegar  de tota la informació tòxica enquistada al seu cervell justament abans que el còrtex es tanqui de manera definitiva? Vance, Bannon i els seu sequaços ultraconservadors  no inverteixen milions de dòlars a Europa per res.

 

 

Mentre en Pol Guasch conserva l’esperança, a mi em fa una por terrible el futur del món en mans d’aquests joves que un dia es convertiran en  adults. Estaran convençuts que la ultradreta solucionarà fàcilment tots els seu problemes a base de buscar i eliminar enemics: immigrants, dones, homosexuals, pobres... 

 

No hem d’oblidar mai  on ens portaran les idees ultraconservadores i xefòfobes : a un país i una societat com la descrita a “Napalm al cor”.

Em demano el color blau

( En castellà ) la isla de lesbos 2 blogspot

Segons el comissari de l’Exposició a Madrid “Un mundo dividido”, que finalitza el proper diumenge i que commemora els trenta-cinc anys de la caiguda del Mur de Berlín, només el 20% de la població mundial viu en països en democràtics.

En escoltar aquesta notícia per la televisió, un calfred m’ha recorregut la columna vertebral, de dalt a baix. No era en absolut conscient que érem tan i tan pocs. Quasi que ens coneixem tots!

Vaig intentar confirmar aquesta dada per internet. En realitat no hauria d’haver remenat res. No us ho aconsello.

Vaig descobrir, en primer lloc, que el concepte “democràcia” és complex. Ja hi som! Winston Churchill ja la va ben definir i es va quedar molt a gust : “la democràcia és el pitjor sistema de govern, a excepció de tots els altres que s’han inventat”. 

Segons les diferents pàgines d’internet que he visitat, el percentatge de qualitat de la democràcia fluctua en funció dels barems utilitzats per l’organisme o entitat que realitza els informes o estudis. Hi ha diferents graus de democràcia, des de “democràcia plena” a "democràcia defectuosa”, per exemple.

El calfred inicial es va anar transformant en terror, a mesura que anava bucejant. Les dades són extremadament alarmants. Tots els estudis coincideixen en el fet que aquest percentatge, en els últims deu anys, s’ha anat reduint. Només em faltava això!

O sigui que em trobo en perill d'extinció, exactament en la mateixa situació que el preciós linx ibèric. Només que una mica pitjor: ell no ho sap però jo sí.

Cada any que passa, els poderosos aconsegueixen un pessic més del 20 %, ja sigui a través d’un cop d’estat,  o celebrant unes eleccions manipulades sense garanties. Altres vegades, simplement un país és ocupat per un altre que és antidemocràtic. O, com passa ha passat als Estats Units, un grup de persones d’extrema dreta guanya les eleccions, votat en democràcia

He descobert l’informe 2024 de l’Institut Varities of Democracy (V-Dem) sobre l’evolució de la democràcia al mon. He estudiat amb detall el mapamundi en colors de la pàgina 9. La part de població del globus terraqüi que viu en els països de règims democràtics, de color blau, en  les seves diferents tonalitats, és ínfima, des del blau marí, on es troben els països nòrdics, fins al blau cel, on suposadament la qualitat democràtica és menor. Els països escandinaus (Finlàndia, Suècia, Noruega, Islàndia i Dinamarca) s’han convertit en el poble d’Astèrix i Obèlix a la Gàl·lia, que resisteix la invasió dels romans.

Espanya no destaca per ser blau marí. No m’estranya. Justament ahir, en la inauguració d’una exposició a Girona, un amic que actualment és Senador a Madrid, d’un partit independentista, em va confessar que durant els dies posteriors a l’1 d’octubre de 2017 va descobrir que tenia el telèfon hackejat amb una sèrie de missatges estranys i compromesos, que ell no havia escrit.  Algú havia entrat al seu mòbil usurpant la seva identitat (vist del que son capaços els serveis secrets israelians, no m’estranya gens). M’ho va explicar en clau d’humor. Però amb això queda clar que Espanya s’ha guanyat el color blau cel a pols, i no el blau marí de Suècia. Espanya perd sempre davant Suècia, i no només a Eurovisió.

M’imagino al trio calavera, Trump, Zuckerberg i Musk, a la reunió de Mar-a-Lago tot jugant al golf.  Examinen el mapa mundi de colors de l’Institut V-Dem de la Universitat de Göteborg, igual que he fe jo, mentre es prenen una copa al Club, ( per als profans en la matèria, sapigueu que qui guanya la partida, invita els que perden)   Només els interessa els països de color blau ja que els altres colors del mapa ja estan agafats. I entre copa i copa,  decideixen quina part li toca a cadascú. Es pensen, i no van desencaminats, que són Stalin, Winston Churchill i Franklin D. Roosevelt, a la Conferència de Ialta de 1945, quan es repartien el món després de la Segona Guerra Mundial (ja hi som una altra vegada amb la Segona Guerra Mundial, dirà algun desocupat lector).

Trump es demana Groenlàndia i Panamà. A Elon Musk li ha tocat Europa. A les notícies que he llegit últimament sembla que es planteja donar impuls a la ultradreta europea.  A través de les xarxes socials i altres sistemes, que amb milions es poden fer moltes coses, intoxicaran la població ( i ben predisposats que estem a aspirar el gas tòxic) No trigarem gaire a veure que la ultradreta va aconseguint entrar als governs.

El nostre partit ultradretà de capçalera, Vox, admet haver rebut 9,2 milions d’euros d’un banc Hongarés proper a Orbán, i en els seus inicis d’un grup iranià.  A Catalunya Junts rebutja votar sempre en contra d’aliança Catalana com demanen els impulsors de cordó sanitari (no soc impulsora, però ho recolzo).  El llop ja ha posat la poteta.

Totes aquestes informacions, digueu-me paranoica, denoten una estratègia mundial en tota regla per a aconseguir que el 20% del color blau del mapa reverteixi en granatós. 

Què podem fer res nosaltres, pobres ciutadans de països democràtics? La sensació que m'envaeix en llegir les informacions del que preocupa els nostres polítics, de mails filtrats, de celebracions dels cinquanta anys de Franco, etc, és de que estem perduts i abandonats a la nostra sort. Els nostres polítics no s’adonen de l’arribada dels “Caminants Blancs” de Joc de Trons.

I Europa? Europa no està ni se l’espera. Les notícies que ens arriben no són gaire positives. Justament aquest darrer any he visitat dos capitals centreeuropees, Cracòvia i Budapest, i la impressió que em porto, és de que els europeus ens estem dedicant a viure la “dolce vita” sense ser del tot conscients del que ens ve a sobre. Una mica com el París de just abans de la invasió alemanya de l’any 1940 ( ja hi som pel tros amb la Segona Guerra Mundial!) Els parisencs omplien els teatres, els restaurants, les sales de festes, feliços, convençuts que l’exèrcit francès pararia els peus a l'alemany, com a la Primera Guerra Mundial. Però la crua realitat va ser que en trenta dies els alemanys es passejaven per sota la Torre Eiffel.

Mentrestant, he trobat una nova afició: veure, tal com si fossin les cotitzacions a borsa al web  "Infobolsa” , l’evolució del mapamundi de l’Institut V-Dem, que he descobert per poder escriure la primera entrada del blog de 2025. Vull anar comprovant alegrement i sense complexos com canvia de color.