dimarts, 9 d’abril del 2019

Pànic a volar




No va ser fins que vaig tenir  27 anys que vaig viatjar per primera vegada en avió. Vaig anar a Nova York en viatge de nuvis. Amb tan mala sort, que vaig haver de patir una experiència terrible que em deixar traumatizada durant molt de temps.

Ens trobàvem al mig de l'oceà Atlàntic. L'avió de la companyia American Airlines va realitzar una sobtada maniobra de descens cap al mar. Va enfilar el morro de l'aparell cap a baix i el menjar  de les safates juntament amb les hostesses van rodar cap a la part del davant de l'avió. Tots els passatgers vàrem cridar i plorar mentre l'avió travessava els núvols i perdia alçada tot fent un soroll de kamikaze japonés. No he passat tanta por a la meva vida. 

Convençuda que anava a morir,  durant aquells segons o minuts vaig agafar les mans del meu marit i em vaig acomiadar mentalment dels meus pares, germana i àvia. Quan ja divisava perfectament les onades del mar, l'avió va començar a remuntar molt a poc a poc. Jo aguantava la respiració perquè em semblava que així pesava menys...fins que vam tornar a volar sobre els núvols. Només recordo de la resta del viatge que les meves cames tenien vida pròpia: tremolàven soles sense control. No vàrem saber mai el motiu d'aquella estranya maniobra.

Durant molt de temps no vaig poder tornar a pujar a un avió sense tenir pànic. Malhauradament,  les circumstàncies de la vida em van portar a haver de viatjar en  avió moltes més vegades de les que jo hauria desitjat.   En tals ocasions, m'havia de drogar ( sí, drogar) o emborratxar, per poder pujar a l'avió. Només així aconseguia volar.
Fins que un dia, un amic amb el que viatjava, es va riure tant de mi i de les meves pors que el meu cervell, tot i estar impregnat d'alcohol, va fer un "click". Ni el llibre d'Allen Car ni hòsties van ajudar-me tant a deixar de tenir por com les paraules màgiques del meu amic.

Aquell dia jo ja em trobava asseguda i feines tenia a cordar-me el cinturó de seguretat amb la borratxera i el pànic que m'envaia.  Mentre ell es col.locava al seu seient tan tranquil, en veure la meva transformació de persona sensata a boja, va dir tot rient, paraules textuals:
-  Ai  senyor , que tens por?  Però tú,  qui t'has cregut que ets? Que has descobert la cura del càncer, que ets  en Nelson Mandela? Nena, la humanitat no es perd res si et mors, o sigui que deixa de tenir una consideració tan alta de tu mateixa, que no ets ningú.

I sí: el meu amic em va posar en el meu lloc.  Jo era com una larva o una ameba.. o un pàràsit(?). La humanitat no em necessitava per res. Havia de deixar de tenir por a morir perquè jo era prescindible totalment. No era ningú. Era totalment vergonyós tenir por a morir. Evidentment que la meva família em ploraria, però perquè era mare, filla, neta... cap mèrit.

L'efecte d'aquestes paraules no va ser instantani, evidentment, però va aconseguir que deixés de tenir pànic a volar ( i a morir) a poc a poc. I em va posar en el meu lloc, no només a l'avió, sinó a la vida, que també va bé. Vaig anar millorant el control sobre la por  fins al punt que he aconseguit volar sense por i sense vi. Si aquest "tractament" del meu amic pot ajudar algún desocupat lector que estigui llegint aquesta entrada d'avui, aquest blog per primera vegada haurà servit d'alguna cosa...I si no el llibre d'Allen Car també funciona.
 
Jo no posaré fi al canvi climàtic, ni aconseguiré que cessi la guerra a Síria o Iemen. Au contraire, fixeu-vos quantes persones importants ( en el sentit que li vulgueu donar)  formen part del passatge dels avions estavellats. Sempre, sempre, viatjava algú que anava a fer alguna cosa bona per la humanitat. Si hi ha Déu, és un idiota. Poques persones malvades moren en un accident d'avió.
Tot recordant aquesta anècdota dels meus inicis al món de l'aviació, he imaginat per un instant el moment en què a les platges del Nord d'Àfrica pugen a una pastera una mare amb el seu fill. Saben que es juguen la vida a bord d'aquelles merdes de barques. No sé si s'han de emborratxar o drogar per pujar, ( també les amenacen), però la desesperació que viuen en els seus països d'origen ha de ser terrible.










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada